diumenge, 6 de febrer de 2011

LLISTA DE FILMS ACONSELLADA PEL PEP PRIETO

 A punt d'acabart el curs de crítica i esperant a fer més endavant una valoració de coses interesants que s'han dit al llarg del curs, us deixo una llista de pelis que el Pep Prieto, el profe, ens ha donat perquè siguem disfrutant del cinema. Com deia el Pep simplement es una recomanació i evidentment es podrien fer 10 llistes més i encara faltarien pelis per posar, però segur que les que hi ha estarien en aquestes llistes. No estem parlant d'Obres mestres, n'hi poden haver que sí i d'altres que no, però totes tenen quelcom que les fan interessants.

El rapto de Bunny Lake - Otto Preminger
La Trama - del mestre Sir Alfred Hitchcock
Starship Troopers - Paul Verhoeven
Dies Irae - Carl T. Dreyer
Insomnio - Christopher Nolan
Olvidate de mi - Michael Gondry
Hasta que llegó su hora - Sergio Leone
United 93 - Paul Greengrass
Un profeta - Jaacques Audiard
Watchmen - Zack Snyder
Dejame entrar - Matt Reeves
El último de la lista - John Huston
Imapcto - Brian de Palma
Grizzly Man - Werne Herzog
Inland Empire - David Lynch
Colateral - Michael Mann
La guerra de los mundos - Steven Spielberg
Death Proof - Quentin Tarantino
Las Uvas de la Ira - John Ford (collonuda!)
Fedora - Billy Wilder
Shutter Island - Martin Scorsese
La Boda de Rachel - Jonathan Demme
Moon - Duncan Jones

diumenge, 23 de gener de 2011

CURS DE CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA II

El dissabte 15 de gener va començar la segona part del curs de crítica que va tenir la seva primer part el 2009 organitzat pel Museu del Cinema. Són 5 sessions dirigides pel crític de cinema del Diari de Girona, el  Pep Prieto i és una (molt) bona oportunitat per seguir aprenent a conèixer més l'art cinematogràfic i poder traslladar aquest coneixement a l'anàlisi crític del cinema.
L'any passat ja vam ser molta gent, cosa que em va sorprendre i aquest any, tot i faltar gent de l'any passat, també som un grup nombrós, més de 20 persones i trobo que és la senyal de que la gent té ganes de fer coses i que només falta que hi hagi gent valenta per portar-ho a terme. En aquest sentit els aficionats al cinema de Girona i comarques tenim la gran sort de  l'existència del Museu del Cinema. 
Tal com ja vaig comentar fa un any no deixa de sorprendre'm el nivell que té a gent, la quantitat de pel.lícules que han arribat a veure i com escoltes opinions que a tu mai se't haurien acudit i això sempre es enriquidor. També m'agrada i em meravella troba gent que es dedica a passar hores estudiant films i directors i que com em comentava un company del curs és la seva passió i com a tal la porten a terme. Que avui dia hi hagi persones que dediquin part del seu temps a fer l'estudi d'alguna cosa, com el cinema en aquest cas, trobo que té la seva trascendència, que enlloc de quedar-se asseguts al sofà es dediquen a fer una tasca creativa i que demana un esforç trobo que té molt de mèrit. Tots sabem que és molt fàcil gastar el temps en rucades i en passar l'estona i tenim mil coses que fàcilment ens desvien de la nostra passió, del nostre objectiu. Per això anima i ajuda conèixer persones que es troben en una situació semblant a la teva, que fan coses "rares" com portar una llista de pel.lícules que són importants de veure o que es compren un llibre sobre com fer guions i l'usen per analitzar els guions de les pelis... Són coses que d'alguna manera si les fas només és perquè et surt de tu mateix i per això tenen valor, tant per la pròpia persona, com perquè (in)directament és una aportació que es fa cap als altres. En aquest sentit m'agrada molt la idea que té el Pep Prieto sobre quin és l'objectiu de tota crítica (cinematogràfica) i es fer de com de mirall perquè els lectors puguin veure allò que potser només intueixen i per tant el sentit sempre ha de ser pedagògic. A mi sempre m'ha agradat llegir crítiques perquè em permeten poder captar millor aquella obra i els crítics que m'agraden són aquells que intenten pensar sempre en el lector.
En aquestes dues sessions que ja hem fet una de les coses que més m'han cridat l'atenció és el fet de que els bons directors són aquells que saben narrar amb les imatges i no només amb la història. Directors que t'expliquen les coses sense les paraules, simplement posant la càmara d'una manera i ensenyant les coses d'una determinada manera. Per posar un exemple el Pep comentava que en el film Sin Perdón del Clint Eastwood hi ha un moment en que el personatge del pistoler retirat que torna per últim cop a agafar les armes interpretat pel mateix Eastwood, dispara a un dels joves que havien ferit a una de les prostitutes. Quan el jove cowboy es ferit, tarda una bona estona a morir i veiem com el jove està espantat davant el fet de que morirà i l'escena fa patir de veritat. Com a espectador estem sent conscient de que vol dir matar i que mori gent i això farà que al llarg del film les diferents morts que hi hauran ens faran mal, serem (in)conscients d'aquestes morts i això es de fet el missatge del film. Els (bons) directors són capaços d'explicar-nos amb molt poc que és allò que és important i moltes vegades no ens adonem però sí que ho notem perquè la peli ens impacta d'una manera que no ho fan d'altres.
Us deixo el video d'aquest escena del tiroteig. En aquesta escena Eastwood aconsegueix que tot i que se suposa que els dolents són els que reben les bales per haver agredit a les putes, fa que patim per aquestes persones perquè ens ensenya què vol dir matar a un ésser humà. Si mirem la reacció de Eastwood veiem que està com resignat, amb el cap cot perquè sap que està realment passant i encanvi el jove impetuós està dret com si no tingués respecte pel que passa, perquè en el fons no es conscient del què vol dir matar i morir (no entèn perquè Eastwood deixa que donin aigua al ferit).



