Al Museu del cinema a part d'una gran videoteca, hi ha una llibreria sobre cinema molt completa, el problema fins fa poc, era que no es podien treure llibres i per tant només els podies consultar en el mateix museu. Des de fa uns pocs mesos ja es permet poder treure els llibres i ahir vaig agafar el primer. La vertitat es que vaig tenir una grata sorpresa, perquè vaig trobar un llibre que m'havien recomanat molt però que era impossible de trobar a les llibrerirs perquè està descatalogat. Aquest llibre és el que va escriure el crític Quim Casas ja fa uns quants anys (el primer llibre que es va fer sobre John Ford a l'estat espanyol) i que ara que està a les meves mans el devoraré de dalt a baix. Segur que no em defraudarà!
A la vegada també vaig trobar un llibre que tampoc havia pogut aconseguir perquè està descatalogat, i és un llibre sobre la peli Vertigo escrit pel filòsfo català Eugenio Trias. El seu títol és: Vertigo y pasión: Un ensayo sobre la pelicula vertigo. N'he sentit molt bones coses d'aquest llibre, però com deia no hi havia manera de trobar-lo i ara el podré llegir gràcies al museu. La veritat es que per les persones que ens estimem el cinema tenim una gran sort de que al costat de casa tinguem un museu com aquest. La gent que viu a Barcelona ho té bé, però fora d'aquesta ciutat sembla que només Girona és la ciutat en la qual un amant del cine té bones opcions per formar-se.
Per segon any consecutiu el Museu del Cinema de Girona organitza un cicle en el qual s'analitzen 10 obres mestres de la història del cinema i com no podia ser d'altre manera, m'hi he apuntat i ahir vam començar la primera de les 5 sessions setmanals.
El curs el realitza en Josep Mir i com ja vaig comentar l'altre vegada que vaig parlar d'aquest cicle, el que més m'agrada d'ell és que per sobre de tot és un apasionat del setè art, es nota que s'estima el cinema i a la vegada sap transmetre de forma planera i clara, cosa que s'agraeix perquè et permet compendre el què diu, i a la vegada t'enganxa el com ho diu . M'agrada les pinzellades d'humor que acompanya les serioses explicacions (erioses no en el sentit d'enfadat sinó en el sentit de ser comentaris fruït d'una profunda reflexió) i que ajuden a mantenir l'atenció sobre el que es diu.
Us passo el llsitat de les pelis que es comentaran:
-Llums de la Ciutat (City Of Lights EUA, 1931) de Charles Chaplin
-Encadenats (Notorious, EUA) d'Alfred Hitchcock
-El gran carnaval (Ace in the Hole, EUA, 1951) de Billy Wilder
-Contes de Toquio (Tôkyô monogatari, Japó 1953) de Yasujiro Ozu
-Jules i Jim (Jules et Jim, França, 1962) de François Truffaut
-The Innocents (Regne Unit, 1961) de Jack Clayton
-El espiritu de la colmena (Espanya, 1973) de Víctor Erice
-Vellut blau (Blue Velvet, EUA, 1986) de David Lynch
-Inseparables (Dead Ringers, Canadà, 1988) de David Cronenberg
-In the Mood for Love (Fa yeung nin wa, Honk-Kong/França, 2000) , de Wong Kar Wai
Es una llista que no sorprèn massa en el sentit que són pelis més o menys conegudes i que realment es mereixen el calificatiu d'obres mestres, potser la que sorprèn més es la The Innocents perquè jo almenys no n'havia sentit mai parlar, i d'en Billy Wilder jo almenys conec més altres pelis que no la que apareix a la llista, el Gran Carnaval. Però bé, totes són pelis que valen la pena de conèixer o tornar-hi a parar atenció, tot i que sempre n'hi ha que et criden més l'atenció. En aquest cas espero de forma especial el dia en que parlarem de Contes de Toqui perquè tinc la sensació que és una peli que ser que m'agradarà molt, i també com a dia especial es el dia que parlem de Blue Velvet, una de les pelis que més m'ha marcat (oh David Lynch!).
