PERSONES QUE VAL LA PENA ESCOLTAR...

Us he penjat una entrevista que va fer en Cuní a l'Octavi Fullat i que m'ha encantat perquè aquest home és un crac!. Ja ser que no té a veure amb el cinema, però val la pena donar-hi un cop d'ull. Hi ha moltes coses que ell diu que hi estic molt d'acord, i per dir-ne una penso com ell que en general costa molt trobar persones amb sentit crític. És molt important saber llegir entre línies, anar més enllà de les aparences i per poder fer això cal conèixer molt, tenir inquietud i seguir-la.

sempre és un goig marcar-li al Madrid!

EA SPORTS™ Football World: F.C. BARCELONA - R. MADRID 1 - 2

MÉS SOBRE EL GRAN MESTRE, Sir ALFRED JOSEPH HITCHCOCK

Bé ja torno a ser aquí. Espero que tothom ha fet els deures i ja ha vist Vertigo unes 7-8 vegades, que és el mínim necessari per començar a estar al meu nivell... je,je,je. Bromes a part, la veritat es que fa unes setmanes vaig tenir una grata sorpresa perquè dues persones, companyes de feina, a partir dels comentaris del blog ,van mirar la peli de Platoon. I això per mi va ser una gran satisfacció, perquè l'objectiu primer i últim es encendre les ganes per disfrutar del (bon)cinema.

Tal com vaig fer amb Platoon que després vaig ampliar la mirada a altres pelis bèliques, he pensat que seria bo fer-ho amb les pelis del mestre. Us faré 5 cèntims d'aquelles pelis que a mi més m'han agradat.

REBECCA


No està considerada una de les obres mestres del mestre, però per mi és una de les que més m'agrada. També és de les prirmeres que vaig veure, però igualment a dia d'avui em sembla fantàstica. Joan Fontaine com a dolça i angelical noia que haurà de lluitar contra el pes del passat simbolitzat per la gòtica Mr. Danvers, un corb fet persona. Em recorda les novel.les del gran Edgar Allan Poe. Si podeu veieu-la (aquest frase la podeu aplicar a totes les altres pelis!).
I dreamt I went to Manderley!

NORTH BY NORTHWEST (CON LA MUERTE EN LOS TALONES)


Per veure aquesta fantàstica peli necessiteu menjar i beguda i a partir d'aquí ja us podeu calçar! Aquest és una peli que dóna tantes voltes que sembla impossible que algú arribi a tenir tanta imaginació. Però no ho dic en un to negatiu, no es que et perdis sinó que et deixes portar com si fos una muntanya russa i al final del viatge el que vols es tornar-hi a pujar. I cada cop que puges tornes a disfrutar com si fos el primer cop. Una de les coses que aconsegueix el mestre es ser capaç de fer-te (re)viure els girs de la peli com si mai els haguessis vist abans, i tot sempre comença de bell nou. Com carai es pot fer això?
Dels actors dir que en Cary Grant té aquí un paper fet a la mida, el d'un canalla inocent però molt intel.ligent que cau a les mans d'una actriu molt guapa, Eva Marie Saint.

PSYCHO (PSICOSIS)


Un altre obra mestra, i una d'aquelles pelis amb un trasfons psicològic molt important. Un cop més el mestre va fer coses mai vistes al cinema i que els espectadors no sabien com agafar-s'ho, i una d'aquestes coses es que mata a la protagonista a la meitat de la peli (bé, això no es destripar una peli que va ser feta fa 40 anys, i que tothom ha vist alguna vegada l'escena de la dutxa!). Hi ha moltes coses en aquest conte de terror i potser la figura de l'Anthony Perkins és la més interessant. Una cosa que m'agrada molt és que tot i que estem parlant d'un psicopata (per cert d'aquí venen totes les pelis sobre psicòpates) el mestre el sap tractar d'una manera molt respectuosa i arribem a compadir-nos d'ell. Una de les pelis que més identifiquen al mestre de cara al gran públic (jo tinc una cortina de bany amb la silueta de de la "dona" amb el ganivet).

REAR WINDOW (LA VENTANA INDISCRETA)


Aquesta peli l'he vista poques vegades, i fa poc que l'he tornat a veure i cada cop m'agrada més. En James Stewart està (com sempre) fantàstic i tots ens identifiquem amb les seves ganes de saber més coses dels altres. Entre moltes de les coses a destacar m'agradaria anomenar l'escena del petó que fa Grace Kelly a un adormit Stewart. Quanta bellesa en una dona!!