Com deia el Pep les (bones) obres no tenen res superflu, res que sobri, sinó que són milers de peces que encaixen perfectament i per elles soles tenen valor i sumades donen lloc a quelcom diferent, (gairebé) màgic i que impulsa a l'observador a voler treure totes les capes que conformen l'obra. El més soprenent es que les capes acaben sent infinites i sempre hi trobés quelcom nou.
Bé seguirem disfrutant del curs, de la mirada del Pep i dels companys i a seguir disfrutant del cinema.

dilluns, 6 de desembre de 2010

EL CINEMA DE CLINT EASTWOOD (1930-...)




Seguint amb la línia encetada en el post sobre el cinema de Ford de revisar i donar un cop d'ull al cinema de grans directors, en aquesta (podríem dir) segona part m'he aturat a degustar el cinema de Clint Eastwood. L'anomenat últim cineasta clàssic del cinema nord-americà segueix als seus 80 anys al peu del canó regalant-nos obres mestres com per exemple la (gran) Gran Torino i com el millor vi que com més madur millor, Eastwood cada dia fa les coses més ben fetes.
Per poder fer aquesta revisió he visionat els films següents: Harry el sucio (1972-aquesta nomes com a actor),El Jinete Pálido (1985), Bird (1988), Los puentes de Madison (1995), Mystic River (2003), Million Dollar Baby (2004), Gran Torino (2008). A la vegada he repassat films que havia vist en l'últim any com Sin Perdón (1992), Banderas de nuestros padres (2006), Cartas desde Iwo Jima (2006) i El Intercambio (2008). A la vegada i tal com ja vaig fer amb la revisió del cinema de Ford m'he servit de material escrit per fer aquesta anàlisis. Els llibres que he anat consultant són els següents: 
S'ha de dir que el millor de fer una revisió d'un director o un gènere es que, almenys és el que em passa a  mi, et permet treure més suc de les pelis perquè es com si estiguessis més centrat amb el que estàs veient, més connectat i per tant disfrutes més de les obres.
Bé, tal com vaig fer en el post sobre Ford, l'objectiu no es fer una revisió del cinema entesa com una revisió film a film de la filmografia de l'autor, sinó més aviat  posar l'accent en aquelles coses que permeten defninir en certa manera el tipus de cinema proposat pel cineasta i que són com petites pistes per seguir-les i veure cap a quins (nous) camins ens porten.
Com deia al començament, Clint d'Eastwood ha estat catalogat com l'últim cineasta clàssic. I  això què vol dir realment? Aquesta pregunta me l'he feta i només a mesura que vas veient els seus films vas comprenent el sentit d'aquesta paraula. Allò que crec que s'ajusta més a aquesta definició és la seva capacitat de transemtre veritat, realisme d'una manera senzilla i natural, sense forçar les coses. Els films d'Eastwood són fàcils de seguir, tant a nivell argumental com a nivell tècnic (la càmera no et mareja amb plans impossibles i estressats com els dels videoclips) i a la vegada però no són films buits, sinó que marquen a l'espectador atent. Recordo molt bé l'impacte que ha tingut en mi el veure films com Million Dollar Baby o Mystic River. Són pelis que ja havia vist però aquest cop he notat que feien un espai a dins meu d'una manera (aparentment) senzilla. Aquesta capacitat de connectar amb l'espectador fent-ho fàcil és crec allò que defineix el cinema d'Eastwood, i per això se'l defineix com l'últim clàssic. 
S'entèn doncs que per Eastwood el cinema no es un simple divertimento, un simple pasatemps, sinó que la seva maduresa el porta a valorar el cinema com una eina d'expressió i comunicació de i per a les persones.  I per posar paraules a això  deixem que sigui el mateix Eastwood que ens parli de la seva manera d'entendre el cinema : "...Aprendí que hace falta fiarse del instinto. Hay un momento en el que un actor tiene una intuición, y lo sé. Detrás de la cámara lo puedes sentir aún más claramente. Y a partir del momento en que posees este instinto, que lo sientes, ya no puedes tener dudas..... Podemos encontrar un millón de razones susceptibles de explicar por qué algo no funciona. Pero si lo sientes, y tiene pinta de ir bien, entonces funciona..... El cerebro anlítico puede matarte como artista. Hay que permanacer en contacto con un nivel más profundo.".

