VERTIGO

LLISTA DE FILMS ACONSELLADA PEL PEP PRIETO

2011-02-06T03:04:00.000-08:00

A punt d'acabart el curs de crítica i esperant a fer més endavant una valoració de coses interesants que s'han dit al llarg del curs, us deixo una llista de pelis que el Pep Prieto, el profe, ens ha donat perquè siguem disfrutant del cinema. Com deia el Pep simplement es una recomanació i evidentment es podrien fer 10 llistes més i encara faltarien pelis per posar, però segur que les que hi ha estarien en aquestes llistes. No estem parlant d'Obres mestres, n'hi poden haver que sí i d'altres que no, però totes tenen quelcom que les fan interessants.

El rapto de Bunny Lake - Otto Preminger
La Trama - del mestre Sir Alfred Hitchcock
Starship Troopers - Paul Verhoeven
Dies Irae - Carl T. Dreyer
Insomnio - Christopher Nolan
Olvidate de mi - Michael Gondry
Hasta que llegó su hora - Sergio Leone
United 93 - Paul Greengrass
Un profeta - Jaacques Audiard
Watchmen - Zack Snyder
Dejame entrar - Matt Reeves
El último de la lista - John Huston
Imapcto - Brian de Palma
Grizzly Man - Werne Herzog
Inland Empire - David Lynch
Colateral - Michael Mann
La guerra de los mundos - Steven Spielberg
Death Proof - Quentin Tarantino
Las Uvas de la Ira - John Ford (collonuda!)
Fedora - Billy Wilder
Shutter Island - Martin Scorsese
La Boda de Rachel - Jonathan Demme
Moon - Duncan Jones

CURS DE CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA II

2011-01-23T10:58:00.000-08:00

El dissabte 15 de gener va començar la segona part del curs de crítica que va tenir la seva primer part el 2009 organitzat pel Museu del Cinema. Són 5 sessions dirigides pel crític de cinema del Diari de Girona, el Pep Prieto i és una (molt) bona oportunitat per seguir aprenent a conèixer més l'art cinematogràfic i poder traslladar aquest coneixement a l'anàlisi crític del cinema.

L'any passat ja vam ser molta gent, cosa que em va sorprendre i aquest any, tot i faltar gent de l'any passat, també som un grup nombrós, més de 20 persones i trobo que és la senyal de que la gent té ganes de fer coses i que només falta que hi hagi gent valenta per portar-ho a terme. En aquest sentit els aficionats al cinema de Girona i comarques tenim la gran sort de l'existència del Museu del Cinema.

Tal com ja vaig comentar fa un any no deixa de sorprendre'm el nivell que té a gent, la quantitat de pel.lícules que han arribat a veure i com escoltes opinions que a tu mai se't haurien acudit i això sempre es enriquidor. També m'agrada i em meravella troba gent que es dedica a passar hores estudiant films i directors i que com em comentava un company del curs és la seva passió i com a tal la porten a terme. Que avui dia hi hagi persones que dediquin part del seu temps a fer l'estudi d'alguna cosa, com el cinema en aquest cas, trobo que té la seva trascendència, que enlloc de quedar-se asseguts al sofà es dediquen a fer una tasca creativa i que demana un esforç trobo que té molt de mèrit. Tots sabem que és molt fàcil gastar el temps en rucades i en passar l'estona i tenim mil coses que fàcilment ens desvien de la nostra passió, del nostre objectiu. Per això anima i ajuda conèixer persones que es troben en una situació semblant a la teva, que fan coses "rares" com portar una llista de pel.lícules que són importants de veure o que es compren un llibre sobre com fer guions i l'usen per analitzar els guions de les pelis... Són coses que d'alguna manera si les fas només és perquè et surt de tu mateix i per això tenen valor, tant per la pròpia persona, com perquè (in)directament és una aportació que es fa cap als altres. En aquest sentit m'agrada molt la idea que té el Pep Prieto sobre quin és l'objectiu de tota crítica (cinematogràfica) i es fer de com de mirall perquè els lectors puguin veure allò que potser només intueixen i per tant el sentit sempre ha de ser pedagògic. A mi sempre m'ha agradat llegir crítiques perquè em permeten poder captar millor aquella obra i els crítics que m'agraden són aquells que intenten pensar sempre en el lector.

En aquestes dues sessions que ja hem fet una de les coses que més m'han cridat l'atenció és el fet de que els bons directors són aquells que saben narrar amb les imatges i no només amb la història. Directors que t'expliquen les coses sense les paraules, simplement posant la càmara d'una manera i ensenyant les coses d'una determinada manera. Per posar un exemple el Pep comentava que en el film Sin Perdón del Clint Eastwood hi ha un moment en que el personatge del pistoler retirat que torna per últim cop a agafar les armes interpretat pel mateix Eastwood, dispara a un dels joves que havien ferit a una de les prostitutes. Quan el jove cowboy es ferit, tarda una bona estona a morir i veiem com el jove està espantat davant el fet de que morirà i l'escena fa patir de veritat. Com a espectador estem sent conscient de que vol dir matar i que mori gent i això farà que al llarg del film les diferents morts que hi hauran ens faran mal, serem (in)conscients d'aquestes morts i això es de fet el missatge del film. Els (bons) directors són capaços d'explicar-nos amb molt poc que és allò que és important i moltes vegades no ens adonem però sí que ho notem perquè la peli ens impacta d'una manera que no ho fan d'altres.

Us deixo el video d'aquest escena del tiroteig. En aquesta escena Eastwood aconsegueix que tot i que se suposa que els dolents són els que reben les bales per haver agredit a les putes, fa que patim per aquestes persones perquè ens ensenya què vol dir matar a un ésser humà. Si mirem la reacció de Eastwood veiem que està com resignat, amb el cap cot perquè sap que està realment passant i encanvi el jove impetuós està dret com si no tingués respecte pel que passa, perquè en el fons no es conscient del què vol dir matar i morir (no entèn perquè Eastwood deixa que donin aigua al ferit).

Com deia el Pep les (bones) obres no tenen res superflu, res que sobri, sinó que són milers de peces que encaixen perfectament i per elles soles tenen valor i sumades donen lloc a quelcom diferent, (gairebé) màgic i que impulsa a l'observador a voler treure totes les capes que conformen l'obra. El més soprenent es que les capes acaben sent infinites i sempre hi trobés quelcom nou.

Bé seguirem disfrutant del curs, de la mirada del Pep i dels companys i a seguir disfrutant del cinema.

EL CINEMA DE CLINT EASTWOOD (1930-...)

2010-12-06T08:17:00.000-08:00

Seguint amb la línia encetada en el post sobre el cinema de Ford de revisar i donar un cop d'ull al cinema de grans directors, en aquesta (podríem dir) segona part m'he aturat a degustar el cinema de Clint Eastwood. L'anomenat últim cineasta clàssic del cinema nord-americà segueix als seus 80 anys al peu del canó regalant-nos obres mestres com per exemple la (gran) Gran Torino i com el millor vi que com més madur millor, Eastwood cada dia fa les coses més ben fetes.

Per poder fer aquesta revisió he visionat els films següents: Harry el sucio (1972-aquesta nomes com a actor),El Jinete Pálido (1985), Bird (1988), Los puentes de Madison (1995), Mystic River (2003), Million Dollar Baby (2004), Gran Torino (2008). A la vegada he repassat films que havia vist en l'últim any com Sin Perdón (1992), Banderas de nuestros padres (2006), Cartas desde Iwo Jima (2006) i El Intercambio (2008). A la vegada i tal com ja vaig fer amb la revisió del cinema de Ford m'he servit de material escrit per fer aquesta anàlisis. Els llibres que he anat consultant són els següents:

Clint Eastwood de Carlos Aguilar (Ediciones Cátedra) i El libro de Clint Eastwood de Bernard Benoliel (Colección Grandes directores -Cahiers du Cinema).

S'ha de dir que el millor de fer una revisió d'un director o un gènere es que, almenys és el que em passa a mi, et permet treure més suc de les pelis perquè es com si estiguessis més centrat amb el que estàs veient, més connectat i per tant disfrutes més de les obres.

Bé, tal com vaig fer en el post sobre Ford, l'objectiu no es fer una revisió del cinema entesa com una revisió film a film de la filmografia de l'autor, sinó més aviat posar l'accent en aquelles coses que permeten defninir en certa manera el tipus de cinema proposat pel cineasta i que són com petites pistes per seguir-les i veure cap a quins (nous) camins ens porten.

Com deia al començament, Clint d'Eastwood ha estat catalogat com l'últim cineasta clàssic. I això què vol dir realment? Aquesta pregunta me l'he feta i només a mesura que vas veient els seus films vas comprenent el sentit d'aquesta paraula. Allò que crec que s'ajusta més a aquesta definició és la seva capacitat de transemtre veritat, realisme d'una manera senzilla i natural, sense forçar les coses. Els films d'Eastwood són fàcils de seguir, tant a nivell argumental com a nivell tècnic (la càmera no et mareja amb plans impossibles i estressats com els dels videoclips) i a la vegada però no són films buits, sinó que marquen a l'espectador atent. Recordo molt bé l'impacte que ha tingut en mi el veure films com Million Dollar Baby o Mystic River. Són pelis que ja havia vist però aquest cop he notat que feien un espai a dins meu d'una manera (aparentment) senzilla. Aquesta capacitat de connectar amb l'espectador fent-ho fàcil és crec allò que defineix el cinema d'Eastwood, i per això se'l defineix com l'últim clàssic.

S'entèn doncs que per Eastwood el cinema no es un simple divertimento, un simple pasatemps, sinó que la seva maduresa el porta a valorar el cinema com una eina d'expressió i comunicació de i per a les persones. I per posar paraules a això deixem que sigui el mateix Eastwood que ens parli de la seva manera d'entendre el cinema : "...Aprendí que hace falta fiarse del instinto. Hay un momento en el que un actor tiene una intuición, y lo sé. Detrás de la cámara lo puedes sentir aún más claramente. Y a partir del momento en que posees este instinto, que lo sientes, ya no puedes tener dudas..... Podemos encontrar un millón de razones susceptibles de explicar por qué algo no funciona. Pero si lo sientes, y tiene pinta de ir bien, entonces funciona..... El cerebro anlítico puede matarte como artista. Hay que permanacer en contacto con un nivel más profundo.".

Aquesta filosofia sobre el cinema (sobre la vida) es tradueix en una manera concreta de filmar, en la qual res està deixat a l'atzar i a la vegada però tot flueix sense encorsataments intelectuals que forci les coses de forma artificial. Clàssic no vol dir encarquerat i antic, sinó més aviat tot el contrari, vol dir naturalitat i modernitat perquè es capaç de captar la veritat de les coses a partir d'un artafecte ficcional (el cinema) que no artificiós.

L'important es poder explicar una història, allò que els hi passa a una sèrie de personatges i així l'espectador connecta de tal manera que allò que es fals (ficció) esdevé real perquè passa no a fora, sinó a dins nostre. I aquesta és la clau del seu cinema, que al fer unes pel.lis en les quals no es nota que el director és un as de la tècnica fent plans impossibles, provoca que l'espectador es vagi mullan sota una pluja fina com si res estigués passant i sense saber com, de sobte et sents atrapat d'una manera molt intensa. Ell no et diu el que has de pensar, ell només et suggereix i és l'espectador que ha de posar de la seva part, però no en el sentit de que necessitar entendre que passa, sinó en el sentit més inconscient de que estàs posant de la teva part perquè et sents identificat amb el que està passant.

I com ho fa això Eastwood? A partir de la comunió de tota una sèrie d'elements com són l'ús expressiu de la fotografia i la llum, el donar llibertat a l'actor perquè s'expressi a partir del fet de donar-li tot el temps del món....

Per exemple si parlem de fotografia podem dir que Eastwood creu que l'important no es que una escena estigui molt ben il.luminada perquè es pogui veure tot, sinó ben al contrari, utlitza la llum natural per mostrar-amagar les coses tal no com es veuen que són, sinó com les vivim. Moltes de les escenes que passen en interiors normalment estan molt poc il.luminades, a vegades costa molt veure la cara a l'actor i encanvi les escenes exteriors a vegades són més iluminades, com un contrast entre l'interior (l'intimitat de la persona) i l'exterior (allò fora nostre que sempre ens és més fàcil de veure). Aquest contrast es doncs un recurs expressiu fet però de manera natural, no artificiosa. Que les escenes estiguin poc iluminades no vol dir que en la realitat necessàriament hauria de ser així, sinó que ell les planteja així per poder expressar una sèrie d'estats emocionals. Evidentment molts directors fan això però ell ho fa d'una manera molt natural, molt sàvia.

Posem alguns d'exemples d'això que hem comentat:

Aquí tenim un imatge extreta del film Million Dollar Baby i en aquest cas Eastwood juga amb el contrast entre la llum i la foscor, per representar un moment emocional important del film perquè és quan l'entrenador de boxa (el mateix Eastwood) decideix que sí que entrenarà a la jove cambrera (Hillary Swank). És un moment important en el film perquè s'estableix una relació de pare-filla entre els dos personatges i això canviarà per sempre les seves vides. No he pogut trobar l'escena en que es veu com mentre's ella entrena sola a la foscor, apareix Eastwood, que en un primer moment la llum només il.lumina les cames i aleshores ell fa un pas endavant i se li veu tot el cos i es quan ell de fet fa el pas d'ajudar a aquesta noia, és el primer pas perquè ell surti de les seves tenebres i vagi cap a la llum.

Aquí tenim un fragment de Sin Perdón en el qual l'ús d'una il.luminació esmorteïda, amb molts pocs punts de llum i tot de forma natural emocionalment ens transmet odi i venjança, res a veure amb l'escena anterior de Million Dollar Baby. És l'hora de la venjança, és l'hora de que el mite esdevingui realitat per augmentar encara més el mite i la foscor transmet aquesta sensació de malestar interior. Tot sembla brut, i en certa manera irreal, com un conte de fantasmes que esdevenen reals. Pluja i tempesta que anuncia el moment de la venjança...

Com deiem abans Eastwood també juga amb la paleta de colors buscant un naturalisme i a la vegada però fent-ho des de l'ús expressiu dels colors. És a dir, les escenes tenen un color que expressa l'estat emocional del que està passant i això vol dir que en la realitat aquella situació no la veuríem d'aquella manera, no tindria aquell to, però justament el fet d'usar el color d'aquesta manera és el que aconsegueix un connexió emocional amb l'espectador, i per contra si mostrés les coses com són, amb els colors reals no tindria el mateix impacte i provocaria que no ens creguessim el que està passant.

Veiem un parell d'exemples de dues seqüències de dos films seus: Million Dollar Baby i Banderas de nuestros padres.

Em aquest video de Million Dollar Baby veiem que els colors estan com apagats, i que el verd i el blau apagats predominen sobre altres colors. A la realitat les coses no són, així però justament com dèiem, el cinema utilitza el color per expressar un estat d'ànim i Eastwood i els seus tècnics saben com fer-ho de manera que no sigui forçat ni artificial. (la música del video evidentment no es de la peli).

Aquesta altre clip es de Banderas de nuestros padres i veiem també com el color està tan apagat que sembla gairebé en blanc i negre, tot i que no es així, es més aviat gris i ocre. Spielberg en el film Saves privates Ryan ja va utilitzar aquesta paleta de colors en un film bèlic i les crítiques positives foren perquè mai un director havia mostrat la guerra de forma tant realista com Spielberg i una de les causes fou l'ús del color.

Bé per acabar parlar de l'ús que Eastwood fa de la música, i de fet ell participa en la creació de diferents bandes sonores. La música en Eastwood sempre acompanya el que està passant, no "tapa" el que passa, sinó que punteja allò que ja està passant, de forma delicada però ferma. Us deixo un fragment de la banda sonora de Gran Torino amb una canço feta per Jamie Cullum.

INSPIRA per Marçal Solé

2010-10-12T11:24:00.000-07:00

Us deixo un curt que ha fet un bon amic meu, el Marçal, més conegut com Maxi.
Està fet amb un mòbil i espero que us agradi tant com a mi ho ha fet.

EL CINEMA DE JOHN FORD (1894-1973)

2010-10-10T11:15:00.000-07:00

Aquest estiu he aprofitat per sumergir-me en el cinema de John Ford i com era d'esperar ha sigut una experiència molt profitosa. Fent servir el llibre del Quim Casas sobre el director com a guia, he visionat els següents films: La Legión Invencible, El Hombre Tranquilo, Rio Grande i Que Verde era mi Valle.

