dimarts, 12 d’octubre del 2010

INSPIRA per Marçal Solé

Us deixo un curt que ha fet un bon amic meu, el Marçal, més conegut com Maxi.
Està fet amb un mòbil i espero que us agradi tant com a mi ho ha fet.

diumenge, 10 d’octubre del 2010

EL CINEMA DE JOHN FORD (1894-1973)

Aquest estiu he aprofitat per sumergir-me en el cinema de John Ford i com era d'esperar ha sigut una experiència molt profitosa. Fent servir el llibre del Quim Casas sobre el director com a guia, he visionat els següents films: La Legión Invencible, El Hombre Tranquilo, Rio Grande i Que Verde era mi Valle.
A la vegada he revisat (que no visionat) també altres films que havia vist ja fa un cert temps  com Fort Apatxe, Centauros del Desierto, Las Uvas de la Ira, Pasión de los fuertes i El Hombre que mató a Liberty Valance.
Acostumats tots plegats a consumir productes de fàcil digestió i que no et suposin un (gran) esforç, val la pena  justament fer un esforç per dedicar temps a obres com les de John Ford perquè realment l'esforç es veu ben recompensat.  El cinema considerat clàssic és un cinema que no sembla que tingui cabuda en la societat (post) moderna actual, la societat del segle XXI. I probablement això és així, en el sentit de que el cinema clàssic, en general, és un cinema que comparat a l'actual, és un cinema lent, que no impacta a cada moment i per tant diria que no pot ser vist amb els ulls actuals. Això no vol dir, clar, que no pogui ser disfrutable, ans al contrari, però justament demana a l'espectador un cert canvi de mentalitat, una mirada més obervadora, més pacient, menys compulsiva i això demana .... un esforç! (i ja sabem que això  ens costa a tots).
A la vegada el redescobriment del cinema anomenat clàssic es produeix en una societat de la informacio, en la qual el fil de les coses es fragmentat, els famosos links de la xarxa, i costa més tenir una visió global i lineal de les coses. Això té les seves coses bones i d'altres que no ho són, i potser una de les coses que s'ha perdut en l'actualitat es justament tenir una visió històrica de les coses. Una visió que t'ajudi a compendre i a valorar més  les coses en la seva manera justa, a entendre que per exemple per poder valorar el cinema de Ford cal tenir certa noció sobre el valor del cinema mut (aquest cinema arribà a crear cinema pur, cinema que explicava bàsicament les coses a través de la imatge i no tant del guio o dels diàlges).
Es podria dir que en el segle XX ens era més fàcil veure el bosc, la nostra mirada era més històrica, i que  encanvi en l'actualitat  veiem molt fàcilment els arbres, no hi ha cap arbre que no pogui ser escrutat i això es bo, però es més fàcil perdre  la perspectiva de quin paper juga aquell arbre en aquell bosc i per tant de comprendre com és que aquell arbre, aquella obra,  ha pogut sorgir i quina importància té realment.
I es en aquest context que pren valor els llibres, el material imprès en el sentit de usar obres que mostren una visió lineal, històrica de qualsevol autor. Són com brújules en un mar infinit de contingut com és la xarxa. La combinació d'aquests dos elements permet, crec, una visió global i detallada de l'obra d'un artista i això té com a conseqüència un goig més profund d'aquestes obres.
I es per això que dono molt de valor a llibres com el de Quim Casas, perquè realment t'ajuden a compendre millor el cinema i en aquest cas en concret el cinema de John Ford i  crec que si realment et trobes amb un llibre ben escrit , rigurós, personal i vernisat d'amor cap allò que s'escriu, et dóna forces i exemple per poder valorar les coses en la seva justa mesura, cosa que jo almenys li dóno una gran importància. Allò que en un primer moment es només intuició, que penses (o millor dit sents) que és realment bo, amb la brújula de persones com en Quim Casas, et permet posar llum i nom a aquesta intuició.

D'aquest (petit) estudi que he fet del cinema de Ford allò que més m'agradria resaltar és la força moral dels seus relats. Aquest força moral transmet una gran passió per les persones i les seves circumstàncies. Pot sorprende que pel.lícules fetes fa més de 50 anys parlin millor de l'home que moltes de les pel.lícules actuals. I això que Ford era considerat un persona d'ideologia més aviat conservadora i en certs àmbits del Hollywood més progressista mai va estar ben vist. Però si alguna cosa té el seu cinema és que es progressista perquè en el fons creu en l'èsser humà, sense idealitzar-lo, ans el contrari, el mostra amb totes les seves contradiccions i justament per això els seus personatges són persones de carns i ossos. I es en aquest sentit de creure en l'home que el porta a ser conservador d'aquells valors que fan que la persona no deixi de ser humana, valors com l'amistat, les arrels familiars, l'arrelament a una terra.. Són aquests els valors que donen autenticitat als seus films perquè estan fets des de l'humilitat i la naturalitat, mai forçant les coses,però tampoc sense amagar com són les coses.
Com a exemple d'això us poso un fragment del film Que Verde era mi valle.


Aquesta escena sintetitza per mi el  cinema de Ford: sensibilitat, sentit festiu i d'humor i a la vegada seriositat en el sentit de mostrar un gran respecte  pel que passa, fugint del tot s'hi val, l'amistat i les relacions socials, els llaços familiars, la terra com arrel profunda que dóna entitat a la persona...
El gran mèrit de Ford es presentar tots aquests valors que podríem dir que són clàssics (que estan en l'origen de l'home com a home) d'una manera natural, fent fàcil i senzill allò que no ho és, sense imposar res i tot plegat transmés amb una gran convicció (que no dogmatisme). Es un cinema fet des de l'honestedat.
Es crec un cinema que el podríem definir de cinema pur, un cinema capaç de destilar els elements fins a deixar només allò que realment importa, i això en cinema es una capacitat a l'abast de molts pocs directors.

PD: Un petit apunt final, amb aquests films he descobert una actriu que es diu Maureen O'Hara que és una meravella. Una dona forta, segura i insegura de si mateixa, una força de la naturalesa i d'una gran bellesa.