Noves adquisicions per la videoteca

EL ANGEL AZUL (THE BLUE ANGEL-1930) de Josef Von Sternberg



PERVERSIDAD (SCARLET STRETT-1945) de Fritz Lang

Noves adquisicions per la videoteca

LOS ASESINOS DE LA LUNA DE MIEL de Leonard Kastle (1970)


ZOMBI (Dawn Of The Dead) de George A. Romero (1978)


Per cert aquesta peli de Zombies que tanta por em van fer passar de petit i que a la vegada em va fascinar, hi ha un remake que va fer el mateix George A. Romero no fa gaires anys i que val molt la pena. Us deixo un video i també us deixo un parell de videos més, aquest sobre videojocs inspirats en la temàtica Zombi i més en concret en aquest film que passa en un centre comercial (un Mall que diuen els yankis) atacat per onades de zombies aficionats a menjar carn humana.....

DAWN OF THE DEAD (remake) de Zack Snyder (2004)


DEAD RISING (XBOX 360)


LEFT 4 DEAD  (XBOX 360)

EL WESTERN

M'en recordo de petit quan jo i ma germà jugàvem a indis i "vaqueros" amb figures de plàstic. Teníem el nostre "fortín" i un defensava amb els soldats americans i l'altre atacava amb els "indios", ens ho passàvem pipa. Recrear les pelis de l'"Oeste" era una de les nostres diversions preferides i ens encantava veure aquestes pelis, eren diversió pura, aventura pura. Aquesta diversió i fascinació pel Western només  ha  fet que augmentar al llarg dels anys, ja que a part de seguir sent artefactes de diversió i aventura, s'hi afegeix la capacitat de parlar-te de l'home i les seves aventures (personals). Per dir-ho d'una altre manera, moltes de les obres que formen part del Western poden agradar des dels nens fins als adults, i això és un (gran) mèrit que costa molt d'aconseguir (sí, d'acord els Símpson serien també un clar exemple).

El Western juntament amb el cinema negre (noir) és un dels gèneres cinematogràfics més (nord)americans que han existit. Aquest gènere mostra una època molt concreta de la història dels USA, tot i que no estem davant de pel.lícules històriques, sino que més aviat són films que busquen recrear el món simbòlic sobre el qual se sustenten els fonaments de la nació (Nord) Americana. La figura  del selfmade man (o com es digui) és l'esència que conforma els Estats Units de Nord-Amèrica. L'individu davant de la terra erma que només amb les seves mans (i les dels altres) podrà arribar a constuir un lloc habitable (la civilització occidental). Ja sabem que els (mal)anomenats indis ja vivien en aquella terra, però això no elimina el fet de que hi van haver milers de persones que amb les seves forces van aixecar un país del no res. Els horitzons (sempre) llunyans van permetre a aquells homes (i dones) somiar que tot era possible ( el Yes We Can ) i de fet allò possible va esdevenir una realitat.

El Western reflexa el xoc, la lluita de l'èsser humà davant de les adversitats (davant de la Naturalesa) per construir un nou món i també la lluita entre els mateixos homes i dones per sobreviure, persones que presenten des de les actituds més despreciables fins a les més dignes i valuoses. Aquesta lluita prèn forma en els Westerns en l'ús de les armes com a "eina" de defensa i d'atac. Sempre s'ha dit que els USA és un país de contrastos, d'extrems i de fet el seu mateix naixement és així, el millor i el pitjor es van fer presents en la construcció d'aquella (nova) llar. Europa es va construir també amb lluites i esforços però no d'una manera tant ràpida i tant "de cop" com els USA i el Western evidentment reflex aquest xoc d'energies tant bestial que fou la colonització de l'oest americà.

Aquest gènere té una sèrie d'elements que apareixen en els seus films que els  fan fàcilment detectables com a membres d'aquest gènere: les pistoles, els janets a cavall, el Saloons, el Sheriff, la prostituta, els indis, la cavalleria, la diligència, els "bandits", etc.  Tots aquests elements tenen molta força simbòlica, són molt gràfics i han permés als directors jugar amb ells per poder explicar no només el que passava en aquells moments, sinó també com vivien aquelles persones davant d'una situació tant extrema i així els (bons) directors van ser capaços d'usar el Western per parlar de l'home, de la seva naturalesa, de la possibilitat o no de construir(-se) un futur, un sentit a la vida...