Per avui ja n'hi ha prou! Evidentment hi ha moltes més pelis a destacar del gran HITCHCOCK però ja hi haurà altres moments per comentar-les.

Videojocs, la passió oculta....

Ok, ja ser que aquest video no té res a veure amb el cinema, però mira he trobat que des de la pàgina de EA puc penjar els gols que he fet amb el FIFA 09. Aquest gol l'he fet jugant amb el Liverpool contra un equip que va de blanc... (esperem que passi el mateix en l'eliminatòria de la Champions).
Pels que em coneixen saben de la meva passió pel món del videojoc, i la consola que tinc és la XBOX 360, i n'estic molt content.
De tant en tant aniré col.locant algun golet, però vaja no em desviaré del meu camí cinèfil. Ah, espero que us hagi interessat el meu post sobre Vertigo!

EA SPORTS™ Football World: LIVERPOOL - R. MADRID 2 - 1

VERTIGO

Probablement aquest post hauria d'haver estat el primer de tots, com a presentació del meu blog, però bé, val més tard que mai i avui senyors i senyores teniu aquí la resenya d'una de les millors pel.lícules que s'han parit mai: Vertigo.

Per començar dir que es d'aquelles pelis que sempre que la veus, trobes alguna cosa nova, quelcom que et sorprèn i que et porta a pensar, coi, com es que això no ho havia vist abans?. I perquè us dic això d'entrada, quan això aniria més cap al final?, doncs perquè d'alguna manera em va bé per dir-vos que estem davant d'una pel.lícula molt poètica. I què vull dir amb això? doncs que per poder gaudir d'aquest film es necessari obrir molt els ulls i deixar-se portar pel que vas veient i escoltant. Si us dic que s'apropa més a la música, això us ajuda a entendre el que vull dir?. Concentreu-vos en alguna cançó que us agradi molt, un tema d'aquells potents que escolteu sovint i que sempre que l'escolteu sentiu alguna cosa especial (aprofito l'apunt musical per suggerir-vos una canço que es diu Love Will Tears Us Apart dels grans Joy Division). Bé doncs aquesta sensació d'un pou que sempre que hi aneu hi treieu aigua, això és Vertigo, una film que us demana que us deixeu portar cap a camins desconeguts.
La peli funciona a un nivell més profund, i es aquesta profunditat la que ha portat a ser una de les pelis amb més resenyes i llibres de la història del cinema. Les interpretacions que es poden fer són múltiples, tothom hi podrà trobar la galleda plena si té la paciència per esperar que sorti aigua. Això vol dir que també la meva interpretació serà una més, i que jo veuré unes coses que altres creuran que seran unes altres, però l'important es que aquestes interpretacions neixin del riu subterrani que circula per aquesta peli.
Vaja, algú pensarà que quan em poso a escriure d'aquesta manera, sembla que vaigi ben fumat, doncs bé, la veritat es que no, suposo que això ja és de naixement...

Anem doncs a la peli. No cal dir que estem davant d'una peli del gran Alfred Hitchcock. Només això ja es una referència potent, tenint en compte que qui més qui menys ha vist alguna peli seva. També però, cal dir que és una peli que tot i que es purament Hitchcock en esència, no ho sembla tant en aparença. El ritme trepidant de moltes de les seves pelis, aquí no hi és present, es una peli aparentment lenta i dóna la sensació de que no acaben de passar moltes coses.
El que vull dir es que no sembla la típica peli del mestre del suspens i en certa manera el primer cop que la veus et pot desconcertar una mica. Quan aquesta peli va ser estrenada, la gran majoria de les crítiques foren dolentes, i justament deien que era una peli lenta, que es basava més en l'estètica i poca cosa més, i que era doncs una peli buida, sense massa sentit. I això que estem parlant d'un director que en aquell moment ja era molt conegut i havia filmat pelis de gran èxit com Rebeca, La Ventana Indiscreta, Atrapa a un Ladrón, etc. Per tant si la crítica fou la que fou, es perquè aquella peli tenia quelcom diferent del que sempre havien vist els espectadors, i la veritat es que és un film que es va avançar al seu temps.