Aquesta filosofia sobre el cinema (sobre la vida) es tradueix en una manera concreta de filmar, en la qual res està deixat a l'atzar i  a la vegada però tot flueix sense encorsataments intelectuals que forci les coses de forma artificial. Clàssic no vol dir encarquerat i antic, sinó més aviat tot el contrari, vol dir naturalitat i modernitat perquè es capaç de captar la veritat de les coses a partir d'un artafecte ficcional (el cinema) que no artificiós. 
L'important es poder explicar una història, allò que els hi passa a una sèrie de personatges i així  l'espectador connecta de tal manera que allò que es fals (ficció) esdevé real perquè passa no a fora, sinó a dins nostre. I aquesta és la clau del seu cinema, que al fer unes pel.lis en les quals no es nota que el director és un as de la tècnica fent plans impossibles, provoca que l'espectador es vagi mullan sota una pluja fina com si res estigués passant i sense saber com, de sobte et sents atrapat d'una manera molt intensa. Ell no et diu el que has de pensar, ell només et suggereix i és l'espectador que ha de posar de la seva part, però no en el sentit de que necessitar entendre que passa, sinó en el sentit més inconscient de que estàs posant de la teva part perquè et sents identificat amb el que està passant.
I com ho fa això Eastwood? A partir de la comunió de tota una sèrie d'elements com són l'ús expressiu de la fotografia i la llum, el donar llibertat a l'actor perquè s'expressi  a partir del fet de donar-li tot el temps del món....
Per exemple si parlem de fotografia podem dir que Eastwood creu que l'important no es que una escena estigui molt ben il.luminada perquè es pogui veure tot, sinó ben al contrari, utlitza  la llum natural  per mostrar-amagar les coses tal no com es veuen que són, sinó com les vivim. Moltes de les escenes que passen en interiors normalment estan molt poc il.luminades, a vegades costa molt veure la cara a l'actor i encanvi les escenes exteriors a vegades són més iluminades, com un contrast entre l'interior (l'intimitat de la persona) i l'exterior (allò fora nostre que sempre ens és més fàcil de veure). Aquest contrast es doncs un recurs expressiu fet però de manera natural, no artificiosa. Que les escenes estiguin poc iluminades no vol dir que en la realitat necessàriament hauria de ser així, sinó que ell les planteja així per poder expressar una sèrie d'estats emocionals. Evidentment molts directors fan això però ell ho fa d'una manera molt natural, molt sàvia. 
Posem alguns d'exemples d'això que hem comentat:
Aquí tenim un  imatge extreta del film Million Dollar Baby i en aquest cas Eastwood juga amb el contrast entre la llum i la foscor, per representar un moment emocional important del film perquè és quan l'entrenador de boxa (el mateix Eastwood) decideix que sí que entrenarà a la jove cambrera (Hillary Swank). És un moment important en el film perquè s'estableix una relació de pare-filla entre els dos personatges i això canviarà per sempre les seves vides. No he pogut trobar l'escena en que es veu com mentre's ella entrena sola a la foscor, apareix Eastwood, que en un primer moment la llum només il.lumina les cames i aleshores ell fa un pas endavant i se li veu tot el cos i es quan ell de fet fa el pas d'ajudar a aquesta noia, és el primer pas perquè ell surti de les seves tenebres i vagi cap a la llum.