Per cert no em vull oblidar de les grans bandes sonores que ha donat aquest gènere,  n'hi ha per triar i remenar i posats a triar un compositor ens podríem quedar amb Ennio Morricone, tot i que n'hi molts de tants bons com ell.

Probablement el film de l'Oeste que millor sintetiza aquesta capacitat d'entretenir i explicar una època i a la vegada ser capaç de parlar-nos amb profunditat sobre la naturalesa humana és The Searchers de John Ford. No parlaré ara d'aquesta peli perquè he pensat fer-ho d'aquí a unes setmanes en un post, però si que es fa imprescindible anomenar-la pel que ha representat a nivell del Western com també pel cinema en general. Tothom ho diu i de fet ningú s'equivoca quan  diu que estem davant d'una obra mestra de l'art (del cinema). Val molt la pena deixar-se portar per aquest film, tenir les orelles i els ulls ben oberts i deixar-se sorprendre per ella. No decepciona, no ho pot fer.

Si parlem de directors podem dir i (repetir) el nom de John Ford, Howard Hawks, Nicholas Ray, Anthony Mann, Sam Peckinpah, Clint Eastwood, Fred Zinnemann, King Vidor, Raoul Walsh, Sergio Leone...

Dels molts films que valen la pena en destaco el següents:

THE SEARCHERS (Centauros del desierto) de John Ford (1956)
 

RIO BRAVO de John Ford (1959)

EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE de John Ford (1962)

RIO ROJO de Howard Hawks (1948)

DUELO AL SOL de King Vidor (1946)

SOLO ANTE EL PELIGRO de Fred Zinnemann (1952)


GRUPO SALVAJE de Sam Peckinpah (1969)


LA PUERTA DEL CIELO de Michael Cimino (1980)


UNFORGIVEN (Sin Perdón)  de Clint Eastwood (1992)

Noves adquisicions per la videoteca

NOSFERATU de F.W. Murnau (1922)


ALTA FIDELIDAD de Stephen Fears (2000)


LA MATANZA DE TEXAS de Tobe Hooper (1974)


AMERICAN PIE de Paul Weitz (1999)

FI DEL CURS DE CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA

Tot lo bo s'acaba i ahir vam fer la última sessió del curs de crítica de cinema amb el Pep Prieto. Ahir va ser dia de conclusions i reflexions en veu alta i va ser molt interessant. Una de les coses que més m'emporto d'aquest curs es que sí un vol dedicar-se a això de la crítica és bàsic una bona formació i això passa, entre d'altres coses, per tenir una bona base teòrica, és a dir llegir, llegir i llegir teoria ( i clar mirar pelis també!). I tots sabem que costa llegir llibres teòrics, sigui del camp que sigui, però sense una base teòrica no es possible tenir unes bones ulleres per veure les coses. El més difícil de la teoria es que no es pot fer amb presses, demana temps i tranquilitat, a poc a poc, sense correr perquè sino bàsicament és una pèrdua de temps.

Ara he començat un llibre que tenia abandonat a la llibreria i que el Pep va dir que valia la pena llegir, és diu Fabulas de lo Visible de l'Àngel Quintana.

CICLE BILLY WILDER

La Filmoteca presenta un cicle sobre Billy Wilder. Una gran notícia el poder veure aquestes grans pel.lícules en pantalla gran, ja que només les he pogut veure en DVD i aniré a totes les pogui. La primera és una de les meves preferides, Perdición, si podeu aneu-la a veure.
Us deixo l'enllaç amb el calendari de les pelis.

http://www.cinematruffaut.com/images/stories/noticies/cicle%20billy%20wilderr.pdf

QUIM CASAS

En Pep Prieto va parlar molt bé d'en Quim Casas i realment és un tio que sap ser planer i a la vegada profund, cosa que ha de ser molt i molt difícil d'aconseguir.
Us deixo un link d'una entrevista que he trobat per la xarxa.