Ah, si!, us deureu preguntar de que carai va aquesta peli, quin argument té. Bé si anés pel dret us diria amb poques paraules que... tenim al gran James Stewart i la brutal kim Novak! Ja ho ser, que això no és un argument però ho podria ser perfectament perquè en aquesta peli cadascú de nosaltres som en James Stewart interpretant al detectiu retirat Scottie. I que ens passa durant aquesta peli? Bàsicament ens enamorem de la bellesa absoluta, de l’ideal de bellesa, ens enamorem de Kim Novak fent el paper de Madeleine, la dona amb problemes d’un antic amic seu. El seu amic creu que Madeleine està perdent el cap perquè fa coses molt estranyes i ella sembla que es creu que és una reencarnació d’una dona amb una vida tràgica, Carlota Valdés.

Així es com comença aquesta peli, i ens pensem que l'important de la peli es que li passa a Madeleine, tots pensem quin misteri s'amaga darrera aquesta dona. I per tant sembla que estem davant d'una peli més de suspens del mestre, però mica en mica anirem veient que sí que hi ha un misteri amb Madeleine però no del tipus que tots pensem...

A partir d'aquí s'ha de dir que en aquest film hi ha moltes escenes antològiques, per exemple l'escena en que Scottie està en el bar espiant la dona del seu antic amic, i arriba el moment en que ella se'ns apareix amb tota la força del món i tots ens quedem com el pobre Scottie, atrapats per sempre més en el món de Madeleine. Primer gol del cabró de Hitchcock, perquè a partir d'aquell moment ens sentirem atrapats pel misteri de Madeleine.

I que podem dir d'ella? doncs que Madeleine és una dona que no és real, en el sentit literal (quan veieu la peli sabreu perquè ho dic) i també en el sentit figurat. Ella és una dona que és un símbol, però que a la vegada no deixa de ser una persona feta de carns i ossos atrapada en aquest símbol. Ell - i nosaltres i ella- ens enamorem d'un ideal, d'un miratge (una de les grans preguntes a contestar es perquè li passa això a Scottie i perquè ens passa també a nosaltres) i necessitem fer-lo nostre, i en el moment en que ja sembla que el tenim (l'escena en que ella apareix vestida només amb una bata vermella al pis de Scottie es 100% erotisme i en aquell moment sembla que la porta al seu interior es comença a obrir) les coses es comencen a complicar fins l'escena que tanca la primera part de la peli, en la qual "perdem" a Madeleine per sempre.
Si heu arribat fins aquí probablement no entendreu res del que llegiu, ja és normal perquè potser el millor que es pot fer es mirar primer la peli i després llegir això. Reconec que costa explicar la peli a algú que no l’ha vista, perquè en certs moments escric com si estés vivint la peli i aleshores em venen al cap coses que potser sonen inconexes o poc clares. Ja deia el començament que estem davant d’un film amb moltes lectures i que necessita ser viscuda i si de cas després pot ser explicada.

Seguin amb la fi de la primera part de la peli, ens trobem un Scottie que ho tenia tot, tenia a Madeleine als seus braços, però ella li diu que ja era massa tard, que ja no podia tirar endarrera i que el que havia de fer, no ho podia aturar (aquest és l’escena de la missió). Quina situació més dramàtica. Madeleine és una persona atrapada per aquest personatge, i ella només es una noia de Kansas vulgar, una noia més que no destaca en res, que no és creu especial (tot i que realment ho és, tothom pot ser especial) i necessita “vendre’s” i perdre en el fons la seva identitat per aconseguir ser algú. Lo fotut del cas, és que Scottie que tampoc es creu ningú especial (sí, sí, també es algú especial) necessita enamorar-se d’un ideal i això és el que el fa sentir especial, però justament això és el que “mata” a aquest ideal, perquè justament és un ideal. I la noia d’Arkansas, es troba que s’està enamorant d’un home que en el fons s’enamora d’ella no per qui és, sinó per qui sembla que és. Ella s’enamora de l’imatge que Scottie li trasmet d’ella, aquest amor per un ideal. Tot plegat, doncs, sembla una gran mentida, tothom s’enamora del seu ideal i fins hi tot l’amiga de Scottie, la Midge, que està enamorada de Scottie, no es capaç de fer un pas endavant i presentar el seu amor al seu amic. Potser es perquè ella creu que ell està a anys llum d’ella (probablement ella també idealitza al seu amic) i a la vegada intueix que ningú pot lluitar contra un ideal (contra Madeleine).

Al llarg de la peli apareixen molts miralls, com una metàfora d’aquestes indentitats que cadascú mostra per donar una “imatge” concreta (no real) d’un mateix.

