Ja han passat 5 sessions i el curs ha arribat al seu final. Crec que és una bona durada, estàs unes quantes setmanes ficat a fons i després necessites temps per anar assimilant el que s'ha anat dient i donar temps a les pel.lícules que no s'han pogut veure.
Crec que si alguna cosa he après del curs, a part de conèixer coses concretes de cada film, es sobretot la manera de mirar el cine. Me'n adono que no només és important fixar-te amb el què t'estant explicant, el què passa, sinó també la manera en com està fet i en aquest com hi ha milers de coses, aspectes tècnics, de moviments de càmara, ús dels decorats, ús de la música, l'ús del color o la fotografia, etc.. Evidentment no vull dir que abans no sabia que això era important, però si que quan parles d'un film i per exemple es parla de com un director enfoca allò que passa a davant però també allò que passa en un segon pla i per tant no t'està dirigint sinó que t'està deixant la llibertat de focalitzar allà a on tu creguis més important, això et desperta una manera de mirar les pelis amb més atenció, com si el fet d'anar a aquest curs m'ajudés a despertar la meva curiositat, com si millorés la meva visió del que passa.
A nivell més concret m'han vingut moltes ganes de recuperar les pelis d'en Víctor Erice, sobretot El Sur i El espiritu de la colmena. He estat veient unes entrevistes que hi ha al Youtube i és un director que diu coses molt interessants, tot i que a la vegada diu que no li agrada gens fer entrevistes i parlar dels seus films (igual que en David Lynch). Aprofito per deixar un curt fet per ell, molt poètic, molt visual, utilitzant els sons naturals per explicar les coses.
Comentar per acabar que tinc ganes de veure Innocents d'en Jack Clayton, una peli de la qual Amenabar en va "agafar" unes quantes idees i que pel que vaig veure és una molt bona peli de por i misteri (l'autèntica Los Otros).
Ozu fou un director que sobretot estimava les històries que en podríem dir mundanes. No l'interessava les històries soprenents o amb grans fets extraordinaris, sinó que l'interessaven les persones que viuen el seu dia a dia, amb els seus problemes, les seves alegries, etc. Contes de Tokyo es un exemple clar d'aquesta manera de veure el cinema. Una sèrie de personatges que viuen fets que són importants sobretot per ells mateixos, i que justament això és el que produeix un efecte mirall sobre els espectadors que miren(m) els seus films. Les pelis de Ozu tenien molt d'èxit a la taquilla per això que ara comentavem, la gent s'identificava amb aquells personatges que acabaven esdevenint persones de carn i ossos.
Per poder aconseguir això Ozu mou molt poc la càmera, la posa sempre en un posició fixa i el que sí dóna és molts importància a allò que surt en pantalla, a l'enquadrament (com si fos una pintura en la qual cada element està en aquell lloc per alguna cosa). A la vegada dóna més importància no tant a les accions, sinó al resultat d'aquestes. Per exemple el viatge d'una família del món rural a la ciutat amb tren, no dóna importància al viatge en si, no veiem l'acció d'aquest viatge, sinó que sí que dóna importància a l'impacte que aquest viatge (canvi) ha tingut en els personatges. Per a ell l'important no es que passin coses, sinó l'impacte que té en les persones aquests canvis. Ell va voler mostrar que succeïx en les persones quan passen de viure en un entorn rural (relacions més properes, mesura més humana..) a un entorn urbà (massificació, ciment, fredor en les relacions...). A la vegada també l'interessa reflexar les diferències generacionals (la pèrdua de respecte dels joves envers els grans) i les diferències socials.
Ozu és un director que tenia una visió naturalista de la vida i entenia que a la vida les coses passen i que més que dramatizatr-les, ell creu que es qüestió d'acceptar-les. Un exemple clar d'això és com Ozu mostra una escena en la qual una família acaba d'enterrar la seva mare i es veu aquesta família dinant. Un altre director hauria mostrat una escena trista, amb una música i uns colors de tristor, com per remarcar (artificialment) aquest tristor, per remarcar el seu dramatisme, doncs bé Ozu mostra un dinar en el qual les persones xerren de forma normal i sí que parlen de la mare que ja no hi és, però en certa manera mostra una naturalitat, que es justament el que realment passa.
Reconec que no he vist aquest film i no tardaré gaire a fer-ho, perquè ja no tinc cap dubte que m'agradarà.
Ahir vam tenir el plaer de parlar dels fims Ace in the Hole (1951) de Wilder i Tôkyô monogatari (1953) de Yasujiro Ozu (pronunciar Òzu i no Ozú).
De Wilder es va dir que fou un director amb un sentit de l'humor molt punyent, un sentit de l'humor que es reflexava en les seves pel.lícules de manera que primer reies però després et quedaves pensant que allò que havia passat era força seriòs. Com a exemple d'això es aquest film de l'any 1951 en el qual Wilder fa un retrat mordaç i contundent sobre el món de la premsa i dels mitjans de comunicació en general. El personatge principal interpretat per Kirk Douglas és un penques, una persona que fa riure quan te'l mires, peròa la vegada se't gela el somriure quan veus que s'aprofita de la desgràcia d'un pobre individu per treure'n un rèdit econòmic: un home cau en un pou, una cova, i està atrapat, quan això s'ha sap es crear un show al seu voltant, com un peregrinatge del morbo i s'acaba creant una fira l voltant de l'home que està morint-se de gana en el pou. Kirk Douglas que es qui sap exactament a on està, al veure els diners que s'està fent al voltant d'aquest fet, fa que enlloc de cavar pel lloc més curt, es posin a cavar per un lloc que està molt lluny d'aquesta cova. Diguessim que l'actitud del personatge periodista interpretat per Douglas, no es precisament altruïsta, però es que el circ que els mitjans i les persones han organitzat al voltant de la desgràcia del pobre home, tampoc neix de la bondat...