http://www.123people.es/ext/frm?ti=person%20finder&search_term=quim%20casas&search_country=ES&st=person%20finder&target_url=http%3A%2F%2Flrd.yahooapis.com%2F_ylc%3DX3oDMTVnbjR2NWV2BF9TAzIwMjMxNTI3MDIEYXBwaWQDc1k3Wlo2clYzNEhSZm5ZdGVmcmkzRUx4VG5makpERG5QOWVKV1NGSkJHcTJ1V1dFa0xVdm5IYnNBeUNyVkd5Y2REVElUX2tlBGNsaWVudANib3NzBHNlcnZpY2UDQk9TUwRzbGsDdGl0bGUEc3JjcHZpZANjc0Y1XzJLSWNycTVvSzJsLi5UQkhwOUJXODV4R1VyTEZCWUFEcTln%2FSIG%3D11p74i0q5%2F**http%253A%2F%2Fwww.miradas.net%2F2006%2Fn51%2Festudios%2Fqcasas.html&section=weblink&wrt_id=344

CURS SOBRE CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA

Estem a punt d'acabar el curs que ha organitzat el Museu del Cinema sobre la crítica de cinema. En Pep Prieto n'és el conductor i mestre de cerimònies i al llarg de 5 sessions hem xerrat sobre què vol dir fer crítica de cinema i bé, això m'ha permès compendre més el sentit d'aquesta tasca i volia compartir aquestes (petites) reflexions.

El Pep ha parlat de l'importància dels directors que amb un sol plà son capaços d'explicar-te el que està passant i que no s'aferren al diàleg per explicitar el que és important. Això em va fer pensar en una cosa que es obvia, però que no hi havia caigut i es que el cinema és per sobre de tot un llenguatge visual, i el (bon) director és aquell que es capaç d'explicar les coses només amb imatges, ser més implícit que expliícit perquè és aquesta la manera que permet a l'espectador fer-se seva la pel.lícula. Així a l'hora de fer una crítica d'una peli és important remarcar alguna escena que mostra la capacitat narrativa del director i a la vegada dóna pistes sobre la pel.lícula.
També m'ha agradat la idea de que es pot apendre molt veient pelis dolentes, una cosa que mai m'havia passat pel cap i que realment és així. Una peli dolenta et demana ser conscient dels elements que justament fan que una peli sigui bona, i fa de mirall perfecte per contrastar allò bo d'allò dolent. I lligat amb això també vaig trobar interessant l'idea de que si realment t'agrada el cinema, gairebé de qualsevol peli un pot trobar quelcom d'interessant, ja sigui perquè realment té alguna cosa bona (un pla, una interpretació, la música...) o pel que dèiem de que et permet confirmar allò que sí que està bé. A mi el Pep Prieto em va recordar als crítics de TV, que veuen coses que jo en principi no penso veure, i que en treuen reflexions molt interessant sobre el mòn de la TV. Per exemple em venen al cap persones com l'Alfons Arús o el Víctor Amela que sobretot el que transmeten és amor per la TV i el mateix li he vist al Pep Prieto i de fet ell mateix ho deia, que per fer aquesta feina has d'estimar al cinema, sinó perd el sentit. M'ha semblat que és molt important això, i que moltes vegades un decideix ja no provar certs films perquè creus que no valen la pena i molts cops no es realment així. Una altre cosa es el temps lliure que un té i si pot o no veure tot el que vol i pagar-ho, però si que almenys a mi, m'ha ajudat a poder veure coses que d'altre manera no les hauria vist.

Noves adquisicions de pelis

EL RESPLANDOR de Stanley Kubrick (1980)

Estem davant d’una pel.lícula de terror firmada per un dels més grans directors de la història del cinema, Stanley Kubrick. El director nord-americà fou un dels directors més personals en l’art de fer cinema, una personalitat que es traduïa més en la manera en com filmava i no tant pel fet de tractar una temàtica de forma recurrent. De fet fou un director que tocà diferents gèneres com per exemple el gènere bèlic amb Senderos de Gloria i La Chaqueta metálica o el gènere de la ciència ficció com 2001 Una odisea en el espacio i per tant no s’el pot encasellar en cap gènere o temàtica concreta. Més aviat era capaç de trascendir els gèneres, partir d’ells, fer pel.lícules que les podem fàcilment identificar amb un gènere concret però que a la vegada tenien alguna cosa més, potser difícil de definir però que donava una profunditat més gran que les típiques pel.lícules de gènere.