A la vegada he revisat (que no visionat) també altres films que havia vist ja fa un cert temps com Fort Apatxe, Centauros del Desierto, Las Uvas de la Ira, Pasión de los fuertes i El Hombre que mató a Liberty Valance.

Acostumats tots plegats a consumir productes de fàcil digestió i que no et suposin un (gran) esforç, val la pena justament fer un esforç per dedicar temps a obres com les de John Ford perquè realment l'esforç es veu ben recompensat. El cinema considerat clàssic és un cinema que no sembla que tingui cabuda en la societat (post) moderna actual, la societat del segle XXI. I probablement això és així, en el sentit de que el cinema clàssic, en general, és un cinema que comparat a l'actual, és un cinema lent, que no impacta a cada moment i per tant diria que no pot ser vist amb els ulls actuals. Això no vol dir, clar, que no pogui ser disfrutable, ans al contrari, però justament demana a l'espectador un cert canvi de mentalitat, una mirada més obervadora, més pacient, menys compulsiva i això demana .... un esforç! (i ja sabem que això ens costa a tots).
A la vegada el redescobriment del cinema anomenat clàssic es produeix en una societat de la informacio, en la qual el fil de les coses es fragmentat, els famosos links de la xarxa, i costa més tenir una visió global i lineal de les coses. Això té les seves coses bones i d'altres que no ho són, i potser una de les coses que s'ha perdut en l'actualitat es justament tenir una visió històrica de les coses. Una visió que t'ajudi a compendre i a valorar més les coses en la seva manera justa, a entendre que per exemple per poder valorar el cinema de Ford cal tenir certa noció sobre el valor del cinema mut (aquest cinema arribà a crear cinema pur, cinema que explicava bàsicament les coses a través de la imatge i no tant del guio o dels diàlges).
Es podria dir que en el segle XX ens era més fàcil veure el bosc, la nostra mirada era més històrica, i que encanvi en l'actualitat veiem molt fàcilment els arbres, no hi ha cap arbre que no pogui ser escrutat i això es bo, però es més fàcil perdre la perspectiva de quin paper juga aquell arbre en aquell bosc i per tant de comprendre com és que aquell arbre, aquella obra, ha pogut sorgir i quina importància té realment.
I es en aquest context que pren valor els llibres, el material imprès en el sentit de usar obres que mostren una visió lineal, històrica de qualsevol autor. Són com brújules en un mar infinit de contingut com és la xarxa. La combinació d'aquests dos elements permet, crec, una visió global i detallada de l'obra d'un artista i això té com a conseqüència un goig més profund d'aquestes obres.

I es per això que dono molt de valor a llibres com el de Quim Casas, perquè realment t'ajuden a compendre millor el cinema i en aquest cas en concret el cinema de John Ford i crec que si realment et trobes amb un llibre ben escrit , rigurós, personal i vernisat d'amor cap allò que s'escriu, et dóna forces i exemple per poder valorar les coses en la seva justa mesura, cosa que jo almenys li dóno una gran importància. Allò que en un primer moment es només intuició, que penses (o millor dit sents) que és realment bo, amb la brújula de persones com en Quim Casas, et permet posar llum i nom a aquesta intuició.

D'aquest (petit) estudi que he fet del cinema de Ford allò que més m'agradria resaltar és la força moral dels seus relats. Aquest força moral transmet una gran passió per les persones i les seves circumstàncies. Pot sorprende que pel.lícules fetes fa més de 50 anys parlin millor de l'home que moltes de les pel.lícules actuals. I això que Ford era considerat un persona d'ideologia més aviat conservadora i en certs àmbits del Hollywood més progressista mai va estar ben vist. Però si alguna cosa té el seu cinema és que es progressista perquè en el fons creu en l'èsser humà, sense idealitzar-lo, ans el contrari, el mostra amb totes les seves contradiccions i justament per això els seus personatges són persones de carns i ossos. I es en aquest sentit de creure en l'home que el porta a ser conservador d'aquells valors que fan que la persona no deixi de ser humana, valors com l'amistat, les arrels familiars, l'arrelament a una terra.. Són aquests els valors que donen autenticitat als seus films perquè estan fets des de l'humilitat i la naturalitat, mai forçant les coses,però tampoc sense amagar com són les coses.

Com a exemple d'això us poso un fragment del film Que Verde era mi valle.

Aquesta escena sintetitza per mi el cinema de Ford: sensibilitat, sentit festiu i d'humor i a la vegada seriositat en el sentit de mostrar un gran respecte pel que passa, fugint del tot s'hi val, l'amistat i les relacions socials, els llaços familiars, la terra com arrel profunda que dóna entitat a la persona...

El gran mèrit de Ford es presentar tots aquests valors que podríem dir que són clàssics (que estan en l'origen de l'home com a home) d'una manera natural, fent fàcil i senzill allò que no ho és, sense imposar res i tot plegat transmés amb una gran convicció (que no dogmatisme). Es un cinema fet des de l'honestedat.

Es crec un cinema que el podríem definir de cinema pur, un cinema capaç de destilar els elements fins a deixar només allò que realment importa, i això en cinema es una capacitat a l'abast de molts pocs directors.

PD: Un petit apunt final, amb aquests films he descobert una actriu que es diu Maureen O'Hara que és una meravella. Una dona forta, segura i insegura de si mateixa, una força de la naturalesa i d'una gran bellesa.

The Bridges of Madison County de Clint Eastwood (1995)

2010-08-12T11:44:00.000-07:00

He tornat a veure aquest film aprofitant que la feien per la tv i un cop més hem tret el barret davant del Clint Eastwood. A la resenya que feia el crític de La Vanguardia, Jordi Batlle Caminal, comparava el senyor Eastwood amb els grans John Ford i Akira Kurosawa, quan aquests van arribar a la seva maduresa personal i cinematogràfica. Totalment d'acord amb aquesta apreciació, perquè si alguna aconsegueix aquest film, tal com succeix amb els films dels mestres citats, es captar amb profunditat i sensibilitat l'ànima humana.

Algú pot pensar que aquest film es molt ensucrat i que per això agrada tant a les dones (sobretot a les dones de 40 anys cap amunt) i la veritat es que el més normal és que això fos així, perquè té tots els elements per ser-ho: dona abnegada que tot ho dóna per la família, aparició al mig d'aquest (avorrida) vida d'un home que VIU la VIDA al màxim i que no tè lligams amb ningú, lliure com un ocell. Evidentment ella s'enamora d'ell i aprofitant que té l'home i els fills uns dies a fora, es deixa d'històries i s'ho passa bé amb el senyor fotògraf que l'enlluerna amb les històries que ha viscut al voltant del món. Uns dies de diversió, de parèntesis en la vida monòtona i un cop s'acaba la setmana, tornada a la normalitat amb aquella sensació de que les coses són com són i per tant no poden canviar-se.
I aquest és l'argument i a fe de deu que si jo només hagués llegit l'argument del film, segur que no l'hauria vist. Però clar quan sabem qui és el director, que a més encarna al fotògraf i que la mestressa de casa es la (gran) Meryl Streep, la cosa canvia i força.
Potser allò que més m'agrada de com Eastwood mostra la relació entre aquestes dues persones és que ho fa de manera tan delicada i sincera que en cap moment et surt de jutjar-los, com si estiguessin fen un pecat. Al contrari, mostra dues persones que s'estimen genuïnament, com a persones, d'una manera que és real, vull dir que no es una història maca per poder somiar una mica i com que és fantasis doncs ho comprem, sinó que i aquesta és la gran virtud de la peli ( i en general del cinema d'Eastwood) et mostra com son (poden ser) les coses a la realitat. I això crec que costa molt de fer perquè és molt fàcil crear una cosa que com deia abans fos ensucrada i empalagosa (cosa que passa amb el 90% de les pelis que mostren relacions d'amor).

Hi ha moltes coses que trobo genials d'aquesta peli i una d'elles és com Eastwood mostra el canvi que es produeix en el personatge que representa la Meryl Streep al llarg de la peli. Ens trobem amb un personatge que és una mestressa de casa que sempre ha fet allò pel qual ha estat educada i que justament per això no ha pogut mostrar mai la seva autèntica personalitat. La presència del fotògraf despertarà en aquesta dona una necessitat d'expressar els autèntics sentiments i això la portarà a canviar la seva manera de ser i de fet a ser més ella mateixa com ho havia pogut ser. I aquest es per mi l'esència d'aquest film, és un cant a la vida, una crida, un exemple per animar a les persones a donar-se el permís per viure la vida i fer aquelles coses que per por o perquè no toquen deixem de fer-les. Per això el personatge per mi principal del film és de la Meryl Streep i no tant el del Clint Eastwood que seria més aviat el detonant que provocarà els canvis en el personatge d'ella. Lligat a això m'agrada el fet de que no estem parlant d'una dona que com que té un matrimoni avorrit decideix donar-se una alegria i s'ajunta amb el fotògraf. Això seria una lectura molt simplista del film cosa que no m'extranya que s'hagi fet perquè vivim temps una mica simples en aquest sentit, les coses sembla que no tenen importància i tot és relatiu. Doncs bé, jo crec que per un costat la relació que ella té amb seu marit i la seva família no es falsa ni artificial, potser sí que està condicionada per uns automatismes que tothom té molt après, però tot i així l'amor d'ella cap al seu home i els seus dos fills és real i autèntic. A la vegada ella aquesta "trobada" amb aquest fotògraf, am aquest home, l'ajudarà a fer passos endavant en la seva vida i en cap moment li produirà ràbia o frustració el seguir amb la seva família (cal dir també que és un film ambientat als anys 60). Vull dir que no es convertirà amb una dona resentida de 60 anys, sinó amb una persona més lúcida i més autèntica, fins al punt de que no explicarà mai el que ha fet (excepte a una amiga seva que ha estat marginada per la societat conservadora del poble pel fet d'haver tingut una relació amb un home casat) però deixarà que la seva història sigui revelada un cop ella sigui morta als seus dos fills.

De fet el film comença amb aquest dos fills ja grans, un home i una dona amb problemes importants en les seves relacions respectives de casats i que "activen" la història llegint les cartes de la seva mare. La mirada que tenen fill (home) i filla (dona) quan comencen a saber que és el que va fer realment la seva mare en aquells dies d'estiu es força diferent. L'home li surt de jutjar a la seva mare i més aviat no es capaç d'assimilar que la seva mare pogués ser, el que realment era, una PERSONA (una dona) i al començament rebutja llegir cap carta hi ho ha de fer la germana. Ella es més receptiva al que va descobrint, tot i que també se'n fa creus del que realment va fer la seva mare. El més maco de tot, i que Clint Eastwood aconsegueix, es transformar la mirada dels dos germans sobre la seva mare i que aquesta mirada no moralista els ajudi a ells dos a acceptar millor els seus autèntics sentiments. La transformació que veiem (vivim) els espectadors del personatge de la Meryl Streep també l'estant vivint els seus fills. És a dir, després de la mort, allò que ella va viure en aquell moment va donar sentit a la seva vida en aquell moment però també un cop ella ja no hi és, i es com si el cercle s'hagués tancat (per a tothom inclòs l'espectador).

Realment és un film que aparentment en podríem dir una peli menor, fins hi tot algú podria pensar que és la típica peli dels dissabtes a la tarde i veritablement estaríem molt i molt equivocats.
Hi ha moltes més coses a dir però bé millor veieu la peli i disfruteu de les magnifiques interpretacions de la Meryl Streep i del Clint Eastwood i també de la música que la trobo genial.
Us deixo amb alguns dels fragments del film.
Trailer del film que es presenta el film com una història passional, bé jo com he dit abans crec que la cosa va força més enllà però ja sabem que és el que ven i fa anar a la gent al cinema...

Primeres escenes del film. Aquí ja es produeix el primer canvi i es que ella acabarà acompanyant a un desconegut en el seu cotxe (ella no es conscient però acaba de fer la primera cosa que no hauria de fer sent quí es, i a més el que trobo més bo és que no és ell el que l'enlluerna o la mainpula per atraure-la i que caigui en la seva trampa, simplement les coses passen si deixem que passin esclar).
Una altre cosa interessant es com ell parla de lo maco que es Iowa i de quina olor tant bona fa i ella es queda com desconcertada perquè ella no veu (perquè no viu) les coses com són (realment) i és ell el que sense voler li (re) descobreix la seva pròpia terra.

I per acabar un altre video d'un fragment del film. Hi ha moltes coses interessants i una d'elles es com la càmara del fotògraf fa de revelador de l'autenticitat del personatge de la Meryl Streep. La manera en com ella es queda astorada quan ell li fa fotos però després es capaç de relaxar-se i es deixa anar, mostra com la mirada natural d'ell l'ajuda (inconscientment) a transformar-la amb ella i per sort ella és deixa (minut 5:10).

NOVES ADQUISICIONS

2010-05-16T03:36:00.000-07:00

CODIGO DEL HAMPA (The Killers) de Don Siegel (1964)

COFFEE AND CIGARETTES de Jim Jarmusch (2004)

PULP FICTION de Quentin Tarantino (1994)

¿QUE OCURRIÓ ENTRE MI PADRE Y TU MADRE? (Avanti) de Billy Wilder (1972)

EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE (The Man Who Shot Liberty Valance" de John Ford (1962)

HORIZONTES DE GRANDEZA (The Big Country) de William Wyler (1958)

Fi del Cicle d'Obres Mestres

2010-03-28T11:14:00.000-07:00

Ja han passat 5 sessions i el curs ha arribat al seu final. Crec que és una bona durada, estàs unes quantes setmanes ficat a fons i després necessites temps per anar assimilant el que s'ha anat dient i donar temps a les pel.lícules que no s'han pogut veure.

Crec que si alguna cosa he après del curs, a part de conèixer coses concretes de cada film, es sobretot la manera de mirar el cine. Me'n adono que no només és important fixar-te amb el què t'estant explicant, el què passa, sinó també la manera en com està fet i en aquest com hi ha milers de coses, aspectes tècnics, de moviments de càmara, ús dels decorats, ús de la música, l'ús del color o la fotografia, etc.. Evidentment no vull dir que abans no sabia que això era important, però si que quan parles d'un film i per exemple es parla de com un director enfoca allò que passa a davant però també allò que passa en un segon pla i per tant no t'està dirigint sinó que t'està deixant la llibertat de focalitzar allà a on tu creguis més important, això et desperta una manera de mirar les pelis amb més atenció, com si el fet d'anar a aquest curs m'ajudés a despertar la meva curiositat, com si millorés la meva visió del que passa.

A nivell més concret m'han vingut moltes ganes de recuperar les pelis d'en Víctor Erice, sobretot El Sur i El espiritu de la colmena. He estat veient unes entrevistes que hi ha al Youtube i és un director que diu coses molt interessants, tot i que a la vegada diu que no li agrada gens fer entrevistes i parlar dels seus films (igual que en David Lynch). Aprofito per deixar un curt fet per ell, molt poètic, molt visual, utilitzant els sons naturals per explicar les coses.

Comentar per acabar que tinc ganes de veure Innocents d'en Jack Clayton, una peli de la qual Amenabar en va "agafar" unes quantes idees i que pel que vaig veure és una molt bona peli de por i misteri (l'autèntica Los Otros).

NOVES ADQUISICIONS

2010-03-14T05:46:00.000-07:00

HULK d'Ang Lee (2003)

A BRIDGE TOO FAR (Un puente lejano) de Richard Attenborough (1977)

ROSEMARY'S BABY (La semilla del diablo) de Roman Polansky (1968)

THE DEAD (Els dublinesos) de John Huston (1987)

FORT APACHE de John Ford (1948)

TÔKYÔ MONOGATARI de YASUJIRO OZU (1953)

2010-03-07T06:04:00.000-08:00

Ozu fou un director que sobretot estimava les històries que en podríem dir mundanes. No l'interessava les històries soprenents o amb grans fets extraordinaris, sinó que l'interessaven les persones que viuen el seu dia a dia, amb els seus problemes, les seves alegries, etc. Contes de Tokyo es un exemple clar d'aquesta manera de veure el cinema. Una sèrie de personatges que viuen fets que són importants sobretot per ells mateixos, i que justament això és el que produeix un efecte mirall sobre els espectadors que miren(m) els seus films. Les pelis de Ozu tenien molt d'èxit a la taquilla per això que ara comentavem, la gent s'identificava amb aquells personatges que acabaven esdevenint persones de carn i ossos.

