diumenge, 22 de febrer del 2009

LA ESCOPETA NACIONAL

L'altre dia a La Vanguardia relacionaven la caceria del Jutge Bermejo amb la pel.lícula de Berlanga. I jo aprofito la coincidència (l'excusa) per aconsellar-vos que veieu aquesta pel.lícula. L'havia vist feia anys i l'any passat la vaog tornar a veure i em va encantar, m'ho vaig passar molt bé. Això sí que és humor de qualitat! Ah el senyor Canivell i el seu accent català intentant venent els seus porters automàtics emmig del surrealisme espanyol de polítics, religiosos militars... Sempre m'ha agradat més l'humor català perquè el veig més proper al britànic però també reconec que hi ha cert humor espanyol que també m'atrau i l'humor de Berlanga és un d'ells (un altre és, com sabeu, el de Muchachada Nui).
No em cansaria mai de veure aquesta pel.licula perquè a més de riure sense parar et retrata fidelment l'Espanya de finals del franquisme (bé, aquesta Espanya encara hi és, tot i que ja no és la més hegemònica).
I quin paper tenen aquí els catalans!!Tot i que no quedem massa bé, hem de reconèixer que moltes vegades funcionem així! Diem una cosa però en pensem una altre i tenim pànic a quedar malament i el sentit comú a vegades és l'eufemisme per dir que som uns cagats! Bé espero que això us ho agafeu amb humor, perquè no es 100% així, però alguna cosa hi ha, o no?. I es que els catalans a vegades baixem de l'hort!!!
Au us deixo amb un parell d'escenes de la peli però sobretot veieu-la i a disfrutar!



Fixeu-vos amb la col.lecció del "vellet" i la cara que se li queda al senyor Canivell quan veu de que va la col.lecció!!

Fi del Cicle sobre Obres Mestres

Aquest dissabte vam fer l'última sessió del curs de cinema i vam estar parlant sobre El Padrino i Ran.
Ara que el curs ja s'ha acabat puc fer una mica de balanç i deixar apuntats algunes de les coses que m'han cridat l'atenció.
Primer de tot m'ha sorprès molt la gran presència de gent, erem unes 25 persones i la veritat es que no contava pas amb aquest èxit. Vaig acabar-me apuntant els últims dies i gairebé em quedo sense plaça, sort que van ampliar de 20 a 25, perquè si no... Però com deia, me'n alregro molt de l'èxit del curs i em fa pensar que des del Museu de Cinema s'està convertint mica en mica en un referent pels amants del setè art i dóna peu a que les persones no deixem d'aprofundir en aquest món del cine i a més ho poguem compartir. Referent a la gent que participava en el curs vaig veure que la gent està molt ficada i té molta cultura de cine, i això vol dir que les persones tenen el cinema com una autèntica afició i això m'agrada perquè és el que em passa a mi. Sembla que no però és una manera de deixar de sentir-te una mica raro i encara et dóna més ganes per seguir aquest camí.
Gràcies al curs també m'ha fet crèixer les ganes per descobrir el cinema mut, el cinema dels origens. Ja vaig comentar arrel de la peli Amanecer de Murnau de com els directors del cinema no parlat eren molt bons en la creació del llenguatge purament visual, i eren capaços de transmetre emocions sense l'ús de la paraula. Com deia però en Josep Mir cal fer un esforça i ficar-se a la pell dels espectadors d'aquell moment per compendre el bon nivell de les pel.lícules.
També el curs m'ha permés descobrir un dels millors directors indis: Satyajit Ray, autor de La Trilogia d'Apu (ok, segur que més d'un ja ha caigut que hi ha un botiguer que ven material caducat sense cap mirament i que si no recordo malament viu a Springfield). No he pogut veure encara aquesta triologia però segur que no tardaré massa perquè tot el que vaig sentir i veure durant el curs em va fascinar. Els personatges actuen de forma molt natural i tot i que els diàlegs són més aviat d'acompanyament, són les expressions dels actors les que donen profunditat a les escenes. El llenguatge d'aquest director indi té una aire poètic, donant temps a que les coses passin i la natura i els paisatges tenen la seva importància. Una de les escenes que vam visionar és una en la que el protagonista està amb la seva germana passejant per uns camps i s'aproximen a la via del tren. Sense paraules i fent servir els elements de la natura com el vent dóna molt de sentit a l'escena i almenys a mi em va atrapar.
A veure que us sembla.

Pather Panchali (1955) - The train scene

Una altre director que m'han fet entrar ganes de conèixer es l'Akira Kurosawa. Havia vist alguna pel.lícula seva ja fa temps, però ara hi tornaré amb més atenció. Es va comentar en el curs que aquest director era una persona molt inquieta a nivell cultural i estava molt arrelat a la seva cultura japonesa (la seva família era hereu dels antics samurais) i a la vegada però estava molt interessat en el món occidental hi havia admirat a directors com Godard, Vittorio De Sica, John Ford... i les seves pel.lícules era capaç d'unir aquests dos móns tant diferents. En Josep Mir va recomanar que seria bo començar per tres de les seves obres mestres com Rashomon (1950) ,Vivir (1952) i Los Siete Samurais (1954). Bé doncs així ho faré i ja us dirés que m'han semblat. Ah, també arrel de parlar de Kurosawa vam parlar d'altres directors japonesos que són tant bons com Kurosawa com són Kenji Mizoguchi i Yasujiro Ozu. Del primer director les pelis més conegudes són Vida de O'Haru, mujer galante (1952) i Cuentos de la luna pálida de Agosto (1953). I de Yasujiro Ozu la més coneguda es Los Cuentos de Tokio (1953).
Us deixo un video curiós en el que apareixen uns (joves) Lucas i Spielberg fent un homenatge a Akira Kurosawa en la cerimònica dels oscars.