Així doncs podem dir que estem davant d’un film netament de terror però que va més enllà. L’argument del film és el següent: Jack Torrance (interpretat magistralment per Jack Nicholson) és un escriptor que en plena sequia creativa decideix acceptar la feina de manteniment d’un hotel que està tancat durant l’hivern. En aquesta aventura l’acompanyen la seva lleial esposa, Wendy Torrance (interpretada per Shelley Duval) i el seu “especial” fill, Danny (interpretat per Danny Lloyd).

Evidentment el que hauria d’haver estat uns mesos de tranquilitat i recolliment creatiu va esdevenint, mica en mica, en una malsom de por i violència.

Jack Nicholson com a Jack Torrance va embogint mica en mica, a mesura que es va perdent dins la seva ment, en busca de l’esperit creatiu, cau en un pou sense fons del qual no en podrà sortir.

La mare i el fill esdevenen presoners d’aquesta bogeria, i intentaran sortint-ne nen vida. En Danny, el fill, té l’eina de la inocència i la imaginació i es capaç de captar allò que s’amaga davant l’aparent normalitat de les coses, per contra a la mare, li costa molt més adonar-se del que realment està passant, no té el sisé sentit del seu fill.

Hi ha una imatge que defineix molt bé la pel.lícula i es quan veiem la mare i el nen passejant-se pel laberint que hi ha fora l’hotel, un laberint fet amb parets d’arbres i en un moment la imatge la veiem des d’alt, com una vista aèrea i apareix el pare observant la maqueta del laberint que hi ha dins l’hotel. També l’hotel és una metàfora del laberint que és la ment, els seus passadissos interminables i el terra enmoquetat amb un disseny amb dibuixos de formes geomètriques que es repeteixen de forma... obsessiva. Les escenes del fill conduint amb el seu car de joguet per aquests laberint de passadissos ens mostra a la víctima atrapada en la teranyina de la bogeria.

I d’on neix aquesta bogeria? Kubrick va tenir sempre la fama de ser un director, una persona, obsessiva, que havia de tenir el control de tot i justament aquesta necessitat de control pot arribar a ser una malaltia, es com aquell que vol tenir ben net el terra de casa i un cop escombrat i fregat, agafa la lupa s’ho mira de prop i se’n adona que segueix havent-hi brutícia i això pot acabar sent com un pou sense fons, la búsqueda d’una perfecció que no existeix. I aquest es, crec, el motiu principal del film, el perill que té la ment quan es perd a si mateixa, i el món de la creació necessita justament que el creador es perdi en la seva ment. I això pot ser perillòs. Haruki Murakami, un escriptor japonès, parlava del perill de quedar-se perdut en la part fosca de la ment, i la necessitat saber sortir a temps del fons del pou. Probablement la inocència del nen, que els adults perden(m) pel camí sigui la clau per no quedar-se a l’altre banda del mirall.

Així doncs, i per acabar dir que és un film totalment recomanable pels que volguin disfrutar d’una (bona) peli de terror, de por en fa i t’ho passes malament, cosa que tots busquem quan anem a veure una peli d’aquest gènere, però també, i a la vegada, és un film que justament és com un pou sense fons, que hi ha mil detalls que van apareixent i que quan els captes enriqueixen molt el seu visionatge.

MÉS CINEMA NEGRE

Per acabar aquest (petit) recorregut pel cinema negre us faig una petita llista d'altres films que valen la pena donar-hi un cop d'ull.

