L'altre dia vaig començar el meu particular cicle de cinema japonès i la primera peli que he vist ha estat Rashomon d'Akira Kurosawa. No sabia res d'aquesta pel.lícula, només que es una de les pel.lícules més conegudes del director japonès, però res més.El film gira al voltant de l'assassinat d'un home i la violació de la seva dona a mans d'un delinqüent. La història succeïx al Japó del segle XI i gairebé tota el film són varis flashbacks que recreen des de diferents punts de vista aquests successos dramàtics. Al començament ens trobem 3 personatges que es protegeixen en un edifici abandonat d'una forta tempesta. Tenim un sacerdot, un llenyataire i un peregrí. Els dos primers estan en un estat de shock, no sabem el perquè però només van dient que no s'ho poden creure, que no saben com ha pogut passar. El tercer, el peregrí vol saber que és el que els ha marcat tant que els ha fet perdre com el senderi. L'únic que expliquen en un primer moment es que hi ha hagut un assassinat i el peregrí diu que això és una cosa habitual i que no entén perquè això els ha afectat tant. Com a espectador també et preguntes que deu ser això que ha afectat a aquestes persones, que estan amb el cap cot i amb la cara desencaixada, i que donen la sensació de que mai trobaran una explicació que pogui alleujar el seu torment interior. L'intensitat de la tempesta que no para de caure reflexe l'intensitat del patiment dels personatges, la seva ànima no està en pau.
Arribats a aquest punt, l'espectador vol saber que carai va passar i sobretot com és que això ha afectat tant profundament a dues persones com són el sacerdot (pilar moral de la societat) i el llenyataire (la senzillesa i bondat personficada). Un es pregunta que tot i que es molt condemnable i dramàtic que una persona sigui assassinada i una latre violada, això no explica el patiment dels personatge i aleshores es quan Kurosawa demostra el perquè és un mestre i la manera com explica el mateix fet des de diferents punts de vista, és el que farà que poguem arribar a sentir la mateixa perplexitat i devastació que els personatges abans citats.
Així, després d'aquesta presentació de l'enigma es quan es desplega la pel.lícula en diferents camins que acaben portant al mateix lloc. Cada personatge implicat d'alguna manera amb els successos a partir de flashbacks va explicant el que va veure i viure. Parlen el llenyataire que és la persona que fou testiomni accidental dels fets, parlarà l'assassí un cop es capturat, parlarà la dona violada i finalment des de l'altre món parlarà l'home assassinat.
El gran mèrit del film es que cadascú explica la seva veritat d'una manera que només pots fer que creute-la, però a la vegada te'n adones que es impossible que tots diguin la veritat, perquè els fets no quadren. El que vull intentar explicar es que el "joc" no està en saber qui diu veritat i qui diu mentida, sinó que tots diuen la veritat però, i aquí està la paradoja, tots menteixen. Pero quan dic mentir el que en el fons vull dir, es que no són capaços de veure les coses d'una altre manera, no poden. Cadascú explica el que ha viscut siguen coherents amb la seva manera de veure el mòn, però i això potser és encara més important, a partir de la culpa i el pes que cadascú carrega i que els "obliga" pel dolor que això comporta, a intentar carregar el pes en l'altre.
El mestratge de Kurosawa aconsegueix transmetre aquesta complexitat que comporta la vida i ho fa partint d'una senzillesa en el fimar però que darrera amaga una gran complexitat de construcció per poder arribar produir en l'espectador aquesta sensació de paradoxa i d'inquietud.
Hi ha moltes pelis que utilitzen la diversitat de les mirades per transmetre aquesta complexitat de la vida, de la dificultat per saber què és veritat i que no, però hi ha molt poques pel.lícules que tinguin l'art de saber-ho transmetre.
Aquest film et "parla" després d'haver-la vist i et vas fent preguntes i com més preguntes et fas de perquè cadascú explica allò d'aquella manera es quan vas prenent consciència de la profunditat de cada personatge i en el fons això és el que passa amb les persones, que si les volem conèixer veritablement necessitem saber escoltar-les i mica en mica van sorgint respostes.
Us recomano que si podeu i en teniu ganes us doneu el gust de veure aquest film, val molt la pena.
Us deixo un video de la peli, però és molt curt i la veritat es que m'ha costat molt trobar al Youtube alguna cosa més, es estrany si tenim en compte que és un film molt important en la història del cinema.
Arribats a aquest punt, l'espectador vol saber que carai va passar i sobretot com és que això ha afectat tant profundament a dues persones com són el sacerdot (pilar moral de la societat) i el llenyataire (la senzillesa i bondat personficada). Un es pregunta que tot i que es molt condemnable i dramàtic que una persona sigui assassinada i una latre violada, això no explica el patiment dels personatge i aleshores es quan Kurosawa demostra el perquè és un mestre i la manera com explica el mateix fet des de diferents punts de vista, és el que farà que poguem arribar a sentir la mateixa perplexitat i devastació que els personatges abans citats.
Així, després d'aquesta presentació de l'enigma es quan es desplega la pel.lícula en diferents camins que acaben portant al mateix lloc. Cada personatge implicat d'alguna manera amb els successos a partir de flashbacks va explicant el que va veure i viure. Parlen el llenyataire que és la persona que fou testiomni accidental dels fets, parlarà l'assassí un cop es capturat, parlarà la dona violada i finalment des de l'altre món parlarà l'home assassinat.
El gran mèrit del film es que cadascú explica la seva veritat d'una manera que només pots fer que creute-la, però a la vegada te'n adones que es impossible que tots diguin la veritat, perquè els fets no quadren. El que vull intentar explicar es que el "joc" no està en saber qui diu veritat i qui diu mentida, sinó que tots diuen la veritat però, i aquí està la paradoja, tots menteixen. Pero quan dic mentir el que en el fons vull dir, es que no són capaços de veure les coses d'una altre manera, no poden. Cadascú explica el que ha viscut siguen coherents amb la seva manera de veure el mòn, però i això potser és encara més important, a partir de la culpa i el pes que cadascú carrega i que els "obliga" pel dolor que això comporta, a intentar carregar el pes en l'altre.
El mestratge de Kurosawa aconsegueix transmetre aquesta complexitat que comporta la vida i ho fa partint d'una senzillesa en el fimar però que darrera amaga una gran complexitat de construcció per poder arribar produir en l'espectador aquesta sensació de paradoxa i d'inquietud.
Hi ha moltes pelis que utilitzen la diversitat de les mirades per transmetre aquesta complexitat de la vida, de la dificultat per saber què és veritat i que no, però hi ha molt poques pel.lícules que tinguin l'art de saber-ho transmetre.
Aquest film et "parla" després d'haver-la vist i et vas fent preguntes i com més preguntes et fas de perquè cadascú explica allò d'aquella manera es quan vas prenent consciència de la profunditat de cada personatge i en el fons això és el que passa amb les persones, que si les volem conèixer veritablement necessitem saber escoltar-les i mica en mica van sorgint respostes.
Us recomano que si podeu i en teniu ganes us doneu el gust de veure aquest film, val molt la pena.
Us deixo un video de la peli, però és molt curt i la veritat es que m'ha costat molt trobar al Youtube alguna cosa més, es estrany si tenim en compte que és un film molt important en la història del cinema.