Aquest disabte vam parlar de City Of Lights, una peli que no recordo haver vist, tot i que hi ha certes escenes que sí que em sonaven. Vam parlar del film però també d'en Chaplin i la seva obsessió perquè totes les escenes funcionessin realment i per això filmava hores i hores de metratge. Es va dir que Chaplin era un director que va tenir la sort i la vista de ser copropietari dels estudis en els quals es feien els seus films, i per tant tenia el control absolut sobre el seu film, direcció i muntatge. A la vegada era un director que s'agafava el temps que fos necessari per trobar la manera concreta de plasmar una idea i això es traduia en que hi havies vegades en que els actors anaven al set de rodatge, i Chaplin no es presentava, estava a casa seva treballant sobre alguna escena. I com deia abans, també rodava hores i hores de metratge, per després poder fer el millor muntatge possible i que les escenes realment encaixessin amb la idea que volia transmetre. Això però equivalia a gastar molts diners amb cinta, però com que després les seves pelis feien molts diners, es podia compensar.
Una altre cosa interessant que es va dir, es que Chaplin va mantenir el fet de que les pelis fossin mudes i no parlades, quan justament el públic anava al cinema a veures pelis parlades, per poder veure quina veu tenies els actors que durant anys havien vist a la pantalla sense parlar. Chaplin era un director que per sobre de tot volia transmetre històries humanes que enganxessin emocionalment als espectadors, per sobre dels excelents gags i les rialles que provocaven els seus films, darrera d'això hi havia la voluntat de que els espectadors s'impliquessin amb els personatges. Per això creia que l'introducció del sonor desvirtuava el seu miisatge perquè els espectadors estarien més pendents de quina veu tenen els actors (les estrelles) i no va ser fins al Gran Dictador quan va realitzar una peli parlada.
Vam veure alguns fragments de la peli i un cop més t'en adones de que l'esència del cinema es poder "parlar" a través de les imatges i que si una escena es pot explicar visualment, tindrà mil vegades més força que si es fa mitjançant el diàleg.
Us enllaço un parell de videos de la peli. El primer es l'exemple de la gran capacitat de Chaplin per fer riure i crear gags còmics boníssims, mireu el combat de boxa i ja em direu el què. I el segon es l'exemple també de com podem emocionar-nos sense la necessitat de paraules.
Del film de Hitchcok no vam poder-ne parlar tant perquè se'ns va tirar el temps a sobre. Encadenados és una peli que justament vaig comprar i veure fa poc i em va agradar molt. Cary Grant fa el paper de persona dura però que a la vegada se li veu un gran cor i la Ingrid Bergman fa el paper de persones en moments fràgils i a la vegada però mostra una gran fortalesa.
Del film es va dir que es no es tan espectacular com per exemple Con la muerte en los talones o Psicosis, sinó que és un film més subtil, en que el valor està en els petits detalls. Per exemple les mirades que fa en Cary Grant cap a Ingrid Bergman són molt subtils i ens estan donant molta informació. O un altre exemple d'aquesta subtilesa es que al començar la peli Cary Grant està enfocar per l'esquena, no li veiem la cara i això en aquell moment va sorprendre perquè una estrella com ell s'havia d'ensenyar sempre de cara.
Una altre cosa que es va comentar és el sempre important paper del macguffin, aquell element de la trama que sembla que és molt important a nivell de la història, però que en el fons només és un catalitzador per l'acció mateixa. En aquesta peli aquest paper el juga una clau, i durant una bona estona estem tots pendent d'aquesta clau, però de fet l'important és allò que provoca en els personatges, com afecta això a la relació entre per exemple Ingrid Bergman i el seu home i la reacció d'aquest.... El que li interessava a Hitchcock era els problemes o dilemas morals dels seus personatges i provocava situacions en les quals aquestes persones havien de triar d'actuar d'una manera que els provoqués dilemes morals, fer coses potser moralment poc correctes però a la vegada necessàries (per exemple mentir).
Us poso un video en el qual es parla d'axiò fent servir l'exemple del macguffin de la clau en la peli Notorious.
Bé, la setmana que ve, nova sessió amb les pelis de Wilder i Yasujiro Ozu.