Per poder aconseguir això Ozu mou molt poc la càmera, la posa sempre en un posició fixa i el que sí dóna és molts importància a allò que surt en pantalla, a l'enquadrament (com si fos una pintura en la qual cada element està en aquell lloc per alguna cosa). A la vegada dóna més importància no tant a les accions, sinó al resultat d'aquestes. Per exemple el viatge d'una família del món rural a la ciutat amb tren, no dóna importància al viatge en si, no veiem l'acció d'aquest viatge, sinó que sí que dóna importància a l'impacte que aquest viatge (canvi) ha tingut en els personatges. Per a ell l'important no es que passin coses, sinó l'impacte que té en les persones aquests canvis. Ell va voler mostrar que succeïx en les persones quan passen de viure en un entorn rural (relacions més properes, mesura més humana..) a un entorn urbà (massificació, ciment, fredor en les relacions...). A la vegada també l'interessa reflexar les diferències generacionals (la pèrdua de respecte dels joves envers els grans) i les diferències socials.

Ozu és un director que tenia una visió naturalista de la vida i entenia que a la vida les coses passen i que més que dramatizatr-les, ell creu que es qüestió d'acceptar-les. Un exemple clar d'això és com Ozu mostra una escena en la qual una família acaba d'enterrar la seva mare i es veu aquesta família dinant. Un altre director hauria mostrat una escena trista, amb una música i uns colors de tristor, com per remarcar (artificialment) aquest tristor, per remarcar el seu dramatisme, doncs bé Ozu mostra un dinar en el qual les persones xerren de forma normal i sí que parlen de la mare que ja no hi és, però en certa manera mostra una naturalitat, que es justament el que realment passa.

Reconec que no he vist aquest film i no tardaré gaire a fer-ho, perquè ja no tinc cap dubte que m'agradarà.

2º dia del CICLE D'OBRES MESTRES '10

2010-03-07T05:08:00.000-08:00

Ahir vam tenir el plaer de parlar dels fims Ace in the Hole (1951) de Wilder i Tôkyô monogatari (1953) de Yasujiro Ozu (pronunciar Òzu i no Ozú).

De Wilder es va dir que fou un director amb un sentit de l'humor molt punyent, un sentit de l'humor que es reflexava en les seves pel.lícules de manera que primer reies però després et quedaves pensant que allò que havia passat era força seriòs. Com a exemple d'això es aquest film de l'any 1951 en el qual Wilder fa un retrat mordaç i contundent sobre el món de la premsa i dels mitjans de comunicació en general. El personatge principal interpretat per Kirk Douglas és un penques, una persona que fa riure quan te'l mires, però a la vegada se't gela el somriure quan veus que s'aprofita de la desgràcia d'un pobre individu per treure'n un rèdit econòmic: un home cau en un pou, una cova, i està atrapat, quan això s'ha sap es crear un show al seu voltant, com un peregrinatge del morbo i s'acaba creant una fira l voltant de l'home que està morint-se de gana en el pou. Kirk Douglas que es qui sap exactament a on està, al veure els diners que s'està fent al voltant d'aquest fet, fa que enlloc de cavar pel lloc més curt, es posin a cavar per un lloc que està molt lluny d'aquesta cova. Diguessim que l'actitud del personatge periodista interpretat per Douglas, no es precisament altruïsta, però es que el circ que els mitjans i les persones han organitzat al voltant de la desgràcia del pobre home, tampoc neix de la bondat...

Mireu el trailer i en fareu una idea...

A part del film vam parlar d'en Wilder i es va comentar que era un director que mai es va sentir que era un artista, sinó que sempre va creure que ell era un persona que entretenia a la gent, que el que volia era poder connectar amb la gent i fer per tant un cinema popular (que no populista). Per poder arribar a aquest objectiu, els seus films estaven filmats de la forma més natural possible, sense que es notés la càmara. No volia per exemple introduir plans extrans perquè el públic pensés que maco era aquell pla, sinó que tot estava al servei de la història i que l'espectador no havia de notar l'artifici del film.
També es va parlar de l'importància del guió en el seus films, guions molt ferms, sense improvitzacions i amb uns diàlegs molt treballats, molt rics (en aquest sentit es va comentar la similitud amb el director d'Eva al desnudo, de J. L. Mankiewicz). Això també feia que donés molta importància i valorés molt el paper dels actors, ja que exigia una gran interpretació, que els actors es creguessin els seus diàlegs. En aquest sentit un dels actors que millor va saber connectar amb el mestre fou Jack Lemon. Els dos van realitzar varis films que van arribar a ser obres mestres com The Apartment o Some Like Hot (Con Faldas y a lo loco o Ningú no es perfecte).
A nivell d'influències es va dir que Wilder va reconèixer que un dels directors que més l'havien influenciat fou Ernst Lubich (Ser o no ser del 1942).

LLIBRERIA MUSEU CINEMA

2010-02-28T06:30:00.000-08:00

Al Museu del cinema a part d'una gran videoteca, hi ha una llibreria sobre cinema molt completa, el problema fins fa poc, era que no es podien treure llibres i per tant només els podies consultar en el mateix museu. Des de fa uns pocs mesos ja es permet poder treure els llibres i ahir vaig agafar el primer. La vertitat es que vaig tenir una grata sorpresa, perquè vaig trobar un llibre que m'havien recomanat molt però que era impossible de trobar a les llibrerirs perquè està descatalogat. Aquest llibre és el que va escriure el crític Quim Casas ja fa uns quants anys (el primer llibre que es va fer sobre John Ford a l'estat espanyol) i que ara que està a les meves mans el devoraré de dalt a baix. Segur que no em defraudarà!

A la vegada també vaig trobar un llibre que tampoc havia pogut aconseguir perquè està descatalogat, i és un llibre sobre la peli Vertigo escrit pel filòsfo català Eugenio Trias. El seu títol és: Vertigo y pasión: Un ensayo sobre la pelicula vertigo. N'he sentit molt bones coses d'aquest llibre, però com deia no hi havia manera de trobar-lo i ara el podré llegir gràcies al museu. La veritat es que per les persones que ens estimem el cinema tenim una gran sort de que al costat de casa tinguem un museu com aquest. La gent que viu a Barcelona ho té bé, però fora d'aquesta ciutat sembla que només Girona és la ciutat en la qual un amant del cine té bones opcions per formar-se.

2º CICLE D'OBRES MESTRES '10

2010-02-28T05:58:00.000-08:00

Per segon any consecutiu el Museu del Cinema de Girona organitza un cicle en el qual s'analitzen 10 obres mestres de la història del cinema i com no podia ser d'altre manera, m'hi he apuntat i ahir vam començar la primera de les 5 sessions setmanals.

El curs el realitza en Josep Mir i com ja vaig comentar l'altre vegada que vaig parlar d'aquest cicle, el que més m'agrada d'ell és que per sobre de tot és un apasionat del setè art, es nota que s'estima el cinema i a la vegada sap transmetre de forma planera i clara, cosa que s'agraeix perquè et permet compendre el què diu, i a la vegada t'enganxa el com ho diu . M'agrada les pinzellades d'humor que acompanya les serioses explicacions (erioses no en el sentit d'enfadat sinó en el sentit de ser comentaris fruït d'una profunda reflexió) i que ajuden a mantenir l'atenció sobre el que es diu.

Us passo el llsitat de les pelis que es comentaran:

-Llums de la Ciutat (City Of Lights EUA, 1931) de Charles Chaplin

-Encadenats (Notorious, EUA) d'Alfred Hitchcock

-El gran carnaval (Ace in the Hole, EUA, 1951) de Billy Wilder

-Contes de Toquio (Tôkyô monogatari, Japó 1953) de Yasujiro Ozu

-Jules i Jim (Jules et Jim, França, 1962) de François Truffaut

-The Innocents (Regne Unit, 1961) de Jack Clayton

-El espiritu de la colmena (Espanya, 1973) de Víctor Erice

-Vellut blau (Blue Velvet, EUA, 1986) de David Lynch

-Inseparables (Dead Ringers, Canadà, 1988) de David Cronenberg

-In the Mood for Love (Fa yeung nin wa, Honk-Kong/França, 2000) , de Wong Kar Wai

Es una llista que no sorprèn massa en el sentit que són pelis més o menys conegudes i que realment es mereixen el calificatiu d'obres mestres, potser la que sorprèn més es la The Innocents perquè jo almenys no n'havia sentit mai parlar, i d'en Billy Wilder jo almenys conec més altres pelis que no la que apareix a la llista, el Gran Carnaval. Però bé, totes són pelis que valen la pena de conèixer o tornar-hi a parar atenció, tot i que sempre n'hi ha que et criden més l'atenció. En aquest cas espero de forma especial el dia en que parlarem de Contes de Toqui perquè tinc la sensació que és una peli que ser que m'agradarà molt, i també com a dia especial es el dia que parlem de Blue Velvet, una de les pelis que més m'ha marcat (oh David Lynch!).

Aquest disabte vam parlar de City Of Lights, una peli que no recordo haver vist, tot i que hi ha certes escenes que sí que em sonaven. Vam parlar del film però també d'en Chaplin i la seva obsessió perquè totes les escenes funcionessin realment i per això filmava hores i hores de metratge. Es va dir que Chaplin era un director que va tenir la sort i la vista de ser copropietari dels estudis en els quals es feien els seus films, i per tant tenia el control absolut sobre el seu film, direcció i muntatge. A la vegada era un director que s'agafava el temps que fos necessari per trobar la manera concreta de plasmar una idea i això es traduia en que hi havies vegades en que els actors anaven al set de rodatge, i Chaplin no es presentava, estava a casa seva treballant sobre alguna escena. I com deia abans, també rodava hores i hores de metratge, per després poder fer el millor muntatge possible i que les escenes realment encaixessin amb la idea que volia transmetre. Això però equivalia a gastar molts diners amb cinta, però com que després les seves pelis feien molts diners, es podia compensar.

Una altre cosa interessant que es va dir, es que Chaplin va mantenir el fet de que les pelis fossin mudes i no parlades, quan justament el públic anava al cinema a veures pelis parlades, per poder veure quina veu tenies els actors que durant anys havien vist a la pantalla sense parlar. Chaplin era un director que per sobre de tot volia transmetre històries humanes que enganxessin emocionalment als espectadors, per sobre dels excelents gags i les rialles que provocaven els seus films, darrera d'això hi havia la voluntat de que els espectadors s'impliquessin amb els personatges. Per això creia que l'introducció del sonor desvirtuava el seu miisatge perquè els espectadors estarien més pendents de quina veu tenen els actors (les estrelles) i no va ser fins al Gran Dictador quan va realitzar una peli parlada.

Vam veure alguns fragments de la peli i un cop més t'en adones de que l'esència del cinema es poder "parlar" a través de les imatges i que si una escena es pot explicar visualment, tindrà mil vegades més força que si es fa mitjançant el diàleg.

Us enllaço un parell de videos de la peli. El primer es l'exemple de la gran capacitat de Chaplin per fer riure i crear gags còmics boníssims, mireu el combat de boxa i ja em direu el què. I el segon es l'exemple també de com podem emocionar-nos sense la necessitat de paraules.

Del film de Hitchcok no vam poder-ne parlar tant perquè se'ns va tirar el temps a sobre. Encadenados és una peli que justament vaig comprar i veure fa poc i em va agradar molt. Cary Grant fa el paper de persona dura però que a la vegada se li veu un gran cor i la Ingrid Bergman fa el paper de persones en moments fràgils i a la vegada però mostra una gran fortalesa.

Del film es va dir que es no es tan espectacular com per exemple Con la muerte en los talones o Psicosis, sinó que és un film més subtil, en que el valor està en els petits detalls. Per exemple les mirades que fa en Cary Grant cap a Ingrid Bergman són molt subtils i ens estan donant molta informació. O un altre exemple d'aquesta subtilesa es que al començar la peli Cary Grant està enfocar per l'esquena, no li veiem la cara i això en aquell moment va sorprendre perquè una estrella com ell s'havia d'ensenyar sempre de cara.

Una altre cosa que es va comentar és el sempre important paper del macguffin, aquell element de la trama que sembla que és molt important a nivell de la història, però que en el fons només és un catalitzador per l'acció mateixa. En aquesta peli aquest paper el juga una clau, i durant una bona estona estem tots pendent d'aquesta clau, però de fet l'important és allò que provoca en els personatges, com afecta això a la relació entre per exemple Ingrid Bergman i el seu home i la reacció d'aquest.... El que li interessava a Hitchcock era els problemes o dilemas morals dels seus personatges i provocava situacions en les quals aquestes persones havien de triar d'actuar d'una manera que els provoqués dilemes morals, fer coses potser moralment poc correctes però a la vegada necessàries (per exemple mentir).

Us poso un video en el qual es parla d'axiò fent servir l'exemple del macguffin de la clau en la peli Notorious.

Bé, la setmana que ve, nova sessió amb les pelis de Wilder i Yasujiro Ozu.

Noves adquisicions per la videoteca

2009-12-13T04:44:00.000-08:00

EL ANGEL AZUL (THE BLUE ANGEL-1930) de Josef Von Sternberg

PERVERSIDAD (SCARLET STRETT-1945) de Fritz Lang

Noves adquisicions per la videoteca

2009-11-29T03:40:00.000-08:00

LOS ASESINOS DE LA LUNA DE MIEL de Leonard Kastle (1970)

ZOMBI (Dawn Of The Dead) de George A. Romero (1978)

Per cert aquesta peli de Zombies que tanta por em van fer passar de petit i que a la vegada em va fascinar, hi ha un remake que va fer el mateix George A. Romero no fa gaires anys i que val molt la pena. Us deixo un video i també us deixo un parell de videos més, aquest sobre videojocs inspirats en la temàtica Zombi i més en concret en aquest film que passa en un centre comercial (un Mall que diuen els yankis) atacat per onades de zombies aficionats a menjar carn humana.....

DAWN OF THE DEAD (remake) de Zack Snyder (2004)

DEAD RISING (XBOX 360)

LEFT 4 DEAD (XBOX 360)

EL WESTERN

2009-11-15T09:30:00.000-08:00

M'en recordo de petit quan jo i ma germà jugàvem a indis i "vaqueros" amb figures de plàstic. Teníem el nostre "fortín" i un defensava amb els soldats americans i l'altre atacava amb els "indios", ens ho passàvem pipa. Recrear les pelis de l'"Oeste" era una de les nostres diversions preferides i ens encantava veure aquestes pelis, eren diversió pura, aventura pura. Aquesta diversió i fascinació pel Western només ha fet que augmentar al llarg dels anys, ja que a part de seguir sent artefactes de diversió i aventura, s'hi afegeix la capacitat de parlar-te de l'home i les seves aventures (personals). Per dir-ho d'una altre manera, moltes de les obres que formen part del Western poden agradar des dels nens fins als adults, i això és un (gran) mèrit que costa molt d'aconseguir (sí, d'acord els Símpson serien també un clar exemple).

El Western juntament amb el cinema negre (noir) és un dels gèneres cinematogràfics més (nord)americans que han existit. Aquest gènere mostra una època molt concreta de la història dels USA, tot i que no estem davant de pel.lícules històriques, sino que més aviat són films que busquen recrear el món simbòlic sobre el qual se sustenten els fonaments de la nació (Nord) Americana. La figura del selfmade man (o com es digui) és l'esència que conforma els Estats Units de Nord-Amèrica. L'individu davant de la terra erma que només amb les seves mans (i les dels altres) podrà arribar a constuir un lloc habitable (la civilització occidental). Ja sabem que els (mal)anomenats indis ja vivien en aquella terra, però això no elimina el fet de que hi van haver milers de persones que amb les seves forces van aixecar un país del no res. Els horitzons (sempre) llunyans van permetre a aquells homes (i dones) somiar que tot era possible ( el Yes We Can ) i de fet allò possible va esdevenir una realitat.