Aquí tenim un fragment de Sin Perdón en el qual l'ús d'una il.luminació esmorteïda, amb molts pocs punts de llum i tot de forma natural emocionalment ens transmet odi i venjança, res a veure amb l'escena anterior de Million Dollar Baby. És l'hora de la venjança, és l'hora de que el mite esdevingui realitat per augmentar encara més el mite i la foscor transmet aquesta sensació de malestar interior. Tot sembla brut, i en certa manera irreal, com un conte de fantasmes que esdevenen reals. Pluja i tempesta que anuncia el moment de la venjança...


Com deiem abans Eastwood també juga amb la paleta de colors  buscant un naturalisme i  a la vegada però fent-ho des de l'ús expressiu dels colors. És a dir, les escenes tenen un color que expressa l'estat emocional del que està passant i això vol dir que en la realitat aquella situació no la veuríem d'aquella manera, no tindria aquell to, però justament el fet d'usar el color d'aquesta manera és el que aconsegueix un connexió emocional amb l'espectador, i per contra si mostrés les coses com són, amb els colors reals no tindria el mateix impacte i provocaria que no ens creguessim el que està passant.
Veiem  un parell d'exemples de dues seqüències de dos films seus: Million Dollar Baby i Banderas de nuestros padres.

Em aquest video de Million Dollar Baby veiem que els colors estan com apagats, i que el verd i el blau apagats predominen sobre  altres colors. A la realitat les coses no són, així però justament com dèiem, el cinema utilitza el color per expressar un estat d'ànim i Eastwood i els seus tècnics saben com fer-ho de manera que no sigui forçat ni artificial. (la música del video evidentment no es de la peli).


Aquesta altre clip es de Banderas de nuestros padres i veiem també com el color està tan apagat que sembla gairebé en blanc i negre, tot i que no es així, es més aviat gris i ocre. Spielberg en el film Saves privates Ryan ja va  utilitzar aquesta paleta de colors en un film bèlic i les crítiques positives foren perquè mai un director havia mostrat la guerra de forma tant realista com Spielberg i una de les causes fou l'ús del color.


 Bé per acabar parlar de l'ús que Eastwood fa de la música, i de fet ell participa en la creació de diferents bandes sonores. La música en Eastwood sempre acompanya el que està passant, no "tapa" el que passa, sinó que punteja allò que ja està passant, de forma delicada però ferma. Us deixo un fragment de la banda sonora de Gran Torino amb una canço feta per Jamie Cullum.



dimarts, 12 d’octubre de 2010

INSPIRA per Marçal Solé

Us deixo un curt que ha fet un bon amic meu, el Marçal, més conegut com Maxi.
Està fet amb un mòbil i espero que us agradi tant com a mi ho ha fet.

diumenge, 10 d’octubre de 2010

EL CINEMA DE JOHN FORD (1894-1973)

