Per cert aquesta peli de Zombies que tanta por em van fer passar de petit i que a la vegada em va fascinar, hi ha un remake que va fer el mateix George A. Romero no fa gaires anys i que val molt la pena. Us deixo un video i també us deixo un parell de videos més, aquest sobre videojocs inspirats en la temàtica Zombi i més en concret en aquest film que passa en un centre comercial (un Mall que diuen els yankis) atacat per onades de zombies aficionats a menjar carn humana.....
M'en recordo de petit quan jo i ma germà jugàvem a indis i "vaqueros" amb figures de plàstic. Teníem el nostre "fortín" i un defensava amb els soldats americans i l'altre atacava amb els "indios", ens ho passàvem pipa. Recrear les pelis de l'"Oeste" era una de les nostres diversions preferides i ens encantava veure aquestes pelis, eren diversió pura, aventura pura. Aquesta diversió i fascinació pel Western només ha fet que augmentar al llarg dels anys, ja que a part de seguir sent artefactes de diversió i aventura, s'hi afegeix la capacitat de parlar-te de l'home i les seves aventures (personals). Per dir-ho d'una altre manera, moltes de les obres que formen part del Western poden agradar des dels nens fins als adults, i això és un (gran) mèrit que costa molt d'aconseguir (sí, d'acord els Símpson serien també un clar exemple).
El Western juntament amb el cinema negre (noir) és un dels gèneres cinematogràfics més (nord)americans que han existit. Aquest gènere mostra una època molt concreta de la història dels USA, tot i que no estem davant de pel.lícules històriques, sino que més aviat són films que busquen recrear el món simbòlic sobre el qual se sustenten els fonaments de la nació (Nord) Americana. La figura del selfmade man (o com es digui) és l'esència que conforma els Estats Units de Nord-Amèrica. L'individu davant de la terra erma que només amb les seves mans (i les dels altres) podrà arribar a constuir un lloc habitable (la civilització occidental). Ja sabem que els (mal)anomenats indis ja vivien en aquella terra, però això no elimina el fet de que hi van haver milers de persones que amb les seves forces van aixecar un país del no res. Els horitzons (sempre) llunyans van permetre a aquells homes (i dones) somiar que tot era possible ( el Yes We Can ) i de fet allò possible va esdevenir una realitat.
El Western reflexa el xoc, la lluita de l'èsser humà davant de les adversitats (davant de la Naturalesa) per construir un nou món i també la lluita entre els mateixos homes i dones per sobreviure, persones que presenten des de les actituds més despreciables fins a les més dignes i valuoses. Aquesta lluita prèn forma en els Westerns en l'ús de les armes com a "eina" de defensa i d'atac. Sempre s'ha dit que els USA és un país de contrastos, d'extrems i de fet el seu mateix naixement és així, el millor i el pitjor es van fer presents en la construcció d'aquella (nova) llar. Europa es va construir també amb lluites i esforços però no d'una manera tant ràpida i tant "de cop" com els USA i el Western evidentment reflex aquest xoc d'energies tant bestial que fou la colonització de l'oest americà.
Aquest gènere té una sèrie d'elements que apareixen en els seus films que els fan fàcilment detectables com a membres d'aquest gènere: les pistoles, els janets a cavall, el Saloons, el Sheriff, la prostituta, els indis, la cavalleria, la diligència, els "bandits", etc. Tots aquests elements tenen molta força simbòlica, són molt gràfics i han permés als directors jugar amb ells per poder explicar no només el que passava en aquells moments, sinó també com vivien aquelles persones davant d'una situació tant extrema i així els (bons) directors van ser capaços d'usar el Western per parlar de l'home, de la seva naturalesa, de la possibilitat o no de construir(-se) un futur, un sentit a la vida...
Per cert no em vull oblidar de les grans bandes sonores que ha donat aquest gènere, n'hi ha per triar i remenar i posats a triar un compositor ens podríem quedar amb Ennio Morricone, tot i que n'hi molts de tants bons com ell.
Probablement el film de l'Oeste que millor sintetiza aquesta capacitat d'entretenir i explicar una època i a la vegada ser capaç de parlar-nos amb profunditat sobre la naturalesa humana és The Searchers de John Ford. No parlaré ara d'aquesta peli perquè he pensat fer-ho d'aquí a unes setmanes en un post, però si que es fa imprescindible anomenar-la pel que ha representat a nivell del Western com també pel cinema en general. Tothom ho diu i de fet ningú s'equivoca quan diu que estem davant d'una obra mestra de l'art (del cinema). Val molt la pena deixar-se portar per aquest film, tenir les orelles i els ulls ben oberts i deixar-se sorprendre per ella. No decepciona, no ho pot fer.