LAURA D'Otto Preminger (1944)




EL HALCÓN MALTÉS de John Huston (1941)



EL SUEÑO ETERNO de Howard Hawks (1946)



RETORNO AL PASADO de Jacques Tourneur (1947)



SED DE MAL d'Orson Welles (1958)



LA MUJER DEL CUADRO de Fritz Lang (1944)



ATRACO PERFECTO de Stanley Kubrick (1956)

THE BIG HEAT (Los Sobornados) de Fritz Lang (1953)

Prèvia: veureu que el format del text canvia i el tamany de la lletra també, no es pas una manera artística de fer les coses, sinó misteris de la informàtica, no ser pas perquè passa però passa...-.

Estem davant una nova obra mestra del cinema negre, en aquest cas un film d'un dels millors directors de la història del cinema, Fritz Lang. Tenia clar que en aquest (petit) repàs d'obres del cinema noir no podia faltar alguna pel.lícula d'aquest director alemany i he triat aquest film com també hauria pogut triar moltes altres obres mestres seves com La Mujer del Cuadro, Perversidad, Mientras Nueva York duerme, Encubridora...
Si mirem el cartell veiem al detectiu Dave Bannion interpetat per Glenn Ford i al seu costat a la Debby Marsh, personatge interpretat per la Gloria Grahame.
Dave Bannion es un bon policia, una persona honesta i que busca sempre servir a la causa de la justícia, cosa que no es gens fàcil, no tant per els delinqüents que ha de detenir sinó més aviat perquè el cos de policia és corrupte de dalt a baix, sobretot de dalt. Ell és un bon pare de família, s'estima bojament la seva dona (interpretada per la Jeannette Nolan) i a la seva filla petita. Els tres viuen en una casa que s'han comprat fa poc i fan mans i mànigues per poder tirar endavant la seva vida, una vida senzilla, no fàcil, però en la qual s'hi percep amor autèntic. Evidentment aquesta insubornabilitat de Bannion arribarà a un moment li portarà molts problemes perquè començarà a trucar a portes que no interessa que s'obrin. Tot començarà amb el suicidi d'un policia que començarà a aflorar un entremat de suborns i d'influències entre policies i mafiosos.
La vida de Bannion simbolitza d'alguna manera una illa d'honestat enmig d'un mar de corrupció i codicia, la puresa enfront l'impuresa. Evidentment aquesta illa no tardarà gaire a perdre aquesta tranquilitat i arribarà a un moment en que aquesta illa saltarà pels aires (i ara no parlo a nivell figuratiu, sinó literal) i aquest fet marcarà un abans i un després en la vida de Bannion.
Aquesta segona part del film ens mostra una persona plena de ràbia que en un primer moment busca no la justícia, sinó la venjanaça pura i dura. El paradigma de l'antiheroi es reflexa en la mirada plena de ràbia de Bannions que no entén com les persones poden arribar a ser tan malvades, tant egoïstes, tant humanes? (com per exemple el personatges de la dona del policia que s'ha sucicidat la qual mostra un art en la manipulació i de falta d'escrúpuls bestial).
Aleshores però apareix la figura interpretada per la Gloria Grahame, una dona sense més perspectiva a la vida que passar-s'ho bé, ella és la xicota del dolent, i és una persona que tot i està envoltada de maldat encara manté certa inocència, certa puresa, probablement gràcies a la seva falta d'intel.ligència.
En un primer moment Bannion, ple de ràbia, rebutja i desprecia a la Debby i aquesta sap aguantar perquè d'alguna manera entén el que està passant aquell home i mica en mica aquesta inocència i bondat aconsegueixen que Bannion la comenci a tenir en compte. El que més m'agrada d'aquesta relació, es que no es d'atracció sexual sinó de dues ànimes solitàries, que provenen de mons molts diferents però que han sabut extreure humanitat a partir dels problemes i els patiments de l'altre. I en una pel.lícula tant dura, i en certa manera pesimista, aquesta relació a la vegada transmet un cert no ser si diria que d'optimisme, però sí d'esperança.

