Ja veieu que sóc un gran aficionat a les pelis bèliques!. Avui us parlo d'una peli americana i japonesa que ja té uns quants anys (1970) i que només he vist un cop. La peli recrea l'atac japonès sobre Pearl Harbor el 7 de desembre de 1941 i que provocar l'entrada dels Estats Units a la Segona Guerra Mundial.
Probablement aquest post hauria d'haver estat el primer de tots, com a presentació del meu blog, però bé, val més tard que mai i avui senyors i senyores teniu aquí la resenya d'una de les millors pel.lícules que s'han parit mai: Vertigo.
Per començar dir que es d'aquelles pelis que sempre que la veus, trobes alguna cosa nova, quelcom que et sorprèn i que et porta a pensar, coi, com es que això no ho havia vist abans?. I perquè us dic això d'entrada, quan això aniria més cap al final?, doncs perquè d'alguna manera em va bé per dir-vos que estem davant d'una pel.lícula molt poètica. I què vull dir amb això? doncs que per poder gaudir d'aquest film es necessari obrir molt els ulls i deixar-se portar pel que vas veient i escoltant. Si us dic que s'apropa més a la música, això us ajuda a entendre el que vull dir?. Concentreu-vos en alguna cançó que us agradi molt, un tema d'aquells potents que escolteu sovint i que sempre que l'escolteu sentiu alguna cosa especial (aprofito l'apunt musical per suggerir-vos una canço que es diu Love Will Tears Us Apart dels grans Joy Division). Bé doncs aquesta sensació d'un pou que sempre que hi aneu hi treieu aigua, això és Vertigo, una film que us demana que us deixeu portar cap a camins desconeguts.
La peli funciona a un nivell més profund, i es aquesta profunditat la que ha portat a ser una de les pelis amb més resenyes i llibres de la història del cinema. Les interpretacions que es poden fer són múltiples, tothom hi podrà trobar la galleda plena si té la paciència per esperar que sorti aigua. Això vol dir que també la meva interpretació serà una més, i que jo veuré unes coses que altres creuran que seran unes altres, però l'important es que aquestes interpretacions neixin del riu subterrani que circula per aquesta peli.
Vaja, algú pensarà que quan em poso a escriure d'aquesta manera, sembla que vaigi ben fumat, doncs bé, la veritat es que no, suposo que això ja és de naixement...
Anem doncs a la peli. No cal dir que estem davant d'una peli del gran Alfred Hitchcock. Només això ja es una referència potent, tenint en compte que qui més qui menys ha vist alguna peli seva. També però, cal dir que és una peli que tot i que es purament Hitchcock en esència, no ho sembla tant en aparença. El ritme trepidant de moltes de les seves pelis, aquí no hi és present, es una peli aparentment lenta i dóna la sensació de que no acaben de passar moltes coses.
El que vull dir es que no sembla la típica peli del mestre del suspens i en certa manera el primer cop que la veus et pot desconcertar una mica. Quan aquesta peli va ser estrenada, la gran majoria de les crítiques foren dolentes, i justament deien que era una peli lenta, que es basava més en l'estètica i poca cosa més, i que era doncs una peli buida, sense massa sentit. I això que estem parlant d'un director que en aquell moment ja era molt conegut i havia filmat pelis de gran èxit com Rebeca, La Ventana Indiscreta, Atrapa a un Ladrón, etc. Per tant si la crítica fou la que fou, es perquè aquella peli tenia quelcom diferent del que sempre havien vist els espectadors, i la veritat es que és un film que es va avançar al seu temps.
Ah, si!, us deureu preguntar de que carai va aquesta peli, quin argument té. Bé si anés pel dret us diria amb poques paraules que... tenim al gran James Stewart i la brutal kim Novak! Ja ho ser, que això no és un argument però ho podria ser perfectament perquè en aquesta peli cadascú de nosaltres som en James Stewart interpretant al detectiu retirat Scottie. I que ens passa durant aquesta peli? Bàsicament ens enamorem de la bellesa absoluta, de l’ideal de bellesa, ens enamorem de Kim Novak fent el paper de Madeleine, la dona amb problemes d’un antic amic seu. El seu amic creu que Madeleine està perdent el cap perquè fa coses molt estranyes i ella sembla que es creu que és una reencarnació d’una dona amb una vida tràgica, Carlota Valdés.
Així es com comença aquesta peli, i ens pensem que l'important de la peli es que li passa a Madeleine, tots pensem quin misteri s'amaga darrera aquesta dona. I per tant sembla que estem davant d'una peli més de suspens del mestre, però mica en mica anirem veient que sí que hi ha un misteri amb Madeleine però no del tipus que tots pensem...
A partir d'aquí s'ha de dir que en aquest film hi ha moltes escenes antològiques, per exemple l'escena en que Scottie està en el bar espiant la dona del seu antic amic, i arriba el moment en que ella se'ns apareix amb tota la força del món i tots ens quedem com el pobre Scottie, atrapats per sempre més en el món de Madeleine. Primer gol del cabró de Hitchcock, perquè a partir d'aquell moment ens sentirem atrapats pel misteri de Madeleine.