Aquest estiu he aprofitat per sumergir-me en el cinema de John Ford i com era d'esperar ha sigut una experiència molt profitosa. Fent servir el llibre del Quim Casas sobre el director com a guia, he visionat els següents films: La Legión Invencible, El Hombre Tranquilo, Rio Grande i Que Verde era mi Valle.
A la vegada he revisat (que no visionat) també altres films que havia vist ja fa un cert temps  com Fort Apatxe, Centauros del Desierto, Las Uvas de la Ira, Pasión de los fuertes i El Hombre que mató a Liberty Valance.
Acostumats tots plegats a consumir productes de fàcil digestió i que no et suposin un (gran) esforç, val la pena  justament fer un esforç per dedicar temps a obres com les de John Ford perquè realment l'esforç es veu ben recompensat.  El cinema considerat clàssic és un cinema que no sembla que tingui cabuda en la societat (post) moderna actual, la societat del segle XXI. I probablement això és així, en el sentit de que el cinema clàssic, en general, és un cinema que comparat a l'actual, és un cinema lent, que no impacta a cada moment i per tant diria que no pot ser vist amb els ulls actuals. Això no vol dir, clar, que no pogui ser disfrutable, ans al contrari, però justament demana a l'espectador un cert canvi de mentalitat, una mirada més obervadora, més pacient, menys compulsiva i això demana .... un esforç! (i ja sabem que això  ens costa a tots).
A la vegada el redescobriment del cinema anomenat clàssic es produeix en una societat de la informacio, en la qual el fil de les coses es fragmentat, els famosos links de la xarxa, i costa més tenir una visió global i lineal de les coses. Això té les seves coses bones i d'altres que no ho són, i potser una de les coses que s'ha perdut en l'actualitat es justament tenir una visió històrica de les coses. Una visió que t'ajudi a compendre i a valorar més  les coses en la seva manera justa, a entendre que per exemple per poder valorar el cinema de Ford cal tenir certa noció sobre el valor del cinema mut (aquest cinema arribà a crear cinema pur, cinema que explicava bàsicament les coses a través de la imatge i no tant del guio o dels diàlges).
Es podria dir que en el segle XX ens era més fàcil veure el bosc, la nostra mirada era més històrica, i que  encanvi en l'actualitat  veiem molt fàcilment els arbres, no hi ha cap arbre que no pogui ser escrutat i això es bo, però es més fàcil perdre  la perspectiva de quin paper juga aquell arbre en aquell bosc i per tant de comprendre com és que aquell arbre, aquella obra,  ha pogut sorgir i quina importància té realment.
I es en aquest context que pren valor els llibres, el material imprès en el sentit de usar obres que mostren una visió lineal, històrica de qualsevol autor. Són com brújules en un mar infinit de contingut com és la xarxa. La combinació d'aquests dos elements permet, crec, una visió global i detallada de l'obra d'un artista i això té com a conseqüència un goig més profund d'aquestes obres.
I es per això que dono molt de valor a llibres com el de Quim Casas, perquè realment t'ajuden a compendre millor el cinema i en aquest cas en concret el cinema de John Ford i  crec que si realment et trobes amb un llibre ben escrit , rigurós, personal i vernisat d'amor cap allò que s'escriu, et dóna forces i exemple per poder valorar les coses en la seva justa mesura, cosa que jo almenys li dóno una gran importància. Allò que en un primer moment es només intuició, que penses (o millor dit sents) que és realment bo, amb la brújula de persones com en Quim Casas, et permet posar llum i nom a aquesta intuició.

D'aquest (petit) estudi que he fet del cinema de Ford allò que més m'agradria resaltar és la força moral dels seus relats. Aquest força moral transmet una gran passió per les persones i les seves circumstàncies. Pot sorprende que pel.lícules fetes fa més de 50 anys parlin millor de l'home que moltes de les pel.lícules actuals. I això que Ford era considerat un persona d'ideologia més aviat conservadora i en certs àmbits del Hollywood més progressista mai va estar ben vist. Però si alguna cosa té el seu cinema és que es progressista perquè en el fons creu en l'èsser humà, sense idealitzar-lo, ans el contrari, el mostra amb totes les seves contradiccions i justament per això els seus personatges són persones de carns i ossos. I es en aquest sentit de creure en l'home que el porta a ser conservador d'aquells valors que fan que la persona no deixi de ser humana, valors com l'amistat, les arrels familiars, l'arrelament a una terra.. Són aquests els valors que donen autenticitat als seus films perquè estan fets des de l'humilitat i la naturalitat, mai forçant les coses,però tampoc sense amagar com són les coses.
Com a exemple d'això us poso un fragment del film Que Verde era mi valle.


