Aquesta és una pel.lícula que ens parla sobre un fet concret i real, que és l'experiència dels soldats nord-americans durant la guerra del Vietnam, però a la vegada és una reflexió sobre la naturalesa humana. No es només doncs, una peli del Vietnam, sinó que transcendeix aquest realitat (temporal i espacial) i ens toca en la nostra intimitat.Bé això sona una mica pretenciós, i algú pensarà que tampoc n'hi ha per tant.. només és una pel.lícula! El que és cert, es que hi ha poques pel.lícules que aconsegueixen aquest propòsit, i fins hi tot diria que l'Oliver Stone, el director, segur que no deuria buscar això quan va fer aquest film.
El que si està clar, es que l'objectiu de l'Oliver Stone era poder fer una pel.lícula que parlés dels soldats que van servir en la guerra del Vietnam. El film acaba amb una dedicatòria a tots els soldats que van lluitar i morir al Vietnam (a tots, no només als Nord-americans).
Stone doncs, vol parlar de les persones que van patir en aquestes circumstàncies, i en tot moment no perd mai de vista que està parlant d'homes i les seves experiències. El que vull dir, i potser algú pensarà que això no es així, es que estem parlant d'una film humanista. L'important sempre es l'home i com aquest viu el que li està passant. Per tant, en cap moment es jutja el que està passant, no es moralitza sobre el bé i el mal, perquè des de la compassió i l'humilitat podem acceptar la realitat tal qual és, sense maquillar-la. I gràcies a aquesta mirada és quan veritablement podem copçar quines "coses" són important en la vida.
Per poder aconseguir això Stone "utilitza" el personatge de Chris Taylor, un soldat ras que acaba d'arribar al Vietnam. Aquest personatge es interpretat per Charlie Sheen i simbolitza la inocència de l'home net, pur, ignorant, que encara no sap com és veritablement la vida, és a dir no sap qui és. En aquest viatge haurà de despullar-se dels vestits que porta (la pàtria, la família, el bé, el mal, l'honor etc) i endinsar-se en la foscor d'allò desconegut.
Al començar el soldat Chris amb prou feines es capaç d'assimilar el que està passant, està desorientat, desubicat i no sap a on s'ha ficat. Una escena que exemplifica molt bé això és quan es desmaia mentre's patrulla per la selva, fruït dels insectes que li piquen per tot el cos. Està out, sense brújula, i es mira el mapa que porta (la seva vida fins aquell moment) i aquest es paper mullat, no li serveix de res, i per tant mica en mica, haurà de començar a mirar amb els seus propis ulls, sense les ulleres de lo conegut.
Aquest viatge cap a allò desconegut només el pot fer sol, però a la vegada, només el podrà fer gràcies a la presència dels companys, que justament no el deixaran mai sentir-se sol.
L'amistat que sorgeix entre ells, neix d'aquesta necessitat de trobar espais de d'accolliment, de caliu enmig de la desesperació absoluta. L'escena que millor resumeix aquest fet és quan els soldats es diverteixen fumant i bevent , és una escena 100% lisèrgica. Tot i que algú podria dir que l'ús de les drogues es una manera de fugir de la realitat, i així, és, també es cert que aquesta escena mostra un moment molt autèntic de fraternitat humana.
D'entre tots aquests companys destaca per sobre de tots el personatge interpretat per Willem Dafoe. Aquest soldat es diu Elias i porta molta de temps lluitant a la selva, es nota que no està perdut. Ha estat capaç de traspassar la frontera i no caure en la bogeria o el nhilisme, ha sabut mantenir l'esència de qui és, la seva humanitat. Curiosament aquest personatge es la d'un nadiu americà, un "indi", un salvatge segons la visió colonialista, i es un dels que millors s'han adaptat a la guerra.
Elias es la veu de la saviesa i és el que marcarà més al desorientat soldat a no perdre el cap, i li farà de referent al llarg de la pel.lícula, com la llum del far en les nits de fosca tempesta.
L'escena que m'he referit al començament en la qual el jove soldat està perdut i desesperat, Elias intervé i l'aconsella a que deixi tot de material que porta a sobre i que és inútil. Li està dient que es despulli del qui creu que és, i es deixi portar pel que vindrà, que accepti la realitat, en el fons que s'accepti a ell mateix. Evidentment això no li serà fàcil, i la por farà acte de presència. Una por que serà real ja que pot ser ferit i mort en qualsevol moment pel vietcong, però també la por a trencar amb tot, i fer un pas endavant. Hi ha un escena que capta molt bé aquest fet i succeïx quan estan registrant un poblet per descobrir si els seus habitants col.laboren amb l'exèrcit vietcong. El soldat Chris neguitós entra en una cabana i descobreix persones amagades en un soterrani, comença a cridar, els treu de males maneres. Son una dona gran i un noi jove coix i amb un mirada perduda i espantada. Chris comença a cridar, amb una ràbia fora de mida, fins hi tot algun soldat li diu que es tranquilitzi, ell el fa callar, comença a disparar al terra, aprop dels peus del jove camperol. Aquest està aterrat, el jove Chris també, la situació es d'una tensió absoluta. Stone aconsegueix que no jutjem al soldat pel que fa ,l'entenem, però a la vegada patim pel jove camperol, no es jutja, es comprèn el que passa, no es justifica el que fa. Por que porta a la ràbia i aquesta a la violència, la dificultat d'acceptar el dolor (la por).
Seguint l'escena, a fora de la cabana té lloc una escena que ajudarà al jove Chris a fer un pas endavant, a começar a recuperar la seva humanitat. L'escena es dura, i tindrà dos pols oposats, com dues cares de la mateixa moneda. Per un costat tenim al Sergent Barnes, interpretat magistralment per Tom Berenger. Barnes està interrogant al cap del poblat, ell està segur que tots són del vietcong i com a tal vol extreure una confessió al cabdill. Crits, cops, patades. Una dona el crida, ell li diu que calli (Shut the fuck up!). En un sol segon ell aixeca el rifle i la dispara al cap, la dona cau morta a l'instant. Els nens del poble comencem a plorar i cridar, els soldats es queden astorats, no saben que fer. Apareix el Sergent Elias. Comença una baralla. La dignitat contra el nihilisme, la humanitat contra la foscor. El Soldat Crhis contempla l'escena. Al cap d'un moment uns soldats estan violant una noia, estan fent torns. Entra en escena el soldat Chris, agafa la noia, la salva (a ella i a la seva humanitat) i crida amb tota les seves forces que són uns animals i que la noia és un ésser humà (tú també Chris).
Ha superat la por, a fet un (el) pas, el bateig ha començat i la pel.lícula serà la redempció del soldat Chris, fins a l'escena final que marxa amb l'helicòpter. Marxa volant, marxa amb unes paraules a la boca que parlen de buscar un sentit a la vida a partir de tot el que ha viscut. Una escena d'alliberament, de llàgrimes de tristesa per tot el que ha patit, però també de felicitat perquè tot i que pogui semblar impossible o paradoxal, la guerra el pot haver ajudat a ser millor persona. Si es capaç de plasmar el seu exemple en la vida que ara (re)comença (reborn) podrà donar sentit a tot el que ha viscut.
La guerra, la mort, la vida, la voluntat de buscar la llum quan només hi ha foscor.
Una gran pel.lícula, veieu-la, disfruteu-la.
pd: El video resum que teniu a continuació està molt bé, hi ha diferents escenes de les que he comentat i la música acompanya a les imatges.
http://es.wikipedia.org/wiki/Platoon