I que podem dir d'ella? doncs que Madeleine és una dona que no és real, en el sentit literal (quan veieu la peli sabreu perquè ho dic) i també en el sentit figurat. Ella és una dona que és un símbol, però que a la vegada no deixa de ser una persona feta de carns i ossos atrapada en aquest símbol. Ell - i nosaltres i ella- ens enamorem d'un ideal, d'un miratge (una de les grans preguntes a contestar es perquè li passa això a Scottie i perquè ens passa també a nosaltres) i necessitem fer-lo nostre, i en el moment en que ja sembla que el tenim (l'escena en que ella apareix vestida només amb una bata vermella al pis de Scottie es 100% erotisme i en aquell moment sembla que la porta al seu interior es comença a obrir) les coses es comencen a complicar fins l'escena que tanca la primera part de la peli, en la qual "perdem" a Madeleine per sempre.
Si heu arribat fins aquí probablement no entendreu res del que llegiu, ja és normal perquè potser el millor que es pot fer es mirar primer la peli i després llegir això. Reconec que costa explicar la peli a algú que no l’ha vista, perquè en certs moments escric com si estés vivint la peli i aleshores em venen al cap coses que potser sonen inconexes o poc clares. Ja deia el començament que estem davant d’un film amb moltes lectures i que necessita ser viscuda i si de cas després pot ser explicada.
Seguin amb la fi de la primera part de la peli, ens trobem un Scottie que ho tenia tot, tenia a Madeleine als seus braços, però ella li diu que ja era massa tard, que ja no podia tirar endarrera i que el que havia de fer, no ho podia aturar (aquest és l’escena de la missió). Quina situació més dramàtica. Madeleine és una persona atrapada per aquest personatge, i ella només es una noia de Kansas vulgar, una noia més que no destaca en res, que no és creu especial (tot i que realment ho és, tothom pot ser especial) i necessita “vendre’s” i perdre en el fons la seva identitat per aconseguir ser algú. Lo fotut del cas, és que Scottie que tampoc es creu ningú especial (sí, sí, també es algú especial) necessita enamorar-se d’un ideal i això és el que el fa sentir especial, però justament això és el que “mata” a aquest ideal, perquè justament és un ideal. I la noia d’Arkansas, es troba que s’està enamorant d’un home que en el fons s’enamora d’ella no per qui és, sinó per qui sembla que és. Ella s’enamora de l’imatge que Scottie li trasmet d’ella, aquest amor per un ideal. Tot plegat, doncs, sembla una gran mentida, tothom s’enamora del seu ideal i fins hi tot l’amiga de Scottie, la Midge, que està enamorada de Scottie, no es capaç de fer un pas endavant i presentar el seu amor al seu amic. Potser es perquè ella creu que ell està a anys llum d’ella (probablement ella també idealitza al seu amic) i a la vegada intueix que ningú pot lluitar contra un ideal (contra Madeleine).
Al llarg de la peli apareixen molts miralls, com una metàfora d’aquestes indentitats que cadascú mostra per donar una “imatge” concreta (no real) d’un mateix.
La segona part del film, és com la travessia del desert del personatge de Scottie. Després de creure’s que ha perdut per sempre a l’estimada Madeleine, sent que la vida no té cap sentit, ingressat en una institució mental a on rep les visites de la seva amiga Midge, que viu la pròpia frustració de que ella no pot treure al seu estimat de la foscor del pou a on ha caigut (algú ha dit Haruki Murakami?). Per ella és la constatació de que ella no és ningú perquè un cop més es valora pel mirall que els altres reflecteixen davant les seves accions, i això l’impedeix veure que el problema es més d’ell i no tant d’ella.
Scottie necessita un motiu per sortir del pou en el que està, però aquest “motiu” ja no existeix (de fet no ha existit mai) i per tant no té cap sentit per seguir endavant. Aquí es on Hitchcock dóna el cop magistral definitiu i “provoca” que Scottie es retrobi amb “Madeleine”. No vull explicar massa perquè val la pena viure-ho, però el que es produeix es una oportunitat perquè Scottie faci les paus amb ell mateix, i sigui capaç d’afrontar la seva por, el seu “Vertigo” davant l’engany en el qual ha viscut al llarg de la peli (al llarg de la seva vida). Sí que vull destacar l’escena en que Madeleine reapareix (d’entre els morts) perquè és una escena amb una càrrega emocional i onírica bestial. Nosaltres també tornem a retrobar aquell moment de perfecció, però a la vegada l’aire oníric de l’escena ens està dient també que allò no pot ser real, tot i que ho vivim amb molta intensitat. Aquesta escena justifica per sola l’existència del cinema com a art.
Les escenes finals del film són alliberadores per Scottie, tot i que això li demana (re)viure el dolor que ha carregat, un dolor que neix d’haver-se sentit atrapat i enganyat (l’escena en que ell va pujant per les escales del campanar).
Bé, em sembla que ja he escrit prou, i m’he deixat moltes i moltes coses, i més coses que aniran apareixent amb noves visions del film, però sí que per acabar només volia dir que aquest film no seria el que és sense la música del gran Bernhard Hermann. Mireu els videos que hi ha més avall i ja veureu perquè ho dic.
Espero que un cop més aquest escrit us faci venir de gust de veure per aquest film, i per les persones que ja el coneixeu, doneu-vos el permís de tornar a San Francisco a acompanyar al bo de Stewart al llarg d’aquest (mal)somni.