Aquest curs ha fet que la meva llista de pel.lícules pendents per veure encara s'hagi augmentat més... Aquests dies veuré Eva al Desnudo (All about Eve) de Joseph L. Mankiewicz (he (re) descobert aquest film gràcies al curs i reconec que tot i que el director era conegut per mi, no sabia massa més i ara es el moment de conèixer-lo. I la llista seguirà amb les pelis d'aquests directors japonesos. Banzai!!


diumenge, 1 de febrer del 2009

OBRES MESTRES DEL CINEMA

La setmana passada vaig començar un curs que organitza el Museu del Cinema sobre obres mestres del cinema (d'ahir i d'avui). El curs el realitza en Josep Mir que entre d'altres coses es membre del Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Aquest és un curs de 5 sessions en les quals es repassa l'importància de 10 pel.lícules que per diverses raons es poden catalogar com obres mestres.
La llista per a qui li cridi l'atenció és la següent:
1.Amanecer (Sunrise, EUA, 1927), de F.W. Murnau
2.Ciudadano Kane (Citizen Kane, EUA, 1941), d'Orson Welles
3.Eva al desnudo (All About Eve, EUA, 1950), de Joseph L. Mankiewicz
4.Cantando bajo la lluvia (Singing in the rain, EUA, 1952), de Stanley Donen i Gene Kelly
5.La Strada (Itàlia, 1954), de Federico Fellini
6.Ordet (Dinamarca, 1955), de Carl Theodor Dreyer
7.Trilogia d'Apu (Índia, 1955-1959, de Satyajit Ray)
8.2001 (UK-EUA, 1968), de Stanley Kubrick
9.El Padrino (The Godfather, EUA, 1972-1974), de Francis Ford Coppola
10.Ran (Japó, 1986), d'Akira Kurosawa

El sistema que utilitza en Josep Mir m'agrada perquè el que fa és una introducció al moment històric i cinemàtogràfic i a la vegada utilitza el DVD de forma intel.ligent. Al tenir només hora i mitja per peli, el que fa es utilitzar un DVD en el qual hi ha diferents escenes que ell ja ha "muntat" per anar directament al gra i no és allò d'anar amunt i avall de la peli, cosa que fa perdre molt de temps. A més m'agrada el seu estil perquè tot i que es veu que de cinema en sap un tros llarg, no va de sabut i sap explicar les coses de forma planera i amb un punt d'humor.
El primer dissabte vam parlar de les dues primeres pelis, Sunrise de Murnau i Citizen Kane de Welles.
De la peli de Murnau no n'havia sentit a parlar mai, tot i que em sonava el director perquè és el que va fer Nosferatu. El que més em va cridar l'atenció de Sunrise (Amanecer en spanish) és que, tot i ser una pel.lícula muda, les escenes que vam veure em van emocionai i impactar i quan les recordo m'en oblido de que era una peli muda. El que vull dir es que quan els actors ho fan bé i el director sap com fer servir la càmera, les imatges visuals poden arribar a tenir la suficient força com perquè el diàleg no sigui imprescindible. Us imagineu anar al cine i que la peli no tingui diàlegs?. La veritat es costa de creure que una peli així pogui atreure algú i probablement avui dia la gent no (ja) no està preparada per veure una obra d'aquestes característiques. El que puc dir però és que com sempre val la pena fer un esforç i deixar-se portar de la mà del director, sobretot si és algú de la talla de Murnau.
Justament ahir en el curs es parlava de que la majoria del cinema actual abusa de l'espectacularitat i el sensacionalisme, fent que els films avancin a cops d'efecte i acabes tenint la sensació com si anessis en el Dragon Khan. Visca l'adrenalina i el fastfilm!

Abans d'acabar només fer un petit apunt, i es que tot i que a mi no m'agraden el musicals (no sabria dir el perquè, ja que m'encanta el cinema i la música!) doncs ahir en el curs vam estar parlant de Singing In The Rain i les escenes que vaig veure em van agradar molt i molt. A més el Josep explicava que aquest film és un mirada crítica al pas que va suposar pel cinema passar del cinema mut al parlat. Tot i que, com ja apuntava abans, ens costa pensar que una peli no sigui parlada, quan el cinema va fer aquest pas, les pel.lícules mudes havien aconseguit fer un llarg camí i es feien pel.lícules molt bones, els directors sabien com filmar i eren uns mestres en el llenguatge visual. L'entrada del so va fer que l'atreviment visual i tècnic deixés pas a un cinema que era més com una obra de teatre, en la qual els actors es plantaven davant d'una càmera fixa i feien parlar als seus personatge. Això en part es feia perquè per un costat es donava molta importància al fet de que es podia escoltar la veu dels actors i a la vegada les càmeres utilitzades en les pelis sonores eren molt més grans i menys manejables que les utilitzades en el cinema mut. A més a més, alguns dels millors actors del cinema mut, van caure en l'oblit perquè la seva veu no era gens bona i per tant no funcionaven segons la lògica del sonor. Van haver de passar uns quants anys perquè el cinema sonor o parlat arribés al nivell de les millors obres del cinema mut.
Així com us deia, la peli Cantando Bajo La LLuvia és una peli que ara me la miro amb uns ulls diferents i que li donaré una oprtunitat a veure que tal.

Sunrise de Murnau


Singing In The Rain