Si parlem de directors podem dir i (repetir) el nom de John Ford, Howard Hawks, Nicholas Ray, Anthony Mann, Sam Peckinpah, Clint Eastwood, Fred Zinnemann, King Vidor, Raoul Walsh, Sergio Leone...
Dels molts films que valen la pena en destaco el següents:
Tot lo bo s'acaba i ahir vam fer la última sessió del curs de crítica de cinema amb el Pep Prieto. Ahir va ser dia de conclusions i reflexions en veu alta i va ser molt interessant. Una de les coses que més m'emporto d'aquest curs es que sí un vol dedicar-se a això de la crítica és bàsic una bona formació i això passa, entre d'altres coses, per tenir una bona base teòrica, és a dir llegir, llegir i llegir teoria ( i clar mirar pelis també!). I tots sabem que costa llegir llibres teòrics, sigui del camp que sigui, però sense una base teòrica no es possible tenir unes bones ulleres per veure les coses. El més difícil de la teoria es que no es pot fer amb presses, demana temps i tranquilitat, a poc a poc, sense correr perquè sino bàsicament és una pèrdua de temps.
Ara he començat un llibre que tenia abandonat a la llibreria i que el Pep va dir que valia la pena llegir, és diu Fabulas de lo Visible de l'Àngel Quintana.
La Filmoteca presenta un cicle sobre Billy Wilder. Una gran notícia el poder veure aquestes grans pel.lícules en pantalla gran, ja que només les he pogut veure en DVD i aniré a totes les pogui. La primera és una de les meves preferides, Perdición, si podeu aneu-la a veure. Us deixo l'enllaç amb el calendari de les pelis.
En Pep Prieto va parlar molt bé d'en Quim Casas i realment és un tio que sap ser planer i a la vegada profund, cosa que ha de ser molt i molt difícil d'aconseguir. Us deixo un link d'una entrevista que he trobat per la xarxa.
Estem a punt d'acabar el curs que ha organitzat el Museu del Cinema sobre la crítica de cinema. En Pep Prieto n'és el conductor i mestre de cerimònies i al llarg de 5 sessions hem xerrat sobre què vol dir fer crítica de cinema i bé, això m'ha permès compendre més el sentit d'aquesta tasca i volia compartir aquestes (petites) reflexions.
El Pep ha parlat de l'importància dels directors que amb un sol plà son capaços d'explicar-te el que està passant i que no s'aferren al diàleg per explicitar el que és important. Això em va fer pensar en una cosa que es obvia, però que no hi havia caigut i es que el cinema és per sobre de tot un llenguatge visual, i el (bon) director és aquell que es capaç d'explicar les coses només amb imatges, ser més implícit que expliícit perquè és aquesta la manera que permet a l'espectador fer-se seva la pel.lícula. Així a l'hora de fer una crítica d'una peli és important remarcar alguna escena que mostra la capacitat narrativa del director i a la vegada dóna pistes sobre la pel.lícula. També m'ha agradat la idea de que es pot apendre molt veient pelis dolentes, una cosa que mai m'havia passat pel cap i que realment és així. Una peli dolenta et demana ser conscient dels elements que justament fan que una peli sigui bona, i fa de mirall perfecte per contrastar allò bo d'allò dolent. I lligat amb això també vaig trobar interessant l'idea de que si realment t'agrada el cinema, gairebé de qualsevol peli un pot trobar quelcom d'interessant, ja sigui perquè realment té alguna cosa bona (un pla, una interpretació, la música...) o pel que dèiem de que et permet confirmar allò que sí que està bé. A mi el Pep Prieto em va recordar als crítics de TV, que veuen coses que jo en principi no penso veure, i que en treuen reflexions molt interessant sobre el mòn de la TV. Per exemple em venen al cap persones com l'Alfons Arús o el Víctor Amela que sobretot el que transmeten és amor per la TV i el mateix li he vist al Pep Prieto i de fet ell mateix ho deia, que per fer aquesta feina has d'estimar al cinema, sinó perd el sentit. M'ha semblat que és molt important això, i que moltes vegades un decideix ja no provar certs films perquè creus que no valen la pena i molts cops no es realment així. Una altre cosa es el temps lliure que un té i si pot o no veure tot el que vol i pagar-ho, però si que almenys a mi, m'ha ajudat a poder veure coses que d'altre manera no les hauria vist.