En l'escena que ve a continuació es reflexa aquesta relació especial que s'estableix entre Bannion i la Debby. Ell intueix que ella no és com els demés, però a la vegada i justament per això, no entén que fa ella amb aquesta gent com Vincent i ella li acaba responene que té tot el què vol, roba, joies etc. Ella respon amb sinceitat i ve a dir que ella tota la vida va ser pobre, de família pobre i que prefereix ser rica. Hi ha un moment molt potent (miniut 4:40) quan ella parla de lo maco que es tenir una relació i això revifa la tristesa de Bannion per la seva dona i com la seva expressió es de ràbia i dolor i acaba fent fora de males maneres a la Debby. M'encanta com Bannion està d'esquena a la paret com mostrant la seva impotència davant de tot el que ha passat i es com si la paret aguantés a Bannion, si no aquest s'enfonsaria.

c


Una cosa que m’agrada molt d’aquest film, es que Lang sap donar molt de pes emocional als personatges secundaris. Un exemple clar d’això és el paper d’una dona gran i mig invalida que un moment concret de la història ajuda a en Bannion, tot i que sap que això li podria portar problemes. M’agrada com es transmet molt clarament que aquesta dona no pot callar callada davant del que passa i fa aquest pas endavant, fent un gest altruïste que molts no farien. Lang dignifica les persones que són uns pàries a nivell social, persones que no són tingudes en compte perquè no tenen diners, ni bellesa, no tenen cap poder, no són ningú. Encanvi en Fritz Lang ve a dir que són persones que realment tenen molt a oferir i que és justament la societat la que no es capaç d’extreure ni donar oportunitat a aquestes persones més humils (més humanes).

Dels personatges principals destacaria la gran interpretació que realitza Glenn Ford, mostran un personatge fort però a la vegada proper que permet una fàcil identificació amb ell. Bannion se'ns presenta com una persona amb el cor pur i justament per això entenem tot el seu patiment, les seves accions que en certs moments no són moralment correctes, però que a la vegada no el jutjem perquè sabem el que està passant. També té molt de pes l'intepretació que fa la Gloria Graham de la noia de companyia, perquè darrera de l'imatge de fresca, ens apareix una persona bona que simplement no ha tingut una vida fàcil. En aquest film no podem parlar de l'existència d'una femme fatale, perquè el paper de la Gloria Graham no estaria dins aquests paràmetres, seria si de cas la cara autèntica que s'amaga darrera d'aquestes dones.

Destacar també el paper de Lee Marvin com a Vince Stone, (una altre genialitat de Lang i és com només amb aquest nom ja transmet la personalitat del personatge) el sicari del mafiós Lagana. El personatge de Vince no té escrúpols i està a las antípodes del personatge de Bannion, un té el cor totalment corrumput i l'altre busca las maneres de poder-lo curar i tirar endavant.

Fixeu-vos en aquest fragment que teniu a continuació perquè permet captar la genialitat de Lang a l'hora de definir de forma precisa els personatges amb poca cosa i també la seva capacitat per retratar els ambients, en aquest cas el d'un pub (el costat fosc de la ciutat, de la persona). En el mateix video apareix una escena esgarrifosa que succeïx a la casa de Vince i bé, millor la veieu i vosaltres mateixos (inici 3:30).

Petites coses que m'agraden: m'ecanta l'estètica de les gavardines, els barrets, els cigarrets,etc..

per acabar us deixo el trailer de la peli... m'encanta la música!

DOUBLE INDEMNITY de Billy Wilder - 1944 (Perdición)