El Western reflexa el xoc, la lluita de l'èsser humà davant de les adversitats (davant de la Naturalesa) per construir un nou món i també la lluita entre els mateixos homes i dones per sobreviure, persones que presenten des de les actituds més despreciables fins a les més dignes i valuoses. Aquesta lluita prèn forma en els Westerns en l'ús de les armes com a "eina" de defensa i d'atac. Sempre s'ha dit que els USA és un país de contrastos, d'extrems i de fet el seu mateix naixement és així, el millor i el pitjor es van fer presents en la construcció d'aquella (nova) llar. Europa es va construir també amb lluites i esforços però no d'una manera tant ràpida i tant "de cop" com els USA i el Western evidentment reflex aquest xoc d'energies tant bestial que fou la colonització de l'oest americà.

Aquest gènere té una sèrie d'elements que apareixen en els seus films que els fan fàcilment detectables com a membres d'aquest gènere: les pistoles, els janets a cavall, el Saloons, el Sheriff, la prostituta, els indis, la cavalleria, la diligència, els "bandits", etc. Tots aquests elements tenen molta força simbòlica, són molt gràfics i han permés als directors jugar amb ells per poder explicar no només el que passava en aquells moments, sinó també com vivien aquelles persones davant d'una situació tant extrema i així els (bons) directors van ser capaços d'usar el Western per parlar de l'home, de la seva naturalesa, de la possibilitat o no de construir(-se) un futur, un sentit a la vida...

Per cert no em vull oblidar de les grans bandes sonores que ha donat aquest gènere, n'hi ha per triar i remenar i posats a triar un compositor ens podríem quedar amb Ennio Morricone, tot i que n'hi molts de tants bons com ell.

Probablement el film de l'Oeste que millor sintetiza aquesta capacitat d'entretenir i explicar una època i a la vegada ser capaç de parlar-nos amb profunditat sobre la naturalesa humana és The Searchers de John Ford. No parlaré ara d'aquesta peli perquè he pensat fer-ho d'aquí a unes setmanes en un post, però si que es fa imprescindible anomenar-la pel que ha representat a nivell del Western com també pel cinema en general. Tothom ho diu i de fet ningú s'equivoca quan diu que estem davant d'una obra mestra de l'art (del cinema). Val molt la pena deixar-se portar per aquest film, tenir les orelles i els ulls ben oberts i deixar-se sorprendre per ella. No decepciona, no ho pot fer.

Si parlem de directors podem dir i (repetir) el nom de John Ford, Howard Hawks, Nicholas Ray, Anthony Mann, Sam Peckinpah, Clint Eastwood, Fred Zinnemann, King Vidor, Raoul Walsh, Sergio Leone...

Dels molts films que valen la pena en destaco el següents:

THE SEARCHERS (Centauros del desierto) de John Ford (1956)

RIO BRAVO de John Ford (1959)

EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE de John Ford (1962)

RIO ROJO de Howard Hawks (1948)

DUELO AL SOL de King Vidor (1946)

SOLO ANTE EL PELIGRO de Fred Zinnemann (1952)

GRUPO SALVAJE de Sam Peckinpah (1969)

LA PUERTA DEL CIELO de Michael Cimino (1980)

UNFORGIVEN (Sin Perdón) de Clint Eastwood (1992)

Noves adquisicions per la videoteca

2009-11-15T03:29:00.000-08:00

NOSFERATU de F.W. Murnau (1922)

ALTA FIDELIDAD de Stephen Fears (2000)

LA MATANZA DE TEXAS de Tobe Hooper (1974)

AMERICAN PIE de Paul Weitz (1999)

FI DEL CURS DE CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA

2009-10-25T11:01:00.000-07:00

Tot lo bo s'acaba i ahir vam fer la última sessió del curs de crítica de cinema amb el Pep Prieto. Ahir va ser dia de conclusions i reflexions en veu alta i va ser molt interessant. Una de les coses que més m'emporto d'aquest curs es que sí un vol dedicar-se a això de la crítica és bàsic una bona formació i això passa, entre d'altres coses, per tenir una bona base teòrica, és a dir llegir, llegir i llegir teoria ( i clar mirar pelis també!). I tots sabem que costa llegir llibres teòrics, sigui del camp que sigui, però sense una base teòrica no es possible tenir unes bones ulleres per veure les coses. El més difícil de la teoria es que no es pot fer amb presses, demana temps i tranquilitat, a poc a poc, sense correr perquè sino bàsicament és una pèrdua de temps.

Ara he començat un llibre que tenia abandonat a la llibreria i que el Pep va dir que valia la pena llegir, és diu Fabulas de lo Visible de l'Àngel Quintana.

CICLE BILLY WILDER

2009-10-18T10:41:00.000-07:00

La Filmoteca presenta un cicle sobre Billy Wilder. Una gran notícia el poder veure aquestes grans pel.lícules en pantalla gran, ja que només les he pogut veure en DVD i aniré a totes les pogui. La primera és una de les meves preferides, Perdición, si podeu aneu-la a veure.
Us deixo l'enllaç amb el calendari de les pelis.

http://www.cinematruffaut.com/images/stories/noticies/cicle%20billy%20wilderr.pdf

QUIM CASAS

2009-10-18T09:25:00.000-07:00

En Pep Prieto va parlar molt bé d'en Quim Casas i realment és un tio que sap ser planer i a la vegada profund, cosa que ha de ser molt i molt difícil d'aconseguir.
Us deixo un link d'una entrevista que he trobat per la xarxa.

http://www.123people.es/ext/frm?ti=person%20finder&search_term=quim%20casas&search_country=ES&st=person%20finder&target_url=http%3A%2F%2Flrd.yahooapis.com%2F_ylc%3DX3oDMTVnbjR2NWV2BF9TAzIwMjMxNTI3MDIEYXBwaWQDc1k3Wlo2clYzNEhSZm5ZdGVmcmkzRUx4VG5makpERG5QOWVKV1NGSkJHcTJ1V1dFa0xVdm5IYnNBeUNyVkd5Y2REVElUX2tlBGNsaWVudANib3NzBHNlcnZpY2UDQk9TUwRzbGsDdGl0bGUEc3JjcHZpZANjc0Y1XzJLSWNycTVvSzJsLi5UQkhwOUJXODV4R1VyTEZCWUFEcTln%2FSIG%3D11p74i0q5%2F**http%253A%2F%2Fwww.miradas.net%2F2006%2Fn51%2Festudios%2Fqcasas.html&section=weblink&wrt_id=344

CURS SOBRE CRÍTICA CINEMATOGRÀFICA

2009-10-18T04:23:00.000-07:00

Estem a punt d'acabar el curs que ha organitzat el Museu del Cinema sobre la crítica de cinema. En Pep Prieto n'és el conductor i mestre de cerimònies i al llarg de 5 sessions hem xerrat sobre què vol dir fer crítica de cinema i bé, això m'ha permès compendre més el sentit d'aquesta tasca i volia compartir aquestes (petites) reflexions.

El Pep ha parlat de l'importància dels directors que amb un sol plà son capaços d'explicar-te el que està passant i que no s'aferren al diàleg per explicitar el que és important. Això em va fer pensar en una cosa que es obvia, però que no hi havia caigut i es que el cinema és per sobre de tot un llenguatge visual, i el (bon) director és aquell que es capaç d'explicar les coses només amb imatges, ser més implícit que expliícit perquè és aquesta la manera que permet a l'espectador fer-se seva la pel.lícula. Així a l'hora de fer una crítica d'una peli és important remarcar alguna escena que mostra la capacitat narrativa del director i a la vegada dóna pistes sobre la pel.lícula.
També m'ha agradat la idea de que es pot apendre molt veient pelis dolentes, una cosa que mai m'havia passat pel cap i que realment és així. Una peli dolenta et demana ser conscient dels elements que justament fan que una peli sigui bona, i fa de mirall perfecte per contrastar allò bo d'allò dolent. I lligat amb això també vaig trobar interessant l'idea de que si realment t'agrada el cinema, gairebé de qualsevol peli un pot trobar quelcom d'interessant, ja sigui perquè realment té alguna cosa bona (un pla, una interpretació, la música...) o pel que dèiem de que et permet confirmar allò que sí que està bé. A mi el Pep Prieto em va recordar als crítics de TV, que veuen coses que jo en principi no penso veure, i que en treuen reflexions molt interessant sobre el mòn de la TV. Per exemple em venen al cap persones com l'Alfons Arús o el Víctor Amela que sobretot el que transmeten és amor per la TV i el mateix li he vist al Pep Prieto i de fet ell mateix ho deia, que per fer aquesta feina has d'estimar al cinema, sinó perd el sentit. M'ha semblat que és molt important això, i que moltes vegades un decideix ja no provar certs films perquè creus que no valen la pena i molts cops no es realment així. Una altre cosa es el temps lliure que un té i si pot o no veure tot el que vol i pagar-ho, però si que almenys a mi, m'ha ajudat a poder veure coses que d'altre manera no les hauria vist.

Noves adquisicions de pelis

2009-10-18T03:54:00.001-07:00

EL RESPLANDOR de Stanley Kubrick (1980)

2009-10-17T06:31:00.000-07:00

Estem davant d’una pel.lícula de terror firmada per un dels més grans directors de la història del cinema, Stanley Kubrick. El director nord-americà fou un dels directors més personals en l’art de fer cinema, una personalitat que es traduïa més en la manera en com filmava i no tant pel fet de tractar una temàtica de forma recurrent. De fet fou un director que tocà diferents gèneres com per exemple el gènere bèlic amb Senderos de Gloria i La Chaqueta metálica o el gènere de la ciència ficció com 2001 Una odisea en el espacio i per tant no s’el pot encasellar en cap gènere o temàtica concreta. Més aviat era capaç de trascendir els gèneres, partir d’ells, fer pel.lícules que les podem fàcilment identificar amb un gènere concret però que a la vegada tenien alguna cosa més, potser difícil de definir però que donava una profunditat més gran que les típiques pel.lícules de gènere.

Així doncs podem dir que estem davant d’un film netament de terror però que va més enllà. L’argument del film és el següent: Jack Torrance (interpretat magistralment per Jack Nicholson) és un escriptor que en plena sequia creativa decideix acceptar la feina de manteniment d’un hotel que està tancat durant l’hivern. En aquesta aventura l’acompanyen la seva lleial esposa, Wendy Torrance (interpretada per Shelley Duval) i el seu “especial” fill, Danny (interpretat per Danny Lloyd).

Evidentment el que hauria d’haver estat uns mesos de tranquilitat i recolliment creatiu va esdevenint, mica en mica, en una malsom de por i violència.

Jack Nicholson com a Jack Torrance va embogint mica en mica, a mesura que es va perdent dins la seva ment, en busca de l’esperit creatiu, cau en un pou sense fons del qual no en podrà sortir.

La mare i el fill esdevenen presoners d’aquesta bogeria, i intentaran sortint-ne nen vida. En Danny, el fill, té l’eina de la inocència i la imaginació i es capaç de captar allò que s’amaga davant l’aparent normalitat de les coses, per contra a la mare, li costa molt més adonar-se del que realment està passant, no té el sisé sentit del seu fill.

Hi ha una imatge que defineix molt bé la pel.lícula i es quan veiem la mare i el nen passejant-se pel laberint que hi ha fora l’hotel, un laberint fet amb parets d’arbres i en un moment la imatge la veiem des d’alt, com una vista aèrea i apareix el pare observant la maqueta del laberint que hi ha dins l’hotel. També l’hotel és una metàfora del laberint que és la ment, els seus passadissos interminables i el terra enmoquetat amb un disseny amb dibuixos de formes geomètriques que es repeteixen de forma... obsessiva. Les escenes del fill conduint amb el seu car de joguet per aquests laberint de passadissos ens mostra a la víctima atrapada en la teranyina de la bogeria.

I d’on neix aquesta bogeria? Kubrick va tenir sempre la fama de ser un director, una persona, obsessiva, que havia de tenir el control de tot i justament aquesta necessitat de control pot arribar a ser una malaltia, es com aquell que vol tenir ben net el terra de casa i un cop escombrat i fregat, agafa la lupa s’ho mira de prop i se’n adona que segueix havent-hi brutícia i això pot acabar sent com un pou sense fons, la búsqueda d’una perfecció que no existeix. I aquest es, crec, el motiu principal del film, el perill que té la ment quan es perd a si mateixa, i el món de la creació necessita justament que el creador es perdi en la seva ment. I això pot ser perillòs. Haruki Murakami, un escriptor japonès, parlava del perill de quedar-se perdut en la part fosca de la ment, i la necessitat saber sortir a temps del fons del pou. Probablement la inocència del nen, que els adults perden(m) pel camí sigui la clau per no quedar-se a l’altre banda del mirall.

Així doncs, i per acabar dir que és un film totalment recomanable pels que volguin disfrutar d’una (bona) peli de terror, de por en fa i t’ho passes malament, cosa que tots busquem quan anem a veure una peli d’aquest gènere, però també, i a la vegada, és un film que justament és com un pou sense fons, que hi ha mil detalls que van apareixent i que quan els captes enriqueixen molt el seu visionatge.

MÉS CINEMA NEGRE

2009-09-13T08:59:00.000-07:00

Per acabar aquest (petit) recorregut pel cinema negre us faig una petita llista d'altres films que valen la pena donar-hi un cop d'ull.

LAURA D'Otto Preminger (1944)

EL HALCÓN MALTÉS de John Huston (1941)

EL SUEÑO ETERNO de Howard Hawks (1946)

RETORNO AL PASADO de Jacques Tourneur (1947)

SED DE MAL d'Orson Welles (1958)

LA MUJER DEL CUADRO de Fritz Lang (1944)

ATRACO PERFECTO de Stanley Kubrick (1956)

THE BIG HEAT (Los Sobornados) de Fritz Lang (1953)

2009-08-07T03:22:00.001-07:00

Prèvia: veureu que el format del text canvia i el tamany de la lletra també, no es pas una manera artística de fer les coses, sinó misteris de la informàtica, no ser pas perquè passa però passa...-.

Estem davant una nova obra mestra del cinema negre, en aquest cas un film d'un dels millors directors de la història del cinema, Fritz Lang. Tenia clar que en aquest (petit) repàs d'obres del cinema noir no podia faltar alguna pel.lícula d'aquest director alemany i he triat aquest film com també hauria pogut triar moltes altres obres mestres seves com La Mujer del Cuadro, Perversidad, Mientras Nueva York duerme, Encubridora...
Si mirem el cartell veiem al detectiu Dave Bannion interpetat per Glenn Ford i al seu costat a la Debby Marsh, personatge interpretat per la Gloria Grahame.
Dave Bannion es un bon policia, una persona honesta i que busca sempre servir a la causa de la justícia, cosa que no es gens fàcil, no tant per els delinqüents que ha de detenir sinó més aviat perquè el cos de policia és corrupte de dalt a baix, sobretot de dalt. Ell és un bon pare de família, s'estima bojament la seva dona (interpretada per la Jeannette Nolan) i a la seva filla petita. Els tres viuen en una casa que s'han comprat fa poc i fan mans i mànigues per poder tirar endavant la seva vida, una vida senzilla, no fàcil, però en la qual s'hi percep amor autèntic. Evidentment aquesta insubornabilitat de Bannion arribarà a un moment li portarà molts problemes perquè començarà a trucar a portes que no interessa que s'obrin. Tot començarà amb el suicidi d'un policia que començarà a aflorar un entremat de suborns i d'influències entre policies i mafiosos.
La vida de Bannion simbolitza d'alguna manera una illa d'honestat enmig d'un mar de corrupció i codicia, la puresa enfront l'impuresa. Evidentment aquesta illa no tardarà gaire a perdre aquesta tranquilitat i arribarà a un moment en que aquesta illa saltarà pels aires (i ara no parlo a nivell figuratiu, sinó literal) i aquest fet marcarà un abans i un després en la vida de Bannion.
Aquesta segona part del film ens mostra una persona plena de ràbia que en un primer moment busca no la justícia, sinó la venjanaça pura i dura. El paradigma de l'antiheroi es reflexa en la mirada plena de ràbia de Bannions que no entén com les persones poden arribar a ser tan malvades, tant egoïstes, tant humanes? (com per exemple el personatges de la dona del policia que s'ha sucicidat la qual mostra un art en la manipulació i de falta d'escrúpuls bestial).
Aleshores però apareix la figura interpretada per la Gloria Grahame, una dona sense més perspectiva a la vida que passar-s'ho bé, ella és la xicota del dolent, i és una persona que tot i està envoltada de maldat encara manté certa inocència, certa puresa, probablement gràcies a la seva falta d'intel.ligència.
En un primer moment Bannion, ple de ràbia, rebutja i desprecia a la Debby i aquesta sap aguantar perquè d'alguna manera entén el que està passant aquell home i mica en mica aquesta inocència i bondat aconsegueixen que Bannion la comenci a tenir en compte. El que més m'agrada d'aquesta relació, es que no es d'atracció sexual sinó de dues ànimes solitàries, que provenen de mons molts diferents però que han sabut extreure humanitat a partir dels problemes i els patiments de l'altre. I en una pel.lícula tant dura, i en certa manera pesimista, aquesta relació a la vegada transmet un cert no ser si diria que d'optimisme, però sí d'esperança.

