FEMME FATALE (3) - LAUREN BACALL

FEMME FATALE (2) - LIZABETH SCOTT

FEMME FATALE (1) - IDA LUPINO

Una de gèneres: EL CINEMA NEGRE

Ja fa temps que volia parlar-vos sobre l'anomenat cinema Noir, perquè és un dels gèneres que sempre m'ha atret més.
Aquest gènere va tenir la seva màxima vigència entre els anys 40 i fins mitjans del 50 del segle passat i va donar lloc a grans obres mestres com El Halcón Maltés, Perdición, Sed de Mal, Los Sobornados, Laura, El Sueño Eterno, Retorno al pasado, La Jungla del asfalto, Atraco Perfecto, Scarface.. Entre els directors més importants hi trobem: Fritz Lang, Orson Welles, Otto Preminger, Howard Hawks, Raoul Walsh, John Huston, Billy Wilder, Jacques Tourneur...
Vaja aquestes pelis i directors sí que són cracks galàctics, no com d'altres...
El que m'atrau d'aquest gènere es que mostra al gènere humà amb tots els matissos i mai mostra uns personatges molt bons i uns altres molt dolents. Hi ha tot un ventall de personatges que sí que n'hi ha que estan en un extrem de la maldat i d'altres que s'acosten més al costat de la bondat però a la vegada ens acaba mostrant que les persones som més iguals del que ens pensem. El personatge que encarna aquesta dualitat és el del perdedor (el looser) que no ha tingut una vida fàcil, i que normalment viu sol i aïllat. És aquest un personatge que estar entre dos mons, per un costat el món de la normalitat en el qual ell no s'hi sent còmode perquè hi reconeix la superficialitat i la hipocresia d'aquestes persones i per altre està en contacte amb el submón de l'ilegalitat i tampoc s'hi sent còmode perquè en aquest no hi ha ni un mínim de decència ni moral. Normalment aquest personatge el representa un detectiu o un poli, una persona que ha d'aplicar la llei envoltat de servidors de l'ordre que són uns corruptes i estafadors, i que per tant es planteja moltes vegades el sentit de la seva feina, el sentit de la seva responsabilitat.
Els dos mons, el correcte i l'ilegal s'assemblen en que cap dels dos es planteja quina és la seva responsbilitat i l'únic objectiu es sortir-se'n amb la seva al preu que sigui, encanvi el solitari es qüestiona contínuament quin és el seu paper en aquest món (de merda) que li ha tocat viure.
El protagonista d'aquests films normalment es una persona que fora de la dicotomia falsa entre bons i dolents és el que acaba representant certa esperança de que sempre es pot fer quelcom de bo, tot i que a ulls de la societat pot no ser reconegut ni premiat. Aquest individu té certa ètica personal que és autèntica perquè neix del contacte directe amb allò que passa darrera de la bastida de la normalitat. Només aquell que es mou entre la merda i es capaç de no contaminar-se pot ser valorat com algú realment bo.
El cineme negre ens parla doncs de les contradiccions que tenim les persones, les contradiccions de la societat i per fer-ho utilitza un llenguatge que s'apropa més al món de la poesia (com l'expressionisme). Quan veig alguna d'aquestes pelis tinc una sensació semblant a la que tinc quan llegeixo còmics o quan veig una fotografia. La textura, la llum, les ombres, els encuadraments són eines que expressen molt més que els diàlegs, tot i que hi ha certs diàlegs que són impagables.

I com a exemple d'aquests diálegs veieu aquesta escena de Perdición (Double Indemnity). A vegades la censura pot ser una cosa bona!


Ah i no ens oblidem de les femme fatale, ai, aquestes dones que són la perdició del nostre (anti)heroi. Les femme fatale reprsenten la temptació cap al costat fosc (darth vader femení?) i són com la serp que enganya a l'heroi amb perfums i petons de llavis pintats...
Una petita llista de Femmes fatale: Lauren Bacall, Gloria Grahame, Ida Lupino, Lizabeth Scott, Barbara Stanwyck. Qualsevol no es deixa enredar per dones com aquestes!!!

Les pròximes setmanes penjaré crítiques d'algunes de les pelis més importants que s'inscriuen dins el génere Noir. Perversidad, Sed de Mal, Sobornados...

Programació de l'estiu dels cinemes Truffaut

Us deixo l'enllaç de la programació que cada any fa el cinemes Truffaut per l'estiu. Bones pelis que s'han fet al llarg de l'any i que ara podem veure en versió original.
De les pelis les que segur que intentaré no perdrem són la de Control sobre la vida de l'Ian Curtis el que fou lider de Joy Division i que va acabar suicidant-se i l'altre es l'última de Clint Eastwood, Gran Torino que encara no he vist.