Estem davant d'un dels films més importants del cinema negre i un dels films que va iniciar l'època daurada d'aquest gènere. Els anys 40 del segle passat van ser molt convulsos degut a la Segona Guerra Mundial. La societat (nord)americana va perdre certa inocència degut a aquest conflicte bèlic i el cinema va reflectir aquest fet. Les històries de bons i dolents van començar a deixar pas a històries de personatges normals, de carns i ossos que mostraven les seves debilitats, les seves mancances i això donava lloc a que els espectadors s'identifiquessin fàcilment amb aquests personatges.
En aquest film dirigit per un dels grans directors de la història del cinema, el gran Billy Wilder, ens trobem a un agent d'una companyia d'assegurances (Fred MacMurray que cau bojament enamorat d'una dona client seva (Barbara Stanwyck) i aquesta bogeria porta a l'agent a planejar la mort del marit d'ella. L'idea es matar a l'home fent veure que s'ha tractat d'un accident, i així poder cobrar l'assegurança de vida que ell haurà firmat sense saber-ho.
La cosa es complicarà amb la presència del cap de l'agent (Edward G. Robinson) que es un gat vell i s'ensuma qualsevol intent d'estafar a la companyia.
La història està explicada a partir d'un flash back en el qual MacMurray ens explica com va començar tot. Ràpidament ens identifiquem amb ell, el veiem patir i ens parla amb un to i unes paraules que captem que és una (bona) persona però que les coses no han anat com ell esperava i sentim certa pena per ell. Ell es una persona solitària que té una feina que potser no es mediocre, però que tampoc veiem que sigui per ell la seva passió, tot i que a la feina és un dels millors treballadors. Admira al seu cap perquè la seva excel.lència neix d'una passió per la feina que ell no té i a la vegada admira també la seva bondat. Edward G. Robinson fa una interpretació excel.lent del cap i en tot moments ens transmet una gran humanitat que es mostra més evident amb la relació que manté amb el seu treballador. Mac Murray i Robinson tenen una relació com de pare a fill, i el millor de tot per mi, és que aquesta relació mai es trenca, fins hi tot quan Robinson descobreix que Mac Murray és el que ha estafat a l'empresa. Robinson és una persona integre que però no jutja la vida del seu amic, tot i que intueix que alguna cosa no va bé en aquesta vida gris que té.
S'ha dit que el paper de Robinson seria l'alter ego de Billy Wilder, i en certa manera té sentit perquè estem davant d'una persona que comet un acte moralment injustificable com és la mort d'un èsser huma, però en cap moment jutja a aquesta persona, sinó que ens mostra la història de manera que siguim nosaltres, els espectadors, els que treiem les nostres pròpies conclusions. Aquesta visió humana o humanista dels fets és per mi un dels elements que permeten que ens fiquem tant a dins a la història i que al cap de gairebé 70 anys segueix sent un mirall de l'ànima humana.

Punt i a part és el paper de la Barbara Stanwyck, una de les millors Femme Fatales de la Història. Probablement els matissos que percebem de l'interpretació de Mac Murray no apareix en el paper de la Stanwyck. Vull dir que el paper d'ell és la d'una persona bona però dèbil, o que almenys no es capaç de frenar la temptació i justament aquesta poma podrida està simbolitzada en el paper d'ella. La bondat d'ella és més difícil de captar-la, tot i que en els moments finals de la seva vida, apareix certa humanitat, la màscara de la Femme Fatale cau per aparèixer una persona sola i trista que en cap moment ha estat capaç de tenir la vida que realment hauria volgut.

Us enllaço el video de l'inici de la peli, i aneu al minut 7 i fixeu-vos amb la cara de MacMurray quan veu aparèixer per les escales a la Stanwyck, mireu la seva cara com li canvia i com, sense ser-ne ell conscient, acaba d'entrar en una teranyina d'on ja mai més en sortirà. I fixeu-vos amb com ella baixa les escales i com la càmera s'apropa al turmell d'ella i veiem una cadena. Per mi aquesta cadena simbolitza l'atracció sexual i eròtica que atraparà com una cadena a l'"inoccent" agent d'assegurances. Com deia abans però, ella també està atrapada però diria que ell cau en la xarxa d'ella i ella ja porta la teranyina d'abans, com si fos una persona que sempre ha estat atrapada i justament perquè l'engany ve de més lluny ella es tant perillosa.
També en aquest video podeu apreciar un dels elements mési importants que el gènere negre va aportar al cinema, i és el contrast entre cla i fosc, el joc de les llums, de les ombres. Fixeu-vos com a fora de la casa, quan arriba amb el cotxe es de dia i la llum es total i encanvi a dins de la casa la llum ja no entra amb la mateixa força, sinó que està esmorteïda, "tallada" per les persianes que reflecteixen unes línies blanques i negres sobre les parets que recorden a unes reixes d'una presó. Aquest toc poètic, aquests elements tècnics són fascinants perquè t'estan explicant moltes coses sense cap paraula, només a partir de les imatges.
A mesura que les coses es van complicant en el fim, a mesura que el cap de MacMurray està cada cop menys clar i les coses es precipiten sense control, la llum cada cop serà més fosca, i en certes escenes, com l'escena de la trobada final entre ella i ell, gairebé no es veu res, no saben excatament que està passant, i això permet transmet aquesta sensació d'ofuscació a la que han arribat els personatges principals.