En l'escena que ve a continuació es reflexa aquesta relació especial que s'estableix entre Bannion i la Debby. Ell intueix que ella no és com els demés, però a la vegada i justament per això, no entén que fa ella amb aquesta gent com Vincent i ella li acaba responene que té tot el què vol, roba, joies etc. Ella respon amb sinceitat i ve a dir que ella tota la vida va ser pobre, de família pobre i que prefereix ser rica. Hi ha un moment molt potent (miniut 4:40) quan ella parla de lo maco que es tenir una relació i això revifa la tristesa de Bannion per la seva dona i com la seva expressió es de ràbia i dolor i acaba fent fora de males maneres a la Debby. M'encanta com Bannion està d'esquena a la paret com mostrant la seva impotència davant de tot el que ha passat i es com si la paret aguantés a Bannion, si no aquest s'enfonsaria.

c

Una cosa que m’agrada molt d’aquest film, es que Lang sap donar molt de pes emocional als personatges secundaris. Un exemple clar d’això és el paper d’una dona gran i mig invalida que un moment concret de la història ajuda a en Bannion, tot i que sap que això li podria portar problemes. M’agrada com es transmet molt clarament que aquesta dona no pot callar callada davant del que passa i fa aquest pas endavant, fent un gest altruïste que molts no farien. Lang dignifica les persones que són uns pàries a nivell social, persones que no són tingudes en compte perquè no tenen diners, ni bellesa, no tenen cap poder, no són ningú. Encanvi en Fritz Lang ve a dir que són persones que realment tenen molt a oferir i que és justament la societat la que no es capaç d’extreure ni donar oportunitat a aquestes persones més humils (més humanes).

Dels personatges principals destacaria la gran interpretació que realitza Glenn Ford, mostran un personatge fort però a la vegada proper que permet una fàcil identificació amb ell. Bannion se'ns presenta com una persona amb el cor pur i justament per això entenem tot el seu patiment, les seves accions que en certs moments no són moralment correctes, però que a la vegada no el jutjem perquè sabem el que està passant. També té molt de pes l'intepretació que fa la Gloria Graham de la noia de companyia, perquè darrera de l'imatge de fresca, ens apareix una persona bona que simplement no ha tingut una vida fàcil. En aquest film no podem parlar de l'existència d'una femme fatale, perquè el paper de la Gloria Graham no estaria dins aquests paràmetres, seria si de cas la cara autèntica que s'amaga darrera d'aquestes dones.

Destacar també el paper de Lee Marvin com a Vince Stone, (una altre genialitat de Lang i és com només amb aquest nom ja transmet la personalitat del personatge) el sicari del mafiós Lagana. El personatge de Vince no té escrúpols i està a las antípodes del personatge de Bannion, un té el cor totalment corrumput i l'altre busca las maneres de poder-lo curar i tirar endavant.

Fixeu-vos en aquest fragment que teniu a continuació perquè permet captar la genialitat de Lang a l'hora de definir de forma precisa els personatges amb poca cosa i també la seva capacitat per retratar els ambients, en aquest cas el d'un pub (el costat fosc de la ciutat, de la persona). En el mateix video apareix una escena esgarrifosa que succeïx a la casa de Vince i bé, millor la veieu i vosaltres mateixos (inici 3:30).

Petites coses que m'agraden: m'ecanta l'estètica de les gavardines, els barrets, els cigarrets,etc..

per acabar us deixo el trailer de la peli... m'encanta la música!

DOUBLE INDEMNITY de Billy Wilder - 1944 (Perdición)

2009-07-26T01:43:00.001-07:00

Estem davant d'un dels films més importants del cinema negre i un dels films que va iniciar l'època daurada d'aquest gènere. Els anys 40 del segle passat van ser molt convulsos degut a la Segona Guerra Mundial. La societat (nord)americana va perdre certa inocència degut a aquest conflicte bèlic i el cinema va reflectir aquest fet. Les històries de bons i dolents van començar a deixar pas a històries de personatges normals, de carns i ossos que mostraven les seves debilitats, les seves mancances i això donava lloc a que els espectadors s'identifiquessin fàcilment amb aquests personatges.
En aquest film dirigit per un dels grans directors de la història del cinema, el gran Billy Wilder, ens trobem a un agent d'una companyia d'assegurances (Fred MacMurray que cau bojament enamorat d'una dona client seva (Barbara Stanwyck) i aquesta bogeria porta a l'agent a planejar la mort del marit d'ella. L'idea es matar a l'home fent veure que s'ha tractat d'un accident, i així poder cobrar l'assegurança de vida que ell haurà firmat sense saber-ho.
La cosa es complicarà amb la presència del cap de l'agent (Edward G. Robinson) que es un gat vell i s'ensuma qualsevol intent d'estafar a la companyia.
La història està explicada a partir d'un flash back en el qual MacMurray ens explica com va començar tot. Ràpidament ens identifiquem amb ell, el veiem patir i ens parla amb un to i unes paraules que captem que és una (bona) persona però que les coses no han anat com ell esperava i sentim certa pena per ell. Ell es una persona solitària que té una feina que potser no es mediocre, però que tampoc veiem que sigui per ell la seva passió, tot i que a la feina és un dels millors treballadors. Admira al seu cap perquè la seva excel.lència neix d'una passió per la feina que ell no té i a la vegada admira també la seva bondat. Edward G. Robinson fa una interpretació excel.lent del cap i en tot moments ens transmet una gran humanitat que es mostra més evident amb la relació que manté amb el seu treballador. Mac Murray i Robinson tenen una relació com de pare a fill, i el millor de tot per mi, és que aquesta relació mai es trenca, fins hi tot quan Robinson descobreix que Mac Murray és el que ha estafat a l'empresa. Robinson és una persona integre que però no jutja la vida del seu amic, tot i que intueix que alguna cosa no va bé en aquesta vida gris que té.
S'ha dit que el paper de Robinson seria l'alter ego de Billy Wilder, i en certa manera té sentit perquè estem davant d'una persona que comet un acte moralment injustificable com és la mort d'un èsser huma, però en cap moment jutja a aquesta persona, sinó que ens mostra la història de manera que siguim nosaltres, els espectadors, els que treiem les nostres pròpies conclusions. Aquesta visió humana o humanista dels fets és per mi un dels elements que permeten que ens fiquem tant a dins a la història i que al cap de gairebé 70 anys segueix sent un mirall de l'ànima humana.

Punt i a part és el paper de la Barbara Stanwyck, una de les millors Femme Fatales de la Història. Probablement els matissos que percebem de l'interpretació de Mac Murray no apareix en el paper de la Stanwyck. Vull dir que el paper d'ell és la d'una persona bona però dèbil, o que almenys no es capaç de frenar la temptació i justament aquesta poma podrida està simbolitzada en el paper d'ella. La bondat d'ella és més difícil de captar-la, tot i que en els moments finals de la seva vida, apareix certa humanitat, la màscara de la Femme Fatale cau per aparèixer una persona sola i trista que en cap moment ha estat capaç de tenir la vida que realment hauria volgut.

Us enllaço el video de l'inici de la peli, i aneu al minut 7 i fixeu-vos amb la cara de MacMurray quan veu aparèixer per les escales a la Stanwyck, mireu la seva cara com li canvia i com, sense ser-ne ell conscient, acaba d'entrar en una teranyina d'on ja mai més en sortirà. I fixeu-vos amb com ella baixa les escales i com la càmera s'apropa al turmell d'ella i veiem una cadena. Per mi aquesta cadena simbolitza l'atracció sexual i eròtica que atraparà com una cadena a l'"inoccent" agent d'assegurances. Com deia abans però, ella també està atrapada però diria que ell cau en la xarxa d'ella i ella ja porta la teranyina d'abans, com si fos una persona que sempre ha estat atrapada i justament perquè l'engany ve de més lluny ella es tant perillosa.
També en aquest video podeu apreciar un dels elements mési importants que el gènere negre va aportar al cinema, i és el contrast entre cla i fosc, el joc de les llums, de les ombres. Fixeu-vos com a fora de la casa, quan arriba amb el cotxe es de dia i la llum es total i encanvi a dins de la casa la llum ja no entra amb la mateixa força, sinó que està esmorteïda, "tallada" per les persianes que reflecteixen unes línies blanques i negres sobre les parets que recorden a unes reixes d'una presó. Aquest toc poètic, aquests elements tècnics són fascinants perquè t'estan explicant moltes coses sense cap paraula, només a partir de les imatges.
A mesura que les coses es van complicant en el fim, a mesura que el cap de MacMurray està cada cop menys clar i les coses es precipiten sense control, la llum cada cop serà més fosca, i en certes escenes, com l'escena de la trobada final entre ella i ell, gairebé no es veu res, no saben excatament que està passant, i això permet transmet aquesta sensació d'ofuscació a la que han arribat els personatges principals.

Ja ho he apuntat més amunt però hi torno i em refereixo a la (gran) interpretació dels actors. Edward G Robinson era en aquell moment ja un actor amb molta reputació i els seus papers eren d'actor principal i quan se li va oferir el paper cap de Macmurray es va pensar que no l'acceptaria, perquè no era un paper principal, sinó que tot i que té el seu pes en la història, no deixa de ser un paper secundari. Doncs G. Robinson va tenir la intel.ligència d'intuir que aquell era un gran paper i va decidir tirar-ho endavant i s'ha acabat sumant a la llista de grans interpretacions de la història del cinema. La seva interpretació es perfecta, transmet humanitat , credibilitat, força i profunditat. Us enllaço un segon video i mireu a partir del minut 1 la presentació de Robinson als espectadors. Està desenmascarant a un home que d'amagat ha calat foc a la seva furgoneta per guanyar la indemnització, fixeu-vos amb la seguretat que transmet G Robinson i a la vegada però, després de fotre-li una bronca a l'home, tampoc el matxaca, sinó que el tracta de forma justa.

El paper de Fed MacMurray també es força sorprenent si tenen en compte les seves pel.lícules anteriors. Aquest actor estava classificat en el gènere de la comèdia i les pel.lícules familiars i quan es va saber que aquest actor faria el paper d'un home que comet un assassinat van aparèixer dubtes de que realment pogués funcionar. Però i tant que va funcionar! Estem davant el paper pel qual es recorda la carrera cinematogràfica de MacMurray. El més genial de tot va ser agafar un actor que el públic associava a un bon pare de família, a un bon marit i sense canviar això, sense deixar de ser bona persona, convertir-lo en una persona que comet un assassinat i una estafa. Això va fer possible que els espectadors s'identifiquessin tant amb aquest personatge perquè algú com ells, bon ciutadà però també amb desitjos ocults, amb coses a amagar, i la pel.lícula donava permís a que això sortís a la llum. La interpretació de MacMurray es excel.lent perquè sap transmetre naturalitat i credibilitat i no grinyola gens que sigui algú amb bon cor i que a la vegada mati a una persona i enganyi al seu millor amic.

De la Barbara Stanwyck ja he dit algunes coses, i potser sí que cal dir que fou una actriu tot terreny, podia fer papers molt diferents i en cap moment va estar encasellada en el de Femme Fatale. També dir que la seva bellesa potser no és la canònica, no podríem dir que es una dona espectacularment bella com si que ho era la Lauren Bacall, però sí que transmet intel.ligència, sensualitat i quelcom d'ocult de misteriós que la feia una figura molt atractiva.

Per acabar dir que en el guió hi va intervenir no només en Billy Wilder sinó també l'escriptor de novela negra, Raymond Chandler. Aquest escriptor és un dels més grans exponents de la novel.la negra i alguna de les seves obres van ser portades al cinema (ex El Sueño Eterno). Sembla que la relació entre director i escriptor fou un desastre i en cap moment van congeniar, però la veritat es que a l'hora de la veritat la cosa no deuria anar tant malament si veiem el resultat final. Es diu que una de les millors coses que va aportar Chandler eren els diàlegs, i com a mostra fixeu-vos en el video que vaig postejar fa uns dies en el qual apareixen MacMurray i Stanwyck parlaven sobre els límits de velocitat. Les grans obres del cinema negre es caracterítzen per grans diàlegs, precisos, directes com una bala.

Espero que us dongueu el permís per veure aquesta gran pel.licula i si ho feu quedareu per sempre més atrapats pel cinema negre!.

FEMME FATALE (i 5) - BARBARA STANWYCK

2009-07-11T07:32:00.001-07:00

FEMME FATALE (4) - GLORIA GRAHAME

2009-07-11T07:31:00.000-07:00

FEMME FATALE (3) - LAUREN BACALL

2009-07-11T07:30:00.002-07:00

FEMME FATALE (2) - LIZABETH SCOTT

2009-07-11T07:30:00.001-07:00

FEMME FATALE (1) - IDA LUPINO

2009-07-11T07:29:00.000-07:00

Una de gèneres: EL CINEMA NEGRE

2009-07-11T04:10:00.000-07:00

Ja fa temps que volia parlar-vos sobre l'anomenat cinema Noir, perquè és un dels gèneres que sempre m'ha atret més.
Aquest gènere va tenir la seva màxima vigència entre els anys 40 i fins mitjans del 50 del segle passat i va donar lloc a grans obres mestres com El Halcón Maltés, Perdición, Sed de Mal, Los Sobornados, Laura, El Sueño Eterno, Retorno al pasado, La Jungla del asfalto, Atraco Perfecto, Scarface.. Entre els directors més importants hi trobem: Fritz Lang, Orson Welles, Otto Preminger, Howard Hawks, Raoul Walsh, John Huston, Billy Wilder, Jacques Tourneur...
Vaja aquestes pelis i directors sí que són cracks galàctics, no com d'altres...
El que m'atrau d'aquest gènere es que mostra al gènere humà amb tots els matissos i mai mostra uns personatges molt bons i uns altres molt dolents. Hi ha tot un ventall de personatges que sí que n'hi ha que estan en un extrem de la maldat i d'altres que s'acosten més al costat de la bondat però a la vegada ens acaba mostrant que les persones som més iguals del que ens pensem. El personatge que encarna aquesta dualitat és el del perdedor (el looser) que no ha tingut una vida fàcil, i que normalment viu sol i aïllat. És aquest un personatge que estar entre dos mons, per un costat el món de la normalitat en el qual ell no s'hi sent còmode perquè hi reconeix la superficialitat i la hipocresia d'aquestes persones i per altre està en contacte amb el submón de l'ilegalitat i tampoc s'hi sent còmode perquè en aquest no hi ha ni un mínim de decència ni moral. Normalment aquest personatge el representa un detectiu o un poli, una persona que ha d'aplicar la llei envoltat de servidors de l'ordre que són uns corruptes i estafadors, i que per tant es planteja moltes vegades el sentit de la seva feina, el sentit de la seva responsabilitat.
Els dos mons, el correcte i l'ilegal s'assemblen en que cap dels dos es planteja quina és la seva responsbilitat i l'únic objectiu es sortir-se'n amb la seva al preu que sigui, encanvi el solitari es qüestiona contínuament quin és el seu paper en aquest món (de merda) que li ha tocat viure.
El protagonista d'aquests films normalment es una persona que fora de la dicotomia falsa entre bons i dolents és el que acaba representant certa esperança de que sempre es pot fer quelcom de bo, tot i que a ulls de la societat pot no ser reconegut ni premiat. Aquest individu té certa ètica personal que és autèntica perquè neix del contacte directe amb allò que passa darrera de la bastida de la normalitat. Només aquell que es mou entre la merda i es capaç de no contaminar-se pot ser valorat com algú realment bo.
El cineme negre ens parla doncs de les contradiccions que tenim les persones, les contradiccions de la societat i per fer-ho utilitza un llenguatge que s'apropa més al món de la poesia (com l'expressionisme). Quan veig alguna d'aquestes pelis tinc una sensació semblant a la que tinc quan llegeixo còmics o quan veig una fotografia. La textura, la llum, les ombres, els encuadraments són eines que expressen molt més que els diàlegs, tot i que hi ha certs diàlegs que són impagables.