La segona part del film, és com la travessia del desert del personatge de Scottie. Després de creure’s que ha perdut per sempre a l’estimada Madeleine, sent que la vida no té cap sentit, ingressat en una institució mental a on rep les visites de la seva amiga Midge, que viu la pròpia frustració de que ella no pot treure al seu estimat de la foscor del pou a on ha caigut (algú ha dit Haruki Murakami?). Per ella és la constatació de que ella no és ningú perquè un cop més es valora pel mirall que els altres reflecteixen davant les seves accions, i això l’impedeix veure que el problema es més d’ell i no tant d’ella.

Scottie necessita un motiu per sortir del pou en el que està, però aquest “motiu” ja no existeix (de fet no ha existit mai) i per tant no té cap sentit per seguir endavant. Aquí es on Hitchcock dóna el cop magistral definitiu i “provoca” que Scottie es retrobi amb “Madeleine”. No vull explicar massa perquè val la pena viure-ho, però el que es produeix es una oportunitat perquè Scottie faci les paus amb ell mateix, i sigui capaç d’afrontar la seva por, el seu “Vertigo” davant l’engany en el qual ha viscut al llarg de la peli (al llarg de la seva vida). Sí que vull destacar l’escena en que Madeleine reapareix (d’entre els morts) perquè és una escena amb una càrrega emocional i onírica bestial. Nosaltres també tornem a retrobar aquell moment de perfecció, però a la vegada l’aire oníric de l’escena ens està dient també que allò no pot ser real, tot i que ho vivim amb molta intensitat. Aquesta escena justifica per sola l’existència del cinema com a art.

Les escenes finals del film són alliberadores per Scottie, tot i que això li demana (re)viure el dolor que ha carregat, un dolor que neix d’haver-se sentit atrapat i enganyat (l’escena en que ell va pujant per les escales del campanar).

Bé, em sembla que ja he escrit prou, i m’he deixat moltes i moltes coses, i més coses que aniran apareixent amb noves visions del film, però sí que per acabar només volia dir que aquest film no seria el que és sense la música del gran Bernhard Hermann. Mireu els videos que hi ha més avall i ja veureu perquè ho dic.

Espero que un cop més aquest escrit us faci venir de gust de veure per aquest film, i per les persones que ja el coneixeu, doneu-vos el permís de tornar a San Francisco a acompanyar al bo de Stewart al llarg d’aquest (mal)somni.

MÉS SOBRE CINEMA BÈLIC

Iep família,

per a les persones que s'hagin sentit atretes per la peli de Platoon, he pensat que podria donar-vos algunes recomanacions més sobre cinema bèlic.
Abans de començar una petita puntualització. Hi ha moltes pelis que podríem ficar dins el sac de cinema bèlic, en aquest cas jo us recomanaré pelis que estan més en la línia de Platoon. Vull dir que hi ha pelis bèliques que jo les veig més com aventures bèliques, i encanvi hi ha altres films que jo classificaria més com a drames ambientats en escenaris bèlics. Per mi no es el mateix els Canons de Navarone que Apocalypse Now. He de dir que les dues pelis m'encanten, però si la primera és més com una peli d'aventures que em recorden els còmics que llegia de petit com Zona de Combate o Hazañas Bélicas, la segona és més un viatge, una reflexió sobre la naturalesa humana.
Tot i així que parli d'unes pelis i no d'unes altres, no vol dir de cap manera que pensi que és més important per exemple Platoon que Els Violents de Kelly. Cadascuna compleix els seus objectius de forma brillant i com a tal són pelis molt recomanables.

Bé després del rotllo patatero, aquí van les recomanacions:


APOCALYPSE NOW

Això no es una peli, és un viatge real que et deixa el cos ple de blaus! Ja el rodatge va ser una guerra i la peli té aquesta capacitat per colpejar-te contínuament. Només cal mirar els primers minuts de la peli per fer-te una idea del que et trobaràs. This is the end my only friend!!!



FULL METAL JACKET (La Jaqueta Metálica)

El millor de la pel.lícula és la primera part, l'entrenament (ensinistrament) dels reclutes. Veieu el video i si no us cageu a les calces es perquè no en porteu!

PATHS OF GLORY (Senderos de gloria)

La peli bèlica més antibèlica de totes. Aquelles trinxeres tan brutes, el blanc i negre que et porta cap aquella primera guerra mundial.. La peli és rodona, però posats a triar em quedo amb els últims minuts del film. Si no us emocioneu es que no teniu cor!

