dissabte, 11 de juliol del 2009
Una de gèneres: EL CINEMA NEGRE
Ja fa temps que volia parlar-vos sobre l'anomenat cinema Noir, perquè és un dels gèneres que sempre m'ha atret més.Aquest gènere va tenir la seva màxima vigència entre els anys 40 i fins mitjans del 50 del segle passat i va donar lloc a grans obres mestres com El Halcón Maltés, Perdición, Sed de Mal, Los Sobornados, Laura, El Sueño Eterno, Retorno al pasado, La Jungla del asfalto, Atraco Perfecto, Scarface.. Entre els directors més importants hi trobem: Fritz Lang, Orson Welles, Otto Preminger, Howard Hawks, Raoul Walsh, John Huston, Billy Wilder, Jacques Tourneur...
Vaja aquestes pelis i directors sí que són cracks galàctics, no com d'altres...
El que m'atrau d'aquest gènere es que mostra al gènere humà amb tots els matissos i mai mostra uns personatges molt bons i uns altres molt dolents. Hi ha tot un ventall de personatges que sí que n'hi ha que estan en un extrem de la maldat i d'altres que s'acosten més al costat de la bondat però a la vegada ens acaba mostrant que les persones som més iguals del que ens pensem. El personatge que encarna aquesta dualitat és el del perdedor (el looser) que no ha tingut una vida fàcil, i que normalment viu sol i aïllat. És aquest un personatge que estar entre dos mons, per un costat el món de la normalitat en el qual ell no s'hi sent còmode perquè hi reconeix la superficialitat i la hipocresia d'aquestes persones i per altre està en contacte amb el submón de l'ilegalitat i tampoc s'hi sent còmode perquè en aquest no hi ha ni un mínim de decència ni moral. Normalment aquest personatge el representa un detectiu o un poli, una persona que ha d'aplicar la llei envoltat de servidors de l'ordre que són uns corruptes i estafadors, i que per tant es planteja moltes vegades el sentit de la seva feina, el sentit de la seva responsabilitat.
Els dos mons, el correcte i l'ilegal s'assemblen en que cap dels dos es planteja quina és la seva responsbilitat i l'únic objectiu es sortir-se'n amb la seva al preu que sigui, encanvi el solitari es qüestiona contínuament quin és el seu paper en aquest món (de merda) que li ha tocat viure.
El protagonista d'aquests films normalment es una persona que fora de la dicotomia falsa entre bons i dolents és el que acaba representant certa esperança de que sempre es pot fer quelcom de bo, tot i que a ulls de la societat pot no ser reconegut ni premiat. Aquest individu té certa ètica personal que és autèntica perquè neix del contacte directe amb allò que passa darrera de la bastida de la normalitat. Només aquell que es mou entre la merda i es capaç de no contaminar-se pot ser valorat com algú realment bo.
El cineme negre ens parla doncs de les contradiccions que tenim les persones, les contradiccions de la societat i per fer-ho utilitza un llenguatge que s'apropa més al món de la poesia (com l'expressionisme). Quan veig alguna d'aquestes pelis tinc una sensació semblant a la que tinc quan llegeixo còmics o quan veig una fotografia. La textura, la llum, les ombres, els encuadraments són eines que expressen molt més que els diàlegs, tot i que hi ha certs diàlegs que són impagables.
I com a exemple d'aquests diálegs veieu aquesta escena de Perdición (Double Indemnity). A vegades la censura pot ser una cosa bona!
Ah i no ens oblidem de les femme fatale, ai, aquestes dones que són la perdició del nostre (anti)heroi. Les femme fatale reprsenten la temptació cap al costat fosc (darth vader femení?) i són com la serp que enganya a l'heroi amb perfums i petons de llavis pintats...
Una petita llista de Femmes fatale: Lauren Bacall, Gloria Grahame, Ida Lupino, Lizabeth Scott, Barbara Stanwyck. Qualsevol no es deixa enredar per dones com aquestes!!!
Les pròximes setmanes penjaré crítiques d'algunes de les pelis més importants que s'inscriuen dins el génere Noir. Perversidad, Sed de Mal, Sobornados...
dijous, 9 de juliol del 2009
Programació de l'estiu dels cinemes Truffaut
Us deixo l'enllaç de la programació que cada any fa el cinemes Truffaut per l'estiu. Bones pelis que s'han fet al llarg de l'any i que ara podem veure en versió original.
De les pelis les que segur que intentaré no perdrem són la de Control sobre la vida de l'Ian Curtis el que fou lider de Joy Division i que va acabar suicidant-se i l'altre es l'última de Clint Eastwood, Gran Torino que encara no he vist.
Au a disfrutar-ho!
http://www.cinematruffaut.com/cartellera/proximes-pelicules.html
Subscriure's a:
Missatges (Atom)