Aquesta escena sintetitza per mi el  cinema de Ford: sensibilitat, sentit festiu i d'humor i a la vegada seriositat en el sentit de mostrar un gran respecte  pel que passa, fugint del tot s'hi val, l'amistat i les relacions socials, els llaços familiars, la terra com arrel profunda que dóna entitat a la persona...
El gran mèrit de Ford es presentar tots aquests valors que podríem dir que són clàssics (que estan en l'origen de l'home com a home) d'una manera natural, fent fàcil i senzill allò que no ho és, sense imposar res i tot plegat transmés amb una gran convicció (que no dogmatisme). Es un cinema fet des de l'honestedat.
Es crec un cinema que el podríem definir de cinema pur, un cinema capaç de destilar els elements fins a deixar només allò que realment importa, i això en cinema es una capacitat a l'abast de molts pocs directors.

PD: Un petit apunt final, amb aquests films he descobert una actriu que es diu Maureen O'Hara que és una meravella. Una dona forta, segura i insegura de si mateixa, una força de la naturalesa i d'una gran bellesa.



dijous, 12 d’agost de 2010

The Bridges of Madison County de Clint Eastwood (1995)

He tornat a veure aquest film aprofitant que la feien per la tv i un cop més hem tret el barret davant del Clint Eastwood. A la resenya que feia el crític de La  Vanguardia, Jordi Batlle Caminal, comparava el senyor Eastwood amb els grans John Ford i Akira Kurosawa, quan aquests van arribar a la seva maduresa personal i cinematogràfica.  Totalment d'acord amb aquesta apreciació, perquè si alguna aconsegueix aquest film, tal com succeix amb els films dels mestres citats, es captar amb profunditat i sensibilitat l'ànima humana.

Algú pot pensar que aquest film es molt ensucrat i que per això agrada tant a les dones (sobretot a les dones de 40 anys cap amunt) i la veritat es que el més normal és que això fos així, perquè té tots els elements per ser-ho: dona abnegada que tot ho dóna per la família, aparició al mig d'aquest (avorrida) vida d'un home que VIU la VIDA al màxim i que no tè lligams amb ningú, lliure com un ocell. Evidentment ella s'enamora d'ell i aprofitant que té l'home i els fills uns dies a fora, es deixa d'històries i s'ho passa bé amb el senyor fotògraf que l'enlluerna amb les històries que ha viscut al voltant del món. Uns dies de diversió, de parèntesis en la vida monòtona i un cop s'acaba la setmana, tornada a la normalitat amb aquella sensació de que les coses són com són i per tant no poden canviar-se.
I aquest és l'argument i a fe de deu que si jo només hagués llegit l'argument del film, segur que no l'hauria vist. Però clar quan sabem qui és el director, que a més encarna al fotògraf i que la mestressa de casa es la (gran) Meryl Streep, la cosa canvia i força.
Potser allò que més m'agrada de com Eastwood mostra la relació entre aquestes dues persones és que ho fa de manera tan delicada i sincera que en cap moment et surt de jutjar-los, com si estiguessin fen un pecat. Al contrari, mostra dues persones que s'estimen genuïnament, com a persones, d'una manera que és real, vull dir que no es una història maca per poder somiar una mica i com que és fantasis doncs ho comprem, sinó que i aquesta és la gran virtud de la peli ( i en general del cinema d'Eastwood) et  mostra com son (poden ser) les coses a la realitat. I això crec que costa molt de fer perquè és molt fàcil crear una cosa que com deia abans fos ensucrada i empalagosa (cosa que passa amb el 90% de les pelis que mostren relacions d'amor).

