diumenge, 28 de març del 2010

Fi del Cicle d'Obres Mestres

Ja han passat 5 sessions i el curs ha arribat al seu final. Crec que és una bona durada, estàs unes quantes setmanes ficat a fons i després necessites temps per anar assimilant el que s'ha anat dient i donar temps a les pel.lícules que no s'han pogut veure. 
Crec que si alguna cosa he après del curs, a part de conèixer coses concretes de cada film, es sobretot la manera de mirar el cine. Me'n adono que no només és important fixar-te amb el què t'estant explicant, el què passa, sinó també la manera en com està fet i en aquest com hi ha milers de coses, aspectes tècnics, de moviments de càmara,  ús dels decorats, ús de la música, l'ús del color o la fotografia, etc.. Evidentment no vull dir que abans no sabia que això era important, però si que quan parles d'un film i per exemple es parla de com un director enfoca allò que passa a davant però també allò que passa en un segon pla i per tant no t'està dirigint sinó que t'està deixant la llibertat de focalitzar allà a on tu creguis més important, això et desperta una manera de mirar les pelis amb més atenció, com si el fet d'anar a aquest curs m'ajudés a despertar la meva curiositat, com si millorés la meva visió del que passa.
A nivell més concret m'han vingut moltes ganes de recuperar les pelis d'en Víctor Erice, sobretot El Sur i El espiritu de la colmena. He estat veient unes entrevistes que hi ha al Youtube i és un director que diu coses molt interessants, tot i que a la vegada diu que no li agrada gens fer entrevistes i parlar dels seus films (igual que en David Lynch). Aprofito per deixar un curt fet per ell, molt poètic, molt visual, utilitzant els sons naturals per explicar les coses.


 Comentar per acabar que tinc ganes de veure Innocents d'en Jack Clayton, una peli de la qual Amenabar en va "agafar" unes quantes idees i que pel que vaig veure és una molt bona peli de por i misteri (l'autèntica Los Otros).







diumenge, 7 de març del 2010

TÔKYÔ MONOGATARI de YASUJIRO OZU (1953)

Ozu fou un director que sobretot estimava les històries que en podríem dir mundanes. No l'interessava les històries soprenents o amb grans fets extraordinaris, sinó que l'interessaven les persones que viuen el seu dia a dia, amb els seus problemes, les seves alegries, etc. Contes de Tokyo es un exemple clar d'aquesta manera de veure el cinema. Una sèrie de personatges que viuen fets que són importants sobretot per ells mateixos, i que justament això és el que produeix un efecte mirall sobre els espectadors que miren(m) els seus films. Les pelis de Ozu tenien molt d'èxit a la taquilla per això que ara comentavem, la gent s'identificava amb aquells personatges que acabaven esdevenint persones de carn i ossos. 
Per poder aconseguir això Ozu mou molt poc la càmera, la posa sempre en un posició fixa i el que sí dóna és molts importància a allò que surt en pantalla, a l'enquadrament (com si fos una pintura en la qual cada element està en aquell lloc per alguna cosa). A la vegada dóna més importància no tant a les accions, sinó al resultat d'aquestes. Per exemple el viatge d'una família del món rural a la ciutat amb tren, no dóna importància al viatge en si, no veiem l'acció d'aquest viatge, sinó que sí que dóna importància a l'impacte que aquest viatge (canvi) ha tingut en els personatges. Per a ell l'important no es que passin coses, sinó l'impacte que té en les persones aquests canvis. Ell va voler mostrar que succeïx en les persones quan passen de viure en un entorn rural (relacions més properes, mesura més humana..) a un entorn urbà (massificació, ciment, fredor en les relacions...). A la vegada també l'interessa reflexar les diferències generacionals (la pèrdua de respecte dels joves envers els grans) i les diferències socials.
Ozu és un director que tenia una visió naturalista de la vida i entenia que a la vida les coses passen i que més que dramatizatr-les, ell creu que es qüestió d'acceptar-les. Un exemple clar d'això és com Ozu mostra una escena en la qual una família acaba d'enterrar la seva mare i es veu aquesta família dinant. Un altre director hauria mostrat una escena trista, amb una música i uns colors de tristor, com per remarcar (artificialment) aquest tristor, per remarcar el seu dramatisme, doncs bé Ozu mostra un dinar en el qual les persones xerren de forma normal i sí que parlen de la mare que ja no hi és, però en certa manera mostra una naturalitat, que es justament el que realment passa. 
Reconec que no he vist aquest film i no tardaré gaire a fer-ho, perquè ja no tinc cap dubte que m'agradarà.

2º dia del CICLE D'OBRES MESTRES '10

Ahir vam tenir el plaer de parlar dels fims Ace in the Hole (1951) de Wilder i Tôkyô monogatari (1953) de Yasujiro Ozu (pronunciar Òzu i no Ozú).
De Wilder es va dir que fou un director amb un sentit de l'humor molt punyent, un sentit de l'humor que es reflexava en les seves pel.lícules de manera que primer reies però després et quedaves pensant que allò que havia passat era força seriòs. Com a exemple d'això es aquest film de l'any 1951 en el qual Wilder fa un retrat mordaç i contundent sobre el món de la premsa i dels mitjans de comunicació en general. El personatge principal interpretat per Kirk Douglas és un penques, una persona que fa riure quan te'l mires, però a la vegada se't gela el somriure quan veus  que s'aprofita de la desgràcia d'un pobre individu per treure'n un rèdit econòmic: un home cau en un pou, una cova, i està atrapat, quan això s'ha sap es crear un show al seu voltant, com un peregrinatge del morbo i s'acaba creant una fira l voltant de l'home que està morint-se de gana en el pou. Kirk Douglas que es qui sap exactament a on està, al veure els diners que s'està fent al voltant d'aquest fet, fa que enlloc de cavar pel lloc més curt, es posin a cavar per un lloc que està molt lluny d'aquesta cova. Diguessim que l'actitud del personatge periodista interpretat per Douglas, no es precisament altruïsta, però es que el circ que els mitjans i les persones han organitzat al voltant de la desgràcia del pobre home, tampoc neix de la bondat... 
Mireu el trailer i en fareu una idea...


A part del film vam parlar d'en Wilder i es va comentar que era un director que mai es va sentir que era un artista, sinó que sempre va creure que ell era un persona que entretenia a la gent, que el que volia era poder connectar amb la gent i fer per tant un cinema popular (que no populista). Per poder arribar a aquest objectiu, els seus films estaven filmats de la forma més natural possible, sense que es notés la càmara. No volia per exemple introduir plans extrans perquè el públic pensés que maco era aquell pla, sinó que tot estava al servei de la història i que l'espectador no havia de notar l'artifici del film.
També es va parlar de l'importància del guió en el seus films, guions molt ferms, sense improvitzacions i amb uns diàlegs molt treballats, molt rics (en aquest sentit es va comentar la similitud amb el director d'Eva al desnudo, de J. L. Mankiewicz). Això també feia que donés molta importància i valorés molt el paper dels actors, ja que exigia una gran interpretació, que els actors es creguessin els seus diàlegs. En aquest sentit un dels actors que millor va saber connectar amb el mestre fou Jack Lemon. Els dos van realitzar varis films que van arribar a ser obres mestres com The Apartment o Some Like Hot (Con Faldas y a lo loco o Ningú no es perfecte).
A nivell d'influències es va dir que Wilder va reconèixer que un dels directors que més l'havien influenciat fou Ernst Lubich (Ser o no ser del 1942).