Au a disfrutar-ho!

http://www.cinematruffaut.com/cartellera/proximes-pelicules.html

HITCHCOCK I TRUFFAUT

M'estic llegint aquest llibre que va fer en Truffaut a partir de les entrevistes que li va a fer al (gran) Alfred Hitchcock. Qualsevol amant al cinema hauria de llegir algun cop a la seva vida aquest llibre, ni que només fos un cop. És un llibre que ja porta anys convertit en un clàssic i bé, per alguna cosa deu ser.
Ara ja estic gairebé al final i la sensació però que tinc es que m'el aniré llegint al llarg del temps perquè és un pou que no té fons, sempre hi trobes aigua fresca i abundant.
Una de les reflexions que m'han fet pensar més es sobre el fet de que el cinema es bàsicament un llenguatge visual i per tant tot allò que el director pogui expressar només amb l'imatge no cal introduir-hi les paraules, els diàlegs. El director anglès explica que quan les persones parlen, moltes vegades es com un soroll que no mostra realment allò que pensa o sent aquella persona i per això ell posa l'èmfasis en allò que no es diu però es veu, amb els gestos, les mirades, les postures, els silencis, etc. Com diu ell el cinema no es teatre filmat, sinó que la imatge ho és tot.
I com a exemple d'això us deixo una de les escenes més conegudes de la peli Nort By Nortwest, l'escena en la que Cary Grant ha de fugir de l'atac d'una avioneta.

RASHOMON (1951) d'Akira Kurosawa

L'altre dia vaig començar el meu particular cicle de cinema japonès i la primera peli que he vist ha estat Rashomon d'Akira Kurosawa. No sabia res d'aquesta pel.lícula, només que es una de les pel.lícules més conegudes del director japonès, però res més.

El film gira al voltant de l'assassinat d'un home i la violació de la seva dona a mans d'un delinqüent. La història succeïx al Japó del segle XI i gairebé tota el film són varis flashbacks que recreen des de diferents punts de vista aquests successos dramàtics. Al començament ens trobem 3 personatges que es protegeixen en un edifici abandonat d'una forta tempesta. Tenim un sacerdot, un llenyataire i un peregrí. Els dos primers estan en un estat de shock, no sabem el perquè però només van dient que no s'ho poden creure, que no saben com ha pogut passar. El tercer, el peregrí vol saber que és el que els ha marcat tant que els ha fet perdre com el senderi. L'únic que expliquen en un primer moment es que hi ha hagut un assassinat i el peregrí diu que això és una cosa habitual i que no entén perquè això els ha afectat tant. Com a espectador també et preguntes que deu ser això que ha afectat a aquestes persones, que estan amb el cap cot i amb la cara desencaixada, i que donen la sensació de que mai trobaran una explicació que pogui alleujar el seu torment interior. L'intensitat de la tempesta que no para de caure reflexe l'intensitat del patiment dels personatges, la seva ànima no està en pau.
Arribats a aquest punt, l'espectador vol saber que carai va passar i sobretot com és que això ha afectat tant profundament a dues persones com són el sacerdot (pilar moral de la societat) i el llenyataire (la senzillesa i bondat personficada). Un es pregunta que tot i que es molt condemnable i dramàtic que una persona sigui assassinada i una latre violada, això no explica el patiment dels personatge i aleshores es quan Kurosawa demostra el perquè és un mestre i la manera com explica el mateix fet des de diferents punts de vista, és el que farà que poguem arribar a sentir la mateixa perplexitat i devastació que els personatges abans citats.
Així, després d'aquesta presentació de l'enigma es quan es desplega la pel.lícula en diferents camins que acaben portant al mateix lloc. Cada personatge implicat d'alguna manera amb els successos a partir de flashbacks va explicant el que va veure i viure. Parlen el llenyataire que és la persona que fou testiomni accidental dels fets, parlarà l'assassí un cop es capturat, parlarà la dona violada i finalment des de l'altre món parlarà l'home assassinat.
El gran mèrit del film es que cadascú explica la seva veritat d'una manera que només pots fer que creute-la, però a la vegada te'n adones que es impossible que tots diguin la veritat, perquè els fets no quadren. El que vull intentar explicar es que el "joc" no està en saber qui diu veritat i qui diu mentida, sinó que tots diuen la veritat però, i aquí està la paradoja, tots menteixen. Pero quan dic mentir el que en el fons vull dir, es que no són capaços de veure les coses d'una altre manera, no poden. Cadascú explica el que ha viscut siguen coherents amb la seva manera de veure el mòn, però i això potser és encara més important, a partir de la culpa i el pes que cadascú carrega i que els "obliga" pel dolor que això comporta, a intentar carregar el pes en l'altre.
El mestratge de Kurosawa aconsegueix transmetre aquesta complexitat que comporta la vida i ho fa partint d'una senzillesa en el fimar però que darrera amaga una gran complexitat de construcció per poder arribar produir en l'espectador aquesta sensació de paradoxa i d'inquietud.
Hi ha moltes pelis que utilitzen la diversitat de les mirades per transmetre aquesta complexitat de la vida, de la dificultat per saber què és veritat i que no, però hi ha molt poques pel.lícules que tinguin l'art de saber-ho transmetre.
Aquest film et "parla" després d'haver-la vist i et vas fent preguntes i com més preguntes et fas de perquè cadascú explica allò d'aquella manera es quan vas prenent consciència de la profunditat de cada personatge i en el fons això és el que passa amb les persones, que si les volem conèixer veritablement necessitem saber escoltar-les i mica en mica van sorgint respostes.

Us recomano que si podeu i en teniu ganes us doneu el gust de veure aquest film, val molt la pena.

Us deixo un video de la peli, però és molt curt i la veritat es que m'ha costat molt trobar al Youtube alguna cosa més, es estrany si tenim en compte que és un film molt important en la història del cinema.