THE THIN RED LINE (La Delgada linia roja)

Terrence Malick fa poques pelis, però les que fa les clava. Allò que millor definiria aquest film és la capacitat que té Malick de fer poesia a través de les imatges i la música. Té una palpitació espiritual que t'arriba amb molta força.


THE DEER HUNTER (El Cazador)



M'encanta aquesta peli. Els actors estan perfectes. Tots. Mireu quins actors són i ja veureu perquè ho dic: Robert de Niro, Meryl Streep (està increïble), Christopher Walken i John Cazale.
Els Estats Units mai han estat tant ben retratats i definits. L'escena del bar es fantàstica: aquest bar tan yanqui, les cerveses de botella, el billar, la gorra, i per sobre de tot la MÚSICA. Deu meu, quina escena tan bona. Després vindrà l'infern del vietnam i tota una generació desfeta. Veieu el video, no us el perdeu!!!

A VEURE QUE US SEMBLA

Bones a tothom!

Aquests dies he estat veient que això de fer crítiques de pelis està molt bé, però s'em fa difícil fer-ne una cada setmana o 15 dies, per això he pensat que mentre's preparo la pròxima crítica, aniré afegint coses relacionades amb el cinema.
Em sembla una bona idea perquè sinó penso que la persona que passa pel blog, necessita anar trobant coses, sinó, almenys jo acabaria perdent l'interés.

Au salut!