Hi ha moltes coses que trobo genials d'aquesta peli i una d'elles és com Eastwood mostra el canvi que es produeix en el personatge que representa la Meryl Streep al llarg de la peli. Ens trobem amb un personatge  que és una mestressa de casa que sempre ha fet allò pel qual  ha estat educada i que justament per això no ha pogut mostrar mai la seva autèntica personalitat. La presència del fotògraf despertarà en aquesta dona una necessitat d'expressar els autèntics sentiments i això la portarà a canviar la seva manera de ser i de fet a ser més ella mateixa com ho havia pogut ser. I aquest es per mi l'esència d'aquest film, és un cant a la vida, una crida, un exemple per animar a les persones a donar-se el permís per viure la vida i fer aquelles coses que per por o perquè no toquen deixem de fer-les. Per això el personatge per mi principal del film és de la Meryl Streep i no tant el del Clint Eastwood que seria més aviat el detonant que provocarà els canvis en el personatge d'ella. Lligat a això m'agrada el fet de que no estem parlant d'una dona que com que té un matrimoni avorrit decideix donar-se una alegria i s'ajunta amb el fotògraf. Això seria una lectura molt simplista del film cosa que no m'extranya que s'hagi fet perquè vivim temps una mica simples en aquest sentit, les coses sembla que no tenen importància i tot és relatiu. Doncs bé, jo crec que per un costat la relació que ella té amb seu marit i la seva família no es falsa ni artificial, potser sí que està condicionada per uns automatismes que tothom té molt après, però tot i així l'amor d'ella cap al seu home i els seus dos fills és real i autèntic. A la vegada ella aquesta "trobada" amb aquest fotògraf, am aquest home, l'ajudarà a fer passos endavant en la seva vida i en cap moment li produirà ràbia o frustració el seguir amb la seva família (cal dir també que és un film ambientat als anys 60). Vull dir que no es convertirà amb una dona resentida de 60 anys, sinó amb una persona més lúcida i més autèntica, fins al punt de que no explicarà mai el que ha fet (excepte a una amiga seva que ha estat marginada per la societat conservadora del poble pel fet d'haver tingut una relació amb un home casat) però deixarà que la seva història sigui revelada un cop ella sigui morta als seus dos fills.

De fet el film comença amb aquest dos fills ja grans, un home i una dona amb problemes importants en les seves relacions respectives de casats i que "activen" la història llegint les cartes de la seva mare. La mirada que tenen fill (home) i filla (dona) quan comencen a saber que és el que va fer realment la seva mare en aquells dies d'estiu es força diferent. L'home li surt de jutjar a la seva mare i més aviat no es capaç d'assimilar que la seva mare pogués ser, el que realment era, una PERSONA (una dona) i al començament rebutja llegir cap carta hi ho ha de fer la germana. Ella es més receptiva al que va descobrint, tot i que també se'n fa creus del que realment va fer la seva mare. El més maco de tot, i que Clint Eastwood aconsegueix, es transformar la mirada dels dos germans sobre la seva mare i que aquesta mirada no moralista els ajudi a ells dos a acceptar millor els seus autèntics sentiments.  La transformació que veiem (vivim) els espectadors del personatge de la Meryl Streep també l'estant vivint els seus fills. És a dir, després de la mort, allò que ella va viure en aquell moment va donar sentit a la seva vida en aquell moment però també un cop ella ja no hi és, i es com si el cercle s'hagués tancat (per a tothom inclòs l'espectador).

Realment és un film que aparentment en podríem dir una peli menor, fins hi tot algú podria pensar que és la típica peli dels dissabtes a la tarde i veritablement estaríem molt i molt equivocats.
Hi ha moltes més coses a dir però bé millor veieu la peli i disfruteu de les magnifiques interpretacions de la Meryl Streep i del Clint Eastwood i també de la música que la trobo genial.
Us deixo amb alguns dels fragments del film.
Trailer del film que es presenta el film com una història passional, bé jo com he dit abans crec que la cosa va força més enllà però ja sabem que és el que ven i fa anar a la gent al cinema...

Primeres escenes del film. Aquí ja es produeix el primer canvi i es que ella acabarà acompanyant a un desconegut en el seu cotxe (ella no es conscient però acaba de fer la primera cosa que no hauria de fer sent quí es, i a més el que trobo més bo és que no és ell el que l'enlluerna o la mainpula per atraure-la i que caigui en la seva trampa, simplement les coses passen si deixem que passin esclar). 
Una altre cosa interessant es com ell parla de lo maco que es Iowa i de quina olor tant bona fa i ella es queda com desconcertada perquè ella no veu (perquè no viu) les coses com són (realment) i és ell el que sense voler li (re) descobreix la seva pròpia terra.
I per acabar un altre video d'un fragment del film. Hi ha moltes coses interessants i una d'elles es com la càmara del fotògraf fa de revelador de l'autenticitat del personatge de la Meryl Streep. La manera en com ella es queda astorada quan ell li fa fotos però després es capaç de relaxar-se i es deixa anar, mostra com la mirada natural d'ell l'ajuda (inconscientment) a transformar-la amb ella i per sort ella és deixa (minut 5:10).