I com a exemple d'aquests diálegs veieu aquesta escena de Perdición (Double Indemnity). A vegades la censura pot ser una cosa bona!

Ah i no ens oblidem de les femme fatale, ai, aquestes dones que són la perdició del nostre (anti)heroi. Les femme fatale reprsenten la temptació cap al costat fosc (darth vader femení?) i són com la serp que enganya a l'heroi amb perfums i petons de llavis pintats...
Una petita llista de Femmes fatale: Lauren Bacall, Gloria Grahame, Ida Lupino, Lizabeth Scott, Barbara Stanwyck. Qualsevol no es deixa enredar per dones com aquestes!!!

Les pròximes setmanes penjaré crítiques d'algunes de les pelis més importants que s'inscriuen dins el génere Noir. Perversidad, Sed de Mal, Sobornados...

Programació de l'estiu dels cinemes Truffaut

2009-07-09T12:37:00.000-07:00

Us deixo l'enllaç de la programació que cada any fa el cinemes Truffaut per l'estiu. Bones pelis que s'han fet al llarg de l'any i que ara podem veure en versió original.
De les pelis les que segur que intentaré no perdrem són la de Control sobre la vida de l'Ian Curtis el que fou lider de Joy Division i que va acabar suicidant-se i l'altre es l'última de Clint Eastwood, Gran Torino que encara no he vist.

Au a disfrutar-ho!

http://www.cinematruffaut.com/cartellera/proximes-pelicules.html

HITCHCOCK I TRUFFAUT

2009-07-09T11:47:00.000-07:00

M'estic llegint aquest llibre que va fer en Truffaut a partir de les entrevistes que li va a fer al (gran) Alfred Hitchcock. Qualsevol amant al cinema hauria de llegir algun cop a la seva vida aquest llibre, ni que només fos un cop. És un llibre que ja porta anys convertit en un clàssic i bé, per alguna cosa deu ser.
Ara ja estic gairebé al final i la sensació però que tinc es que m'el aniré llegint al llarg del temps perquè és un pou que no té fons, sempre hi trobes aigua fresca i abundant.
Una de les reflexions que m'han fet pensar més es sobre el fet de que el cinema es bàsicament un llenguatge visual i per tant tot allò que el director pogui expressar només amb l'imatge no cal introduir-hi les paraules, els diàlegs. El director anglès explica que quan les persones parlen, moltes vegades es com un soroll que no mostra realment allò que pensa o sent aquella persona i per això ell posa l'èmfasis en allò que no es diu però es veu, amb els gestos, les mirades, les postures, els silencis, etc. Com diu ell el cinema no es teatre filmat, sinó que la imatge ho és tot.
I com a exemple d'això us deixo una de les escenes més conegudes de la peli Nort By Nortwest, l'escena en la que Cary Grant ha de fugir de l'atac d'una avioneta.

RASHOMON (1951) d'Akira Kurosawa

2009-03-14T08:25:00.001-07:00

L'altre dia vaig començar el meu particular cicle de cinema japonès i la primera peli que he vist ha estat Rashomon d'Akira Kurosawa. No sabia res d'aquesta pel.lícula, només que es una de les pel.lícules més conegudes del director japonès, però res més.

El film gira al voltant de l'assassinat d'un home i la violació de la seva dona a mans d'un delinqüent. La història succeïx al Japó del segle XI i gairebé tota el film són varis flashbacks que recreen des de diferents punts de vista aquests successos dramàtics. Al començament ens trobem 3 personatges que es protegeixen en un edifici abandonat d'una forta tempesta. Tenim un sacerdot, un llenyataire i un peregrí. Els dos primers estan en un estat de shock, no sabem el perquè però només van dient que no s'ho poden creure, que no saben com ha pogut passar. El tercer, el peregrí vol saber que és el que els ha marcat tant que els ha fet perdre com el senderi. L'únic que expliquen en un primer moment es que hi ha hagut un assassinat i el peregrí diu que això és una cosa habitual i que no entén perquè això els ha afectat tant. Com a espectador també et preguntes que deu ser això que ha afectat a aquestes persones, que estan amb el cap cot i amb la cara desencaixada, i que donen la sensació de que mai trobaran una explicació que pogui alleujar el seu torment interior. L'intensitat de la tempesta que no para de caure reflexe l'intensitat del patiment dels personatges, la seva ànima no està en pau.
Arribats a aquest punt, l'espectador vol saber que carai va passar i sobretot com és que això ha afectat tant profundament a dues persones com són el sacerdot (pilar moral de la societat) i el llenyataire (la senzillesa i bondat personficada). Un es pregunta que tot i que es molt condemnable i dramàtic que una persona sigui assassinada i una latre violada, això no explica el patiment dels personatge i aleshores es quan Kurosawa demostra el perquè és un mestre i la manera com explica el mateix fet des de diferents punts de vista, és el que farà que poguem arribar a sentir la mateixa perplexitat i devastació que els personatges abans citats.
Així, després d'aquesta presentació de l'enigma es quan es desplega la pel.lícula en diferents camins que acaben portant al mateix lloc. Cada personatge implicat d'alguna manera amb els successos a partir de flashbacks va explicant el que va veure i viure. Parlen el llenyataire que és la persona que fou testiomni accidental dels fets, parlarà l'assassí un cop es capturat, parlarà la dona violada i finalment des de l'altre món parlarà l'home assassinat.
El gran mèrit del film es que cadascú explica la seva veritat d'una manera que només pots fer que creute-la, però a la vegada te'n adones que es impossible que tots diguin la veritat, perquè els fets no quadren. El que vull intentar explicar es que el "joc" no està en saber qui diu veritat i qui diu mentida, sinó que tots diuen la veritat però, i aquí està la paradoja, tots menteixen. Pero quan dic mentir el que en el fons vull dir, es que no són capaços de veure les coses d'una altre manera, no poden. Cadascú explica el que ha viscut siguen coherents amb la seva manera de veure el mòn, però i això potser és encara més important, a partir de la culpa i el pes que cadascú carrega i que els "obliga" pel dolor que això comporta, a intentar carregar el pes en l'altre.
El mestratge de Kurosawa aconsegueix transmetre aquesta complexitat que comporta la vida i ho fa partint d'una senzillesa en el fimar però que darrera amaga una gran complexitat de construcció per poder arribar produir en l'espectador aquesta sensació de paradoxa i d'inquietud.
Hi ha moltes pelis que utilitzen la diversitat de les mirades per transmetre aquesta complexitat de la vida, de la dificultat per saber què és veritat i que no, però hi ha molt poques pel.lícules que tinguin l'art de saber-ho transmetre.
Aquest film et "parla" després d'haver-la vist i et vas fent preguntes i com més preguntes et fas de perquè cadascú explica allò d'aquella manera es quan vas prenent consciència de la profunditat de cada personatge i en el fons això és el que passa amb les persones, que si les volem conèixer veritablement necessitem saber escoltar-les i mica en mica van sorgint respostes.

Us recomano que si podeu i en teniu ganes us doneu el gust de veure aquest film, val molt la pena.

Us deixo un video de la peli, però és molt curt i la veritat es que m'ha costat molt trobar al Youtube alguna cosa més, es estrany si tenim en compte que és un film molt important en la història del cinema.

LA ESCOPETA NACIONAL

2009-02-22T09:10:00.001-08:00

L'altre dia a La Vanguardia relacionaven la caceria del Jutge Bermejo amb la pel.lícula de Berlanga. I jo aprofito la coincidència (l'excusa) per aconsellar-vos que veieu aquesta pel.lícula. L'havia vist feia anys i l'any passat la vaog tornar a veure i em va encantar, m'ho vaig passar molt bé. Això sí que és humor de qualitat! Ah el senyor Canivell i el seu accent català intentant venent els seus porters automàtics emmig del surrealisme espanyol de polítics, religiosos militars... Sempre m'ha agradat més l'humor català perquè el veig més proper al britànic però també reconec que hi ha cert humor espanyol que també m'atrau i l'humor de Berlanga és un d'ells (un altre és, com sabeu, el de Muchachada Nui).
No em cansaria mai de veure aquesta pel.licula perquè a més de riure sense parar et retrata fidelment l'Espanya de finals del franquisme (bé, aquesta Espanya encara hi és, tot i que ja no és la més hegemònica).
I quin paper tenen aquí els catalans!!Tot i que no quedem massa bé, hem de reconèixer que moltes vegades funcionem així! Diem una cosa però en pensem una altre i tenim pànic a quedar malament i el sentit comú a vegades és l'eufemisme per dir que som uns cagats! Bé espero que això us ho agafeu amb humor, perquè no es 100% així, però alguna cosa hi ha, o no?. I es que els catalans a vegades baixem de l'hort!!!
Au us deixo amb un parell d'escenes de la peli però sobretot veieu-la i a disfrutar!

Fixeu-vos amb la col.lecció del "vellet" i la cara que se li queda al senyor Canivell quan veu de que va la col.lecció!!

Fi del Cicle sobre Obres Mestres

2009-02-22T08:00:00.000-08:00

Aquest dissabte vam fer l'última sessió del curs de cinema i vam estar parlant sobre El Padrino i Ran.
Ara que el curs ja s'ha acabat puc fer una mica de balanç i deixar apuntats algunes de les coses que m'han cridat l'atenció.
Primer de tot m'ha sorprès molt la gran presència de gent, erem unes 25 persones i la veritat es que no contava pas amb aquest èxit. Vaig acabar-me apuntant els últims dies i gairebé em quedo sense plaça, sort que van ampliar de 20 a 25, perquè si no... Però com deia, me'n alregro molt de l'èxit del curs i em fa pensar que des del Museu de Cinema s'està convertint mica en mica en un referent pels amants del setè art i dóna peu a que les persones no deixem d'aprofundir en aquest món del cine i a més ho poguem compartir. Referent a la gent que participava en el curs vaig veure que la gent està molt ficada i té molta cultura de cine, i això vol dir que les persones tenen el cinema com una autèntica afició i això m'agrada perquè és el que em passa a mi. Sembla que no però és una manera de deixar de sentir-te una mica raro i encara et dóna més ganes per seguir aquest camí.

Gràcies al curs també m'ha fet crèixer les ganes per descobrir el cinema mut, el cinema dels origens. Ja vaig comentar arrel de la peli Amanecer de Murnau de com els directors del cinema no parlat eren molt bons en la creació del llenguatge purament visual, i eren capaços de transmetre emocions sense l'ús de la paraula. Com deia però en Josep Mir cal fer un esforça i ficar-se a la pell dels espectadors d'aquell moment per compendre el bon nivell de les pel.lícules.
També el curs m'ha permés descobrir un dels millors directors indis: Satyajit Ray, autor de La Trilogia d'Apu (ok, segur que més d'un ja ha caigut que hi ha un botiguer que ven material caducat sense cap mirament i que si no recordo malament viu a Springfield). No he pogut veure encara aquesta triologia però segur que no tardaré massa perquè tot el que vaig sentir i veure durant el curs em va fascinar. Els personatges actuen de forma molt natural i tot i que els diàlegs són més aviat d'acompanyament, són les expressions dels actors les que donen profunditat a les escenes. El llenguatge d'aquest director indi té una aire poètic, donant temps a que les coses passin i la natura i els paisatges tenen la seva importància. Una de les escenes que vam visionar és una en la que el protagonista està amb la seva germana passejant per uns camps i s'aproximen a la via del tren. Sense paraules i fent servir els elements de la natura com el vent dóna molt de sentit a l'escena i almenys a mi em va atrapar.
A veure que us sembla.

Pather Panchali (1955) - The train scene

Una altre director que m'han fet entrar ganes de conèixer es l'Akira Kurosawa. Havia vist alguna pel.lícula seva ja fa temps, però ara hi tornaré amb més atenció. Es va comentar en el curs que aquest director era una persona molt inquieta a nivell cultural i estava molt arrelat a la seva cultura japonesa (la seva família era hereu dels antics samurais) i a la vegada però estava molt interessat en el món occidental hi havia admirat a directors com Godard, Vittorio De Sica, John Ford... i les seves pel.lícules era capaç d'unir aquests dos móns tant diferents. En Josep Mir va recomanar que seria bo començar per tres de les seves obres mestres com Rashomon (1950) ,Vivir (1952) i Los Siete Samurais (1954). Bé doncs així ho faré i ja us dirés que m'han semblat. Ah, també arrel de parlar de Kurosawa vam parlar d'altres directors japonesos que són tant bons com Kurosawa com són Kenji Mizoguchi i Yasujiro Ozu. Del primer director les pelis més conegudes són Vida de O'Haru, mujer galante (1952) i Cuentos de la luna pálida de Agosto (1953). I de Yasujiro Ozu la més coneguda es Los Cuentos de Tokio (1953).
Us deixo un video curiós en el que apareixen uns (joves) Lucas i Spielberg fent un homenatge a Akira Kurosawa en la cerimònica dels oscars.

Aquest curs ha fet que la meva llista de pel.lícules pendents per veure encara s'hagi augmentat més... Aquests dies veuré Eva al Desnudo (All about Eve) de Joseph L. Mankiewicz (he (re) descobert aquest film gràcies al curs i reconec que tot i que el director era conegut per mi, no sabia massa més i ara es el moment de conèixer-lo. I la llista seguirà amb les pelis d'aquests directors japonesos. Banzai!!

OBRES MESTRES DEL CINEMA

2009-02-01T03:42:00.000-08:00

La setmana passada vaig començar un curs que organitza el Museu del Cinema sobre obres mestres del cinema (d'ahir i d'avui). El curs el realitza en Josep Mir que entre d'altres coses es membre del Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Aquest és un curs de 5 sessions en les quals es repassa l'importància de 10 pel.lícules que per diverses raons es poden catalogar com obres mestres.
La llista per a qui li cridi l'atenció és la següent:
1.Amanecer (Sunrise, EUA, 1927), de F.W. Murnau
2.Ciudadano Kane (Citizen Kane, EUA, 1941), d'Orson Welles
3.Eva al desnudo (All About Eve, EUA, 1950), de Joseph L. Mankiewicz
4.Cantando bajo la lluvia (Singing in the rain, EUA, 1952), de Stanley Donen i Gene Kelly
5.La Strada (Itàlia, 1954), de Federico Fellini
6.Ordet (Dinamarca, 1955), de Carl Theodor Dreyer
7.Trilogia d'Apu (Índia, 1955-1959, de Satyajit Ray)
8.2001 (UK-EUA, 1968), de Stanley Kubrick
9.El Padrino (The Godfather, EUA, 1972-1974), de Francis Ford Coppola
10.Ran (Japó, 1986), d'Akira Kurosawa

El sistema que utilitza en Josep Mir m'agrada perquè el que fa és una introducció al moment històric i cinemàtogràfic i a la vegada utilitza el DVD de forma intel.ligent. Al tenir només hora i mitja per peli, el que fa es utilitzar un DVD en el qual hi ha diferents escenes que ell ja ha "muntat" per anar directament al gra i no és allò d'anar amunt i avall de la peli, cosa que fa perdre molt de temps. A més m'agrada el seu estil perquè tot i que es veu que de cinema en sap un tros llarg, no va de sabut i sap explicar les coses de forma planera i amb un punt d'humor.
El primer dissabte vam parlar de les dues primeres pelis, Sunrise de Murnau i Citizen Kane de Welles.
De la peli de Murnau no n'havia sentit a parlar mai, tot i que em sonava el director perquè és el que va fer Nosferatu. El que més em va cridar l'atenció de Sunrise (Amanecer en spanish) és que, tot i ser una pel.lícula muda, les escenes que vam veure em van emocionai i impactar i quan les recordo m'en oblido de que era una peli muda. El que vull dir es que quan els actors ho fan bé i el director sap com fer servir la càmera, les imatges visuals poden arribar a tenir la suficient força com perquè el diàleg no sigui imprescindible. Us imagineu anar al cine i que la peli no tingui diàlegs?. La veritat es costa de creure que una peli així pogui atreure algú i probablement avui dia la gent no (ja) no està preparada per veure una obra d'aquestes característiques. El que puc dir però és que com sempre val la pena fer un esforç i deixar-se portar de la mà del director, sobretot si és algú de la talla de Murnau.
Justament ahir en el curs es parlava de que la majoria del cinema actual abusa de l'espectacularitat i el sensacionalisme, fent que els films avancin a cops d'efecte i acabes tenint la sensació com si anessis en el Dragon Khan. Visca l'adrenalina i el fastfilm!