Ja ho he apuntat més amunt però hi torno i em refereixo a la (gran) interpretació dels actors. Edward G Robinson era en aquell moment ja un actor amb molta reputació i els seus papers eren d'actor principal i quan se li va oferir el paper cap de Macmurray es va pensar que no l'acceptaria, perquè no era un paper principal, sinó que tot i que té el seu pes en la història, no deixa de ser un paper secundari. Doncs G. Robinson va tenir la intel.ligència d'intuir que aquell era un gran paper i va decidir tirar-ho endavant i s'ha acabat sumant a la llista de grans interpretacions de la història del cinema. La seva interpretació es perfecta, transmet humanitat , credibilitat, força i profunditat. Us enllaço un segon video i mireu a partir del minut 1 la presentació de Robinson als espectadors. Està desenmascarant a un home que d'amagat ha calat foc a la seva furgoneta per guanyar la indemnització, fixeu-vos amb la seguretat que transmet G Robinson i a la vegada però, després de fotre-li una bronca a l'home, tampoc el matxaca, sinó que el tracta de forma justa.



El paper de Fed MacMurray també es força sorprenent si tenen en compte les seves pel.lícules anteriors. Aquest actor estava classificat en el gènere de la comèdia i les pel.lícules familiars i quan es va saber que aquest actor faria el paper d'un home que comet un assassinat van aparèixer dubtes de que realment pogués funcionar. Però i tant que va funcionar! Estem davant el paper pel qual es recorda la carrera cinematogràfica de MacMurray. El més genial de tot va ser agafar un actor que el públic associava a un bon pare de família, a un bon marit i sense canviar això, sense deixar de ser bona persona, convertir-lo en una persona que comet un assassinat i una estafa. Això va fer possible que els espectadors s'identifiquessin tant amb aquest personatge perquè algú com ells, bon ciutadà però també amb desitjos ocults, amb coses a amagar, i la pel.lícula donava permís a que això sortís a la llum. La interpretació de MacMurray es excel.lent perquè sap transmetre naturalitat i credibilitat i no grinyola gens que sigui algú amb bon cor i que a la vegada mati a una persona i enganyi al seu millor amic.

De la Barbara Stanwyck ja he dit algunes coses, i potser sí que cal dir que fou una actriu tot terreny, podia fer papers molt diferents i en cap moment va estar encasellada en el de Femme Fatale. També dir que la seva bellesa potser no és la canònica, no podríem dir que es una dona espectacularment bella com si que ho era la Lauren Bacall, però sí que transmet intel.ligència, sensualitat i quelcom d'ocult de misteriós que la feia una figura molt atractiva.

Per acabar dir que en el guió hi va intervenir no només en Billy Wilder sinó també l'escriptor de novela negra, Raymond Chandler. Aquest escriptor és un dels més grans exponents de la novel.la negra i alguna de les seves obres van ser portades al cinema (ex El Sueño Eterno). Sembla que la relació entre director i escriptor fou un desastre i en cap moment van congeniar, però la veritat es que a l'hora de la veritat la cosa no deuria anar tant malament si veiem el resultat final. Es diu que una de les millors coses que va aportar Chandler eren els diàlegs, i com a mostra fixeu-vos en el video que vaig postejar fa uns dies en el qual apareixen MacMurray i Stanwyck parlaven sobre els límits de velocitat. Les grans obres del cinema negre es caracterítzen per grans diàlegs, precisos, directes com una bala.

Espero que us dongueu el permís per veure aquesta gran pel.licula i si ho feu quedareu per sempre més atrapats pel cinema negre!.