Mireu el trailer i en fareu una idea...
A part del film vam parlar d'en Wilder i es va comentar que era un director que mai es va sentir que era un artista, sinó que sempre va creure que ell era un persona que entretenia a la gent, que el que volia era poder connectar amb la gent i fer per tant un cinema popular (que no populista). Per poder arribar a aquest objectiu, els seus films estaven filmats de la forma més natural possible, sense que es notés la càmara. No volia per exemple introduir plans extrans perquè el públic pensés que maco era aquell pla, sinó que tot estava al servei de la història i que l'espectador no havia de notar l'artifici del film.
També es va parlar de l'importància del guió en el seus films, guions molt ferms, sense improvitzacions i amb uns diàlegs molt treballats, molt rics (en aquest sentit es va comentar la similitud amb el director d'Eva al desnudo, de J. L. Mankiewicz). Això també feia que donés molta importància i valorés molt el paper dels actors, ja que exigia una gran interpretació, que els actors es creguessin els seus diàlegs. En aquest sentit un dels actors que millor va saber connectar amb el mestre fou Jack Lemon. Els dos van realitzar varis films que van arribar a ser obres mestres com The Apartment o Some Like Hot (Con Faldas y a lo loco o Ningú no es perfecte).
A nivell d'influències es va dir que Wilder va reconèixer que un dels directors que més l'havien influenciat fou Ernst Lubich (Ser o no ser del 1942).
Al Museu del cinema a part d'una gran videoteca, hi ha una llibreria sobre cinema molt completa, el problema fins fa poc, era que no es podien treure llibres i per tant només els podies consultar en el mateix museu. Des de fa uns pocs mesos ja es permet poder treure els llibres i ahir vaig agafar el primer. La vertitat es que vaig tenir una grata sorpresa, perquè vaig trobar un llibre que m'havien recomanat molt però que era impossible de trobar a les llibrerirs perquè està descatalogat. Aquest llibre és el que va escriure el crític Quim Casas ja fa uns quants anys (el primer llibre que es va fer sobre John Ford a l'estat espanyol) i que ara que està a les meves mans el devoraré de dalt a baix. Segur que no em defraudarà!
A la vegada també vaig trobar un llibre que tampoc havia pogut aconseguir perquè està descatalogat, i és un llibre sobre la peli Vertigo escrit pel filòsfo català Eugenio Trias. El seu títol és: Vertigo y pasión: Un ensayo sobre la pelicula vertigo. N'he sentit molt bones coses d'aquest llibre, però com deia no hi havia manera de trobar-lo i ara el podré llegir gràcies al museu. La veritat es que per les persones que ens estimem el cinema tenim una gran sort de que al costat de casa tinguem un museu com aquest. La gent que viu a Barcelona ho té bé, però fora d'aquesta ciutat sembla que només Girona és la ciutat en la qual un amant del cine té bones opcions per formar-se.
Per segon any consecutiu el Museu del Cinema de Girona organitza un cicle en el qual s'analitzen 10 obres mestres de la història del cinema i com no podia ser d'altre manera, m'hi he apuntat i ahir vam començar la primera de les 5 sessions setmanals.
El curs el realitza en Josep Mir i com ja vaig comentar l'altre vegada que vaig parlar d'aquest cicle, el que més m'agrada d'ell és que per sobre de tot és un apasionat del setè art, es nota que s'estima el cinema i a la vegada sap transmetre de forma planera i clara, cosa que s'agraeix perquè et permet compendre el què diu, i a la vegada t'enganxa el com ho diu . M'agrada les pinzellades d'humor que acompanya les serioses explicacions (erioses no en el sentit d'enfadat sinó en el sentit de ser comentaris fruït d'una profunda reflexió) i que ajuden a mantenir l'atenció sobre el que es diu.
Us passo el llsitat de les pelis que es comentaran:
-Llums de la Ciutat (City Of Lights EUA, 1931) de Charles Chaplin
-Encadenats (Notorious, EUA) d'Alfred Hitchcock
-El gran carnaval (Ace in the Hole, EUA, 1951) de Billy Wilder
-Contes de Toquio (Tôkyô monogatari, Japó 1953) de Yasujiro Ozu
-Jules i Jim (Jules et Jim, França, 1962) de François Truffaut
-The Innocents (Regne Unit, 1961) de Jack Clayton
-El espiritu de la colmena (Espanya, 1973) de Víctor Erice
-Vellut blau (Blue Velvet, EUA, 1986) de David Lynch
-Inseparables (Dead Ringers, Canadà, 1988) de David Cronenberg
-In the Mood for Love (Fa yeung nin wa, Honk-Kong/França, 2000) , de Wong Kar Wai
Es una llista que no sorprèn massa en el sentit que són pelis més o menys conegudes i que realment es mereixen el calificatiu d'obres mestres, potser la que sorprèn més es la The Innocents perquè jo almenys no n'havia sentit mai parlar, i d'en Billy Wilder jo almenys conec més altres pelis que no la que apareix a la llista, el Gran Carnaval. Però bé, totes són pelis que valen la pena de conèixer o tornar-hi a parar atenció, tot i que sempre n'hi ha que et criden més l'atenció. En aquest cas espero de forma especial el dia en que parlarem de Contes de Toqui perquè tinc la sensació que és una peli que ser que m'agradarà molt, i també com a dia especial es el dia que parlem de Blue Velvet, una de