Abans d'acabar només fer un petit apunt, i es que tot i que a mi no m'agraden el musicals (no sabria dir el perquè, ja que m'encanta el cinema i la música!) doncs ahir en el curs vam estar parlant de Singing In The Rain i les escenes que vaig veure em van agradar molt i molt. A més el Josep explicava que aquest film és un mirada crítica al pas que va suposar pel cinema passar del cinema mut al parlat. Tot i que, com ja apuntava abans, ens costa pensar que una peli no sigui parlada, quan el cinema va fer aquest pas, les pel.lícules mudes havien aconseguit fer un llarg camí i es feien pel.lícules molt bones, els directors sabien com filmar i eren uns mestres en el llenguatge visual. L'entrada del so va fer que l'atreviment visual i tècnic deixés pas a un cinema que era més com una obra de teatre, en la qual els actors es plantaven davant d'una càmera fixa i feien parlar als seus personatge. Això en part es feia perquè per un costat es donava molta importància al fet de que es podia escoltar la veu dels actors i a la vegada les càmeres utilitzades en les pelis sonores eren molt més grans i menys manejables que les utilitzades en el cinema mut. A més a més, alguns dels millors actors del cinema mut, van caure en l'oblit perquè la seva veu no era gens bona i per tant no funcionaven segons la lògica del sonor. Van haver de passar uns quants anys perquè el cinema sonor o parlat arribés al nivell de les millors obres del cinema mut.
Així com us deia, la peli Cantando Bajo La LLuvia és una peli que ara me la miro amb uns ulls diferents i que li donaré una oprtunitat a veure que tal.

Sunrise de Murnau

Singing In The Rain

MÉS ENLLÀ DEL CINEMA... TAMBÉ HI HA VIDA!

2009-01-25T11:45:00.000-08:00

Acabo de descobrir un blog increïble, fantàstic, un dels millors blogs que he vist mai....
Bé, la veritat es que acabo de crear un nou blog i no trobava la manera de vendre millor la moto!
Evidentment segueixo amb aquest blog de cinema, però a la vegada tinc ganes d'escriure sobre altres coses i per això he creat un blog que serà com el germà d'aquest. El títol és mirant enfora i espero que hi trobeu coses interessants!

TORA! TORA! TORA!

2009-01-18T09:25:00.001-08:00

Ja veieu que sóc un gran aficionat a les pelis bèliques!. Avui us parlo d'una peli americana i japonesa que ja té uns quants anys (1970) i que només he vist un cop. La peli recrea l'atac japonès sobre Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941 i que provocar l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial.

Ja sabem que el tema de Pearl Harbor es un dels mites que tot nordamericà té en el seu imaginari, ja que representa una situació d'injustícia que va ser venjada amb una (valenta) reacció de tot un país en contra d'aquesta agressió.
Es fàcil doncs pensar que qualsevol peli americana que tracti aquest tema caigui en el maniqueisme de bons (Americans, of course!) i dolents (Japs!). Aquesta film però és una petita sorpresa i en cap moment cau en aquest parany, sinó que presenta de forma equitativa els dos bàndols enfrontats. D'alguna manera podríem pensar que és un precursor del que anys més tard ha fet Clint Eastwood amb les dues pelis que tracten aquest conflicte bèlic entre americans i japonesos; Cartas desde Iwo Jima i Banderas de nuestros padres. Evidentment el senyor Eastwood ho fa de forma brillant i millor que la peli que avui ens ocupa, però sí que d'alguna manera es transmet la mateixa voluntat de mostrar les coses de la forma el més objectiva possible.
Aquesta voluntat es reflexa en la peli en el fet de que els japonesos tenen el mateix protagonisme que els americans i tot i que els personatges no tenen la profunditat que per exemple sí tenen els personatges de les pelis d'Eastwood, si que reflexen una certa humanitat i trenca els tòpics de bons i dolents.
Un dels grans mèrits de la peli és que recrea de forma molt minuiciosa el procés que va portar a l'imperi japonés d'atacar la marina americana. Assistim a les reunions dels alts mandatarins japonesos que valoren aquest atac i a la vegada veiem com els serveis d'espionatge americans intueixen aquest atac però degut a certs errors, no són capaços de saber quan i a on serà l'atac. També veiem la preparació bèlica de l'atac per part dels militars i soldats japonesos (sempre m'impacte la disciplina japonesa i la manera de parlar).
El fet de que els personatges japonesos parlin en japonès aconsegueix augmentar la verosimilutd i credibilitat de la peli.
D'alguna manera la peli podria dir que és com un llibre d'història però en imatges perquè tot i que busca l'entretaniment a la vegada transmet un clar objectiu pedagògic.
A les persones que ens agraden la història i els conflictes bèlics, és una peli que no defrauda, però si no sou d'aquest grup probablement serà una peli que trobareu massa llarga i aborrida.
A nivell d'actors no hi ha cap interpretació que valgui la pena destacar i això tot i que pot sonar com quelcom dolent, crec que no és el cas.
M'ha cridat molt l'atenció els grans efectes especials que té. Estem parlant d'una època en la qual no existien els efectes digitals i en aquest sentit les maquetes de tots tamanys donen una gran sensació de solidesa. Aquesta solidesa és la que provoca una gran sensació de realisme i en certs moments penses si realment no hi va haver ningús ferit al fer la peli!. No es que estigui en contra dels efectes digitals, però a vegades quan se'n abusa almenys a mi em treu aquesta sensació de realisme perquè veig massa el llautó (com si les textures estiguessin plastificades o massa brillants).
Un dels millors moments és l'atac i no només per aquest realisme que ara us comentava sinó perquè la peli et va provocant un estat de tensió que arriba al seu climax amb l'atac dels avions japonesos.

Bé ja sabeu, si sou amants del cinema bèlic doneu una oportunitat a aquesta peli, que val la pena!

Banzai!!!

Tora! Tora! Tora!

PERSONES QUE VAL LA PENA ESCOLTAR...

2008-12-20T12:49:00.002-08:00

Us he penjat una entrevista que va fer en Cuní a l'Octavi Fullat i que m'ha encantat perquè aquest home és un crac!. Ja ser que no té a veure amb el cinema, però val la pena donar-hi un cop d'ull. Hi ha moltes coses que ell diu que hi estic molt d'acord, i per dir-ne una penso com ell que en general costa molt trobar persones amb sentit crític. És molt important saber llegir entre línies, anar més enllà de les aparences i per poder fer això cal conèixer molt, tenir inquietud i seguir-la.

sempre és un goig marcar-li al Madrid!

2008-12-13T02:38:00.000-08:00

EA SPORTS™ Football World: F.C. BARCELONA - R. MADRID 1 - 2

MÉS SOBRE EL GRAN MESTRE, Sir ALFRED JOSEPH HITCHCOCK

2008-12-08T10:37:00.000-08:00

Bé ja torno a ser aquí. Espero que tothom ha fet els deures i ja ha vist Vertigo unes 7-8 vegades, que és el mínim necessari per començar a estar al meu nivell... je,je,je. Bromes a part, la veritat es que fa unes setmanes vaig tenir una grata sorpresa perquè dues persones, companyes de feina, a partir dels comentaris del blog ,van mirar la peli de Platoon. I això per mi va ser una gran satisfacció, perquè l'objectiu primer i últim es encendre les ganes per disfrutar del (bon)cinema.

Tal com vaig fer amb Platoon que després vaig ampliar la mirada a altres pelis bèliques, he pensat que seria bo fer-ho amb les pelis del mestre. Us faré 5 cèntims d'aquelles pelis que a mi més m'han agradat.

REBECCA

No està considerada una de les obres mestres del mestre, però per mi és una de les que més m'agrada. També és de les prirmeres que vaig veure, però igualment a dia d'avui em sembla fantàstica. Joan Fontaine com a dolça i angelical noia que haurà de lluitar contra el pes del passat simbolitzat per la gòtica Mr. Danvers, un corb fet persona. Em recorda les novel.les del gran Edgar Allan Poe. Si podeu veieu-la (aquest frase la podeu aplicar a totes les altres pelis!).
I dreamt I went to Manderley!

NORTH BY NORTHWEST (CON LA MUERTE EN LOS TALONES)

Per veure aquesta fantàstica peli necessiteu menjar i beguda i a partir d'aquí ja us podeu calçar! Aquest és una peli que dóna tantes voltes que sembla impossible que algú arribi a tenir tanta imaginació. Però no ho dic en un to negatiu, no es que et perdis sinó que et deixes portar com si fos una muntanya russa i al final del viatge el que vols es tornar-hi a pujar. I cada cop que puges tornes a disfrutar com si fos el primer cop. Una de les coses que aconsegueix el mestre es ser capaç de fer-te (re)viure els girs de la peli com si mai els haguessis vist abans, i tot sempre comença de bell nou. Com carai es pot fer això?
Dels actors dir que en Cary Grant té aquí un paper fet a la mida, el d'un canalla inocent però molt intel.ligent que cau a les mans d'una actriu molt guapa, Eva Marie Saint.

PSYCHO (PSICOSIS)

Un altre obra mestra, i una d'aquelles pelis amb un trasfons psicològic molt important. Un cop més el mestre va fer coses mai vistes al cinema i que els espectadors no sabien com agafar-s'ho, i una d'aquestes coses es que mata a la protagonista a la meitat de la peli (bé, això no es destripar una peli que va ser feta fa 40 anys, i que tothom ha vist alguna vegada l'escena de la dutxa!). Hi ha moltes coses en aquest conte de terror i potser la figura de l'Anthony Perkins és la més interessant. Una cosa que m'agrada molt és que tot i que estem parlant d'un psicopata (per cert d'aquí venen totes les pelis sobre psicòpates) el mestre el sap tractar d'una manera molt respectuosa i arribem a compadir-nos d'ell. Una de les pelis que més identifiquen al mestre de cara al gran públic (jo tinc una cortina de bany amb la silueta de de la "dona" amb el ganivet).

REAR WINDOW (LA VENTANA INDISCRETA)

Aquesta peli l'he vista poques vegades, i fa poc que l'he tornat a veure i cada cop m'agrada més. En James Stewart està (com sempre) fantàstic i tots ens identifiquem amb les seves ganes de saber més coses dels altres. Entre moltes de les coses a destacar m'agradaria anomenar l'escena del petó que fa Grace Kelly a un adormit Stewart. Quanta bellesa en una dona!!

Per avui ja n'hi ha prou! Evidentment hi ha moltes més pelis a destacar del gran HITCHCOCK però ja hi haurà altres moments per comentar-les.

Videojocs, la passió oculta....

2008-12-05T15:47:00.001-08:00

Ok, ja ser que aquest video no té res a veure amb el cinema, però mira he trobat que des de la pàgina de EA puc penjar els gols que he fet amb el FIFA 09. Aquest gol l'he fet jugant amb el Liverpool contra un equip que va de blanc... (esperem que passi el mateix en l'eliminatòria de la Champions).
Pels que em coneixen saben de la meva passió pel món del videojoc, i la consola que tinc és la XBOX 360, i n'estic molt content.
De tant en tant aniré col.locant algun golet, però vaja no em desviaré del meu camí cinèfil. Ah, espero que us hagi interessat el meu post sobre Vertigo!

EA SPORTS™ Football World: LIVERPOOL - R. MADRID 2 - 1

VERTIGO

2008-11-23T08:07:00.000-08:00

Probablement aquest post hauria d'haver estat el primer de tots, com a presentació del meu blog, però bé, val més tard que mai i avui senyors i senyores teniu aquí la resenya d'una de les millors pel.lícules que s'han parit mai: Vertigo.

Per començar dir que es d'aquelles pelis que sempre que la veus, trobes alguna cosa nova, quelcom que et sorprèn i que et porta a pensar, coi, com es que això no ho havia vist abans?. I perquè us dic això d'entrada, quan això aniria més cap al final?, doncs perquè d'alguna manera em va bé per dir-vos que estem davant d'una pel.lícula molt poètica. I què vull dir amb això? doncs que per poder gaudir d'aquest film es necessari obrir molt els ulls i deixar-se portar pel que vas veient i escoltant. Si us dic que s'apropa més a la música, això us ajuda a entendre el que vull dir?. Concentreu-vos en alguna cançó que us agradi molt, un tema d'aquells potents que escolteu sovint i que sempre que l'escolteu sentiu alguna cosa especial (aprofito l'apunt musical per suggerir-vos una canço que es diu Love Will Tears Us Apart dels grans Joy Division). Bé doncs aquesta sensació d'un pou que sempre que hi aneu hi treieu aigua, això és Vertigo, una film que us demana que us deixeu portar cap a camins desconeguts.
La peli funciona a un nivell més profund, i es aquesta profunditat la que ha portat a ser una de les pelis amb més resenyes i llibres de la història del cinema. Les interpretacions que es poden fer són múltiples, tothom hi podrà trobar la galleda plena si té la paciència per esperar que sorti aigua. Això vol dir que també la meva interpretació serà una més, i que jo veuré unes coses que altres creuran que seran unes altres, però l'important es que aquestes interpretacions neixin del riu subterrani que circula per aquesta peli.
Vaja, algú pensarà que quan em poso a escriure d'aquesta manera, sembla que vaigi ben fumat, doncs bé, la veritat es que no, suposo que això ja és de naixement...

Anem doncs a la peli. No cal dir que estem davant d'una peli del gran Alfred Hitchcock. Només això ja es una referència potent, tenint en compte que qui més qui menys ha vist alguna peli seva. També però, cal dir que és una peli que tot i que es purament Hitchcock en esència, no ho sembla tant en aparença. El ritme trepidant de moltes de les seves pelis, aquí no hi és present, es una peli aparentment lenta i dóna la sensació de que no acaben de passar moltes coses.
El que vull dir es que no sembla la típica peli del mestre del suspens i en certa manera el primer cop que la veus et pot desconcertar una mica. Quan aquesta peli va ser estrenada, la gran majoria de les crítiques foren dolentes, i justament deien que era una peli lenta, que es basava més en l'estètica i poca cosa més, i que era doncs una peli buida, sense massa sentit. I això que estem parlant d'un director que en aquell moment ja era molt conegut i havia filmat pelis de gran èxit com Rebeca, La Ventana Indiscreta, Atrapa a un Ladrón, etc. Per tant si la crítica fou la que fou, es perquè aquella peli tenia quelcom diferent del que sempre havien vist els espectadors, i la veritat es que és un film que es va avançar al seu temps.

Ah, si!, us deureu preguntar de que carai va aquesta peli, quin argument té. Bé si anés pel dret us diria amb poques paraules que... tenim al gran James Stewart i la brutal kim Novak! Ja ho ser, que això no és un argument però ho podria ser perfectament perquè en aquesta peli cadascú de nosaltres som en James Stewart interpretant al detectiu retirat Scottie. I que ens passa durant aquesta peli? Bàsicament ens enamorem de la bellesa absoluta, de l’ideal de bellesa, ens enamorem de Kim Novak fent el paper de Madeleine, la dona amb problemes d’un antic amic seu. El seu amic creu que Madeleine està perdent el cap perquè fa coses molt estranyes i ella sembla que es creu que és una reencarnació d’una dona amb una vida tràgica, Carlota Valdés.

Així es com comença aquesta peli, i ens pensem que l'important de la peli es que li passa a Madeleine, tots pensem quin misteri s'amaga darrera aquesta dona. I per tant sembla que estem davant d'una peli més de suspens del mestre, però mica en mica anirem veient que sí que hi ha un misteri amb Madeleine però no del tipus que tots pensem...

A partir d'aquí s'ha de dir que en aquest film hi ha moltes escenes antològiques, per exemple l'escena en que Scottie està en el bar espiant la dona del seu antic amic, i arriba el moment en que ella se'ns apareix amb tota la força del món i tots ens quedem com el pobre Scottie, atrapats per sempre més en el món de Madeleine. Primer gol del cabró de Hitchcock, perquè a partir d'aquell moment ens sentirem atrapats pel misteri de Madeleine.