PLATOON

Aquesta és una pel.lícula que ens parla sobre un fet concret i real, que és l'experiència dels soldats nord-americans durant la guerra del Vietnam, però a la vegada és una reflexió sobre la naturalesa humana. No es només doncs, una peli del Vietnam, sinó que transcendeix aquest realitat (temporal i espacial) i ens toca en la nostra intimitat.
Bé això sona una mica pretenciós, i algú pensarà que tampoc n'hi ha per tant.. només és una pel.lícula! El que és cert, es que hi ha poques pel.lícules que aconsegueixen aquest propòsit, i fins hi tot diria que l'Oliver Stone, el director, segur que no deuria buscar això quan va fer aquest film.
El que si està clar, es que l'objectiu de l'Oliver Stone era poder fer una pel.lícula que parlés dels soldats que van servir en la guerra del Vietnam. El film acaba amb una dedicatòria a tots els soldats que van lluitar i morir al Vietnam (a tots, no només als Nord-americans).
Stone doncs, vol parlar de les persones que van patir en aquestes circumstàncies, i en tot moment no perd mai de vista que està parlant d'homes i les seves experiències. El que vull dir, i potser algú pensarà que això no es així, es que estem parlant d'una film humanista. L'important sempre es l'home i com aquest viu el que li està passant. Per tant, en cap moment es jutja el que està passant, no es moralitza sobre el bé i el mal, perquè des de la compassió i l'humilitat podem acceptar la realitat tal qual és, sense maquillar-la. I gràcies a aquesta mirada és quan veritablement podem copçar quines "coses" són important en la vida.
Per poder aconseguir això Stone "utilitza" el personatge de Chris Taylor, un soldat ras que acaba d'arribar al Vietnam. Aquest personatge es interpretat per Charlie Sheen i simbolitza la inocència de l'home net, pur, ignorant, que encara no sap com és veritablement la vida, és a dir no sap qui és. En aquest viatge haurà de despullar-se dels vestits que porta (la pàtria, la família, el bé, el mal, l'honor etc) i endinsar-se en la foscor d'allò desconegut.
Al començar el soldat Chris amb prou feines es capaç d'assimilar el que està passant, està desorientat, desubicat i no sap a on s'ha ficat. Una escena que exemplifica molt bé això és quan es desmaia mentre's patrulla per la selva, fruït dels insectes que li piquen per tot el cos. Està out, sense brújula, i es mira el mapa que porta (la seva vida fins aquell moment) i aquest es paper mullat, no li serveix de res, i per tant mica en mica, haurà de començar a mirar amb els seus propis ulls, sense les ulleres de lo conegut.
Aquest viatge cap a allò desconegut només el pot fer sol, però a la vegada, només el podrà fer gràcies a la presència dels companys, que justament no el deixaran mai sentir-se sol.
L'amistat que sorgeix entre ells, neix d'aquesta necessitat de trobar espais de d'accolliment, de caliu enmig de la desesperació absoluta. L'escena que millor resumeix aquest fet és quan els soldats es diverteixen fumant i bevent , és una escena 100% lisèrgica. Tot i que algú podria dir que l'ús de les drogues es una manera de fugir de la realitat, i així, és, també es cert que aquesta escena mostra un moment molt autèntic de fraternitat humana.
D'entre tots aquests companys destaca per sobre de tots el personatge interpretat per Willem Dafoe. Aquest soldat es diu Elias i porta molta de temps lluitant a la selva, es nota que no està perdut. Ha estat capaç de traspassar la frontera i no caure en la bogeria o el nhilisme, ha sabut mantenir l'esència de qui és, la seva humanitat. Curiosament aquest personatge es la d'un nadiu americà, un "indi", un salvatge segons la visió colonialista, i es un dels que millors s'han adaptat a la guerra.
Elias es la veu de la saviesa i és el que marcarà més al desorientat soldat a no perdre el cap, i li farà de referent al llarg de la pel.lícula, com la llum del far en les nits de fosca tempesta.
L'escena que m'he referit al començament en la qual el jove soldat està perdut i desesperat, Elias intervé i l'aconsella a que deixi tot de material que porta a sobre i que és inútil. Li està dient que es despulli del qui creu que és, i es deixi portar pel que vindrà, que accepti la realitat, en el fons que s'accepti a ell mateix. Evidentment això no li serà fàcil, i la por farà acte de presència. Una por que serà real ja que pot ser ferit i mort en qualsevol moment pel vietcong, però també la por a trencar amb tot, i fer un pas endavant. Hi ha un escena que capta molt bé aquest fet i succeïx quan estan registrant un poblet per descobrir si els seus habitants col.laboren amb l'exèrcit vietcong. El soldat Chris neguitós entra en una cabana i descobreix persones amagades en un soterrani, comença a cridar, els treu de males maneres. Son una dona gran i un noi jove coix i amb un mirada perduda i espantada. Chris comença a cridar, amb una ràbia fora de mida, fins hi tot algun soldat li diu que es tranquilitzi, ell el fa callar, comença a disparar al terra, aprop dels peus del jove camperol. Aquest està aterrat, el jove Chris també, la situació es d'una tensió absoluta. Stone aconsegueix que no jutjem al soldat pel que fa ,l'entenem, però a la vegada patim pel jove camperol, no es jutja, es comprèn el que passa, no es justifica el que fa. Por que porta a la ràbia i aquesta a la violència, la dificultat d'acceptar el dolor (la por).
Seguint l'escena, a fora de la cabana té lloc una escena que ajudarà al jove Chris a fer un pas endavant, a começar a recuperar la seva humanitat. L'escena es dura, i tindrà dos pols oposats, com dues cares de la mateixa moneda. Per un costat tenim al Sergent Barnes, interpretat magistralment per Tom Berenger. Barnes està interrogant al cap del poblat, ell està segur que tots són del vietcong i com a tal vol extreure una confessió al cabdill. Crits, cops, patades. Una dona el crida, ell li diu que calli (Shut the fuck up!). En un sol segon ell aixeca el rifle i la dispara al cap, la dona cau morta a l'instant. Els nens del poble comencem a plorar i cridar, els soldats es queden astorats, no saben que fer. Apareix el Sergent Elias. Comença una baralla. La dignitat contra el nihilisme, la humanitat contra la foscor. El Soldat Crhis contempla l'escena. Al cap d'un moment uns soldats estan violant una noia, estan fent torns. Entra en escena el soldat Chris, agafa la noia, la salva (a ella i a la seva humanitat) i crida amb tota les seves forces que són uns animals i que la noia és un ésser humà (tú també Chris).
Ha superat la por, a fet un (el) pas, el bateig ha començat i la pel.lícula serà la redempció del soldat Chris, fins a l'escena final que marxa amb l'helicòpter. Marxa volant, marxa amb unes paraules a la boca que parlen de buscar un sentit a la vida a partir de tot el que ha viscut. Una escena d'alliberament, de llàgrimes de tristesa per tot el que ha patit, però també de felicitat perquè tot i que pogui semblar impossible o paradoxal, la guerra el pot haver ajudat a ser millor persona. Si es capaç de plasmar el seu exemple en la vida que ara (re)comença (reborn) podrà donar sentit a tot el que ha viscut.
La guerra, la mort, la vida, la voluntat de buscar la llum quan només hi ha foscor.
Una gran pel.lícula, veieu-la, disfruteu-la.

pd: El video resum que teniu a continuació està molt bé, hi ha diferents escenes de les que he comentat i la música acompanya a les imatges.




http://es.wikipedia.org/wiki/Platoon