I que podem dir d'ella? doncs que Madeleine és una dona que no és real, en el sentit literal (quan veieu la peli sabreu perquè ho dic) i també en el sentit figurat. Ella és una dona que és un símbol, però que a la vegada no deixa de ser una persona feta de carns i ossos atrapada en aquest símbol. Ell - i nosaltres i ella- ens enamorem d'un ideal, d'un miratge (una de les grans preguntes a contestar es perquè li passa això a Scottie i perquè ens passa també a nosaltres) i necessitem fer-lo nostre, i en el moment en que ja sembla que el tenim (l'escena en que ella apareix vestida només amb una bata vermella al pis de Scottie es 100% erotisme i en aquell moment sembla que la porta al seu interior es comença a obrir) les coses es comencen a complicar fins l'escena que tanca la primera part de la peli, en la qual "perdem" a Madeleine per sempre.
Si heu arribat fins aquí probablement no entendreu res del que llegiu, ja és normal perquè potser el millor que es pot fer es mirar primer la peli i després llegir això. Reconec que costa explicar la peli a algú que no l’ha vista, perquè en certs moments escric com si estés vivint la peli i aleshores em venen al cap coses que potser sonen inconexes o poc clares. Ja deia el començament que estem davant d’un film amb moltes lectures i que necessita ser viscuda i si de cas després pot ser explicada.

Seguin amb la fi de la primera part de la peli, ens trobem un Scottie que ho tenia tot, tenia a Madeleine als seus braços, però ella li diu que ja era massa tard, que ja no podia tirar endarrera i que el que havia de fer, no ho podia aturar (aquest és l’escena de la missió). Quina situació més dramàtica. Madeleine és una persona atrapada per aquest personatge, i ella només es una noia de Kansas vulgar, una noia més que no destaca en res, que no és creu especial (tot i que realment ho és, tothom pot ser especial) i necessita “vendre’s” i perdre en el fons la seva identitat per aconseguir ser algú. Lo fotut del cas, és que Scottie que tampoc es creu ningú especial (sí, sí, també es algú especial) necessita enamorar-se d’un ideal i això és el que el fa sentir especial, però justament això és el que “mata” a aquest ideal, perquè justament és un ideal. I la noia d’Arkansas, es troba que s’està enamorant d’un home que en el fons s’enamora d’ella no per qui és, sinó per qui sembla que és. Ella s’enamora de l’imatge que Scottie li trasmet d’ella, aquest amor per un ideal. Tot plegat, doncs, sembla una gran mentida, tothom s’enamora del seu ideal i fins hi tot l’amiga de Scottie, la Midge, que està enamorada de Scottie, no es capaç de fer un pas endavant i presentar el seu amor al seu amic. Potser es perquè ella creu que ell està a anys llum d’ella (probablement ella també idealitza al seu amic) i a la vegada intueix que ningú pot lluitar contra un ideal (contra Madeleine).

Al llarg de la peli apareixen molts miralls, com una metàfora d’aquestes indentitats que cadascú mostra per donar una “imatge” concreta (no real) d’un mateix.

La segona part del film, és com la travessia del desert del personatge de Scottie. Després de creure’s que ha perdut per sempre a l’estimada Madeleine, sent que la vida no té cap sentit, ingressat en una institució mental a on rep les visites de la seva amiga Midge, que viu la pròpia frustració de que ella no pot treure al seu estimat de la foscor del pou a on ha caigut (algú ha dit Haruki Murakami?). Per ella és la constatació de que ella no és ningú perquè un cop més es valora pel mirall que els altres reflecteixen davant les seves accions, i això l’impedeix veure que el problema es més d’ell i no tant d’ella.

Scottie necessita un motiu per sortir del pou en el que està, però aquest “motiu” ja no existeix (de fet no ha existit mai) i per tant no té cap sentit per seguir endavant. Aquí es on Hitchcock dóna el cop magistral definitiu i “provoca” que Scottie es retrobi amb “Madeleine”. No vull explicar massa perquè val la pena viure-ho, però el que es produeix es una oportunitat perquè Scottie faci les paus amb ell mateix, i sigui capaç d’afrontar la seva por, el seu “Vertigo” davant l’engany en el qual ha viscut al llarg de la peli (al llarg de la seva vida). Sí que vull destacar l’escena en que Madeleine reapareix (d’entre els morts) perquè és una escena amb una càrrega emocional i onírica bestial. Nosaltres també tornem a retrobar aquell moment de perfecció, però a la vegada l’aire oníric de l’escena ens està dient també que allò no pot ser real, tot i que ho vivim amb molta intensitat. Aquesta escena justifica per sola l’existència del cinema com a art.

Les escenes finals del film són alliberadores per Scottie, tot i que això li demana (re)viure el dolor que ha carregat, un dolor que neix d’haver-se sentit atrapat i enganyat (l’escena en que ell va pujant per les escales del campanar).

Bé, em sembla que ja he escrit prou, i m’he deixat moltes i moltes coses, i més coses que aniran apareixent amb noves visions del film, però sí que per acabar només volia dir que aquest film no seria el que és sense la música del gran Bernhard Hermann. Mireu els videos que hi ha més avall i ja veureu perquè ho dic.

Espero que un cop més aquest escrit us faci venir de gust de veure per aquest film, i per les persones que ja el coneixeu, doneu-vos el permís de tornar a San Francisco a acompanyar al bo de Stewart al llarg d’aquest (mal)somni.

MÉS SOBRE CINEMA BÈLIC

2008-10-12T08:43:00.000-07:00

Iep família,

per a les persones que s'hagin sentit atretes per la peli de Platoon, he pensat que podria donar-vos algunes recomanacions més sobre cinema bèlic.
Abans de començar una petita puntualització. Hi ha moltes pelis que podríem ficar dins el sac de cinema bèlic, en aquest cas jo us recomanaré pelis que estan més en la línia de Platoon. Vull dir que hi ha pelis bèliques que jo les veig més com aventures bèliques, i encanvi hi ha altres films que jo classificaria més com a drames ambientats en escenaris bèlics. Per mi no es el mateix els Canons de Navarone que Apocalypse Now. He de dir que les dues pelis m'encanten, però si la primera és més com una peli d'aventures que em recorden els còmics que llegia de petit com Zona de Combate o Hazañas Bélicas, la segona és més un viatge, una reflexió sobre la naturalesa humana.
Tot i així que parli d'unes pelis i no d'unes altres, no vol dir de cap manera que pensi que és més important per exemple Platoon que Els Violents de Kelly. Cadascuna compleix els seus objectius de forma brillant i com a tal són pelis molt recomanables.

Bé després del rotllo patatero, aquí van les recomanacions:

APOCALYPSE NOW

Això no es una peli, és un viatge real que et deixa el cos ple de blaus! Ja el rodatge va ser una guerra i la peli té aquesta capacitat per colpejar-te contínuament. Només cal mirar els primers minuts de la peli per fer-te una idea del que et trobaràs. This is the end my only friend!!!

FULL METAL JACKET (La Jaqueta Metálica)

El millor de la pel.lícula és la primera part, l'entrenament (ensinistrament) dels reclutes. Veieu el video i si no us cageu a les calces es perquè no en porteu!

PATHS OF GLORY (Senderos de gloria)

La peli bèlica més antibèlica de totes. Aquelles trinxeres tan brutes, el blanc i negre que et porta cap aquella primera guerra mundial.. La peli és rodona, però posats a triar em quedo amb els últims minuts del film. Si no us emocioneu es que no teniu cor!

THE THIN RED LINE (La Delgada linia roja)

Terrence Malick fa poques pelis, però les que fa les clava. Allò que millor definiria aquest film és la capacitat que té Malick de fer poesia a través de les imatges i la música. Té una palpitació espiritual que t'arriba amb molta força.

THE DEER HUNTER (El Cazador)

M'encanta aquesta peli. Els actors estan perfectes. Tots. Mireu quins actors són i ja veureu perquè ho dic: Robert de Niro, Meryl Streep (està increïble), Christopher Walken i John Cazale.
Els Estats Units mai han estat tant ben retratats i definits. L'escena del bar es fantàstica: aquest bar tan yanqui, les cerveses de botella, el billar, la gorra, i per sobre de tot la MÚSICA. Deu meu, quina escena tan bona. Després vindrà l'infern del vietnam i tota una generació desfeta. Veieu el video, no us el perdeu!!!

A VEURE QUE US SEMBLA

2008-10-12T08:29:00.000-07:00

Bones a tothom!

Aquests dies he estat veient que això de fer crítiques de pelis està molt bé, però s'em fa difícil fer-ne una cada setmana o 15 dies, per això he pensat que mentre's preparo la pròxima crítica, aniré afegint coses relacionades amb el cinema.
Em sembla una bona idea perquè sinó penso que la persona que passa pel blog, necessita anar trobant coses, sinó, almenys jo acabaria perdent l'interés.

Au salut!

PLATOON

2008-09-21T04:56:00.001-07:00

Aquesta és una pel.lícula que ens parla sobre un fet concret i real, que és l'experiència dels soldats nord-americans durant la guerra del Vietnam, però a la vegada és una reflexió sobre la naturalesa humana. No es només doncs, una peli del Vietnam, sinó que transcendeix aquest realitat (temporal i espacial) i ens toca en la nostra intimitat.
Bé això sona una mica pretenciós, i algú pensarà que tampoc n'hi ha per tant.. només és una pel.lícula! El que és cert, es que hi ha poques pel.lícules que aconsegueixen aquest propòsit, i fins hi tot diria que l'Oliver Stone, el director, segur que no deuria buscar això quan va fer aquest film.
El que si està clar, es que l'objectiu de l'Oliver Stone era poder fer una pel.lícula que parlés dels soldats que van servir en la guerra del Vietnam. El film acaba amb una dedicatòria a tots els soldats que van lluitar i morir al Vietnam (a tots, no només als Nord-americans).
Stone doncs, vol parlar de les persones que van patir en aquestes circumstàncies, i en tot moment no perd mai de vista que està parlant d'homes i les seves experiències. El que vull dir, i potser algú pensarà que això no es així, es que estem parlant d'una film humanista. L'important sempre es l'home i com aquest viu el que li està passant. Per tant, en cap moment es jutja el que està passant, no es moralitza sobre el bé i el mal, perquè des de la compassió i l'humilitat podem acceptar la realitat tal qual és, sense maquillar-la. I gràcies a aquesta mirada és quan veritablement podem copçar quines "coses" són important en la vida.
Per poder aconseguir això Stone "utilitza" el personatge de Chris Taylor, un soldat ras que acaba d'arribar al Vietnam. Aquest personatge es interpretat per Charlie Sheen i simbolitza la inocència de l'home net, pur, ignorant, que encara no sap com és veritablement la vida, és a dir no sap qui és. En aquest viatge haurà de despullar-se dels vestits que porta (la pàtria, la família, el bé, el mal, l'honor etc) i endinsar-se en la foscor d'allò desconegut.
Al començar el soldat Chris amb prou feines es capaç d'assimilar el que està passant, està desorientat, desubicat i no sap a on s'ha ficat. Una escena que exemplifica molt bé això és quan es desmaia mentre's patrulla per la selva, fruït dels insectes que li piquen per tot el cos. Està out, sense brújula, i es mira el mapa que porta (la seva vida fins aquell moment) i aquest es paper mullat, no li serveix de res, i per tant mica en mica, haurà de començar a mirar amb els seus propis ulls, sense les ulleres de lo conegut.
Aquest viatge cap a allò desconegut només el pot fer sol, però a la vegada, només el podrà fer gràcies a la presència dels companys, que justament no el deixaran mai sentir-se sol.
L'amistat que sorgeix entre ells, neix d'aquesta necessitat de trobar espais de d'accolliment, de caliu enmig de la desesperació absoluta. L'escena que millor resumeix aquest fet és quan els soldats es diverteixen fumant i bevent , és una escena 100% lisèrgica. Tot i que algú podria dir que l'ús de les drogues es una manera de fugir de la realitat, i així, és, també es cert que aquesta escena mostra un moment molt autèntic de fraternitat humana.
D'entre tots aquests companys destaca per sobre de tots el personatge interpretat per Willem Dafoe. Aquest soldat es diu Elias i porta molta de temps lluitant a la selva, es nota que no està perdut. Ha estat capaç de traspassar la frontera i no caure en la bogeria o el nhilisme, ha sabut mantenir l'esència de qui és, la seva humanitat. Curiosament aquest personatge es la d'un nadiu americà, un "indi", un salvatge segons la visió colonialista, i es un dels que millors s'han adaptat a la guerra.
Elias es la veu de la saviesa i és el que marcarà més al desorientat soldat a no perdre el cap, i li farà de referent al llarg de la pel.lícula, com la llum del far en les nits de fosca tempesta.
L'escena que m'he referit al començament en la qual el jove soldat està perdut i desesperat, Elias intervé i l'aconsella a que deixi tot de material que porta a sobre i que és inútil. Li està dient que es despulli del qui creu que és, i es deixi portar pel que vindrà, que accepti la realitat, en el fons que s'accepti a ell mateix. Evidentment això no li serà fàcil, i la por farà acte de presència. Una por que serà real ja que pot ser ferit i mort en qualsevol moment pel vietcong, però també la por a trencar amb tot, i fer un pas endavant. Hi ha un escena que capta molt bé aquest fet i succeïx quan estan registrant un poblet per descobrir si els seus habitants col.laboren amb l'exèrcit vietcong. El soldat Chris neguitós entra en una cabana i descobreix persones amagades en un soterrani, comença a cridar, els treu de males maneres. Son una dona gran i un noi jove coix i amb un mirada perduda i espantada. Chris comença a cridar, amb una ràbia fora de mida, fins hi tot algun soldat li diu que es tranquilitzi, ell el fa callar, comença a disparar al terra, aprop dels peus del jove camperol. Aquest està aterrat, el jove Chris també, la situació es d'una tensió absoluta. Stone aconsegueix que no jutjem al soldat pel que fa ,l'entenem, però a la vegada patim pel jove camperol, no es jutja, es comprèn el que passa, no es justifica el que fa. Por que porta a la ràbia i aquesta a la violència, la dificultat d'acceptar el dolor (la por).
Seguint l'escena, a fora de la cabana té lloc una escena que ajudarà al jove Chris a fer un pas endavant, a começar a recuperar la seva humanitat. L'escena es dura, i tindrà dos pols oposats, com dues cares de la mateixa moneda. Per un costat tenim al Sergent Barnes, interpretat magistralment per Tom Berenger. Barnes està interrogant al cap del poblat, ell està segur que tots són del vietcong i com a tal vol extreure una confessió al cabdill. Crits, cops, patades. Una dona el crida, ell li diu que calli (Shut the fuck up!). En un sol segon ell aixeca el rifle i la dispara al cap, la dona cau morta a l'instant. Els nens del poble comencem a plorar i cridar, els soldats es queden astorats, no saben que fer. Apareix el Sergent Elias. Comença una baralla. La dignitat contra el nihilisme, la humanitat contra la foscor. El Soldat Crhis contempla l'escena. Al cap d'un moment uns soldats estan violant una noia, estan fent torns. Entra en escena el soldat Chris, agafa la noia, la salva (a ella i a la seva humanitat) i crida amb tota les seves forces que són uns animals i que la noia és un ésser humà (tú també Chris).
Ha superat la por, a fet un (el) pas, el bateig ha començat i la pel.lícula serà la redempció del soldat Chris, fins a l'escena final que marxa amb l'helicòpter. Marxa volant, marxa amb unes paraules a la boca que parlen de buscar un sentit a la vida a partir de tot el que ha viscut. Una escena d'alliberament, de llàgrimes de tristesa per tot el que ha patit, però també de felicitat perquè tot i que pogui semblar impossible o paradoxal, la guerra el pot haver ajudat a ser millor persona. Si es capaç de plasmar el seu exemple en la vida que ara (re)comença (reborn) podrà donar sentit a tot el que ha viscut.
La guerra, la mort, la vida, la voluntat de buscar la llum quan només hi ha foscor.
Una gran pel.lícula, veieu-la, disfruteu-la.

pd: El video resum que teniu a continuació està molt bé, hi ha diferents escenes de les que he comentat i la música acompanya a les imatges.

h t tp://es.wikipedia.org/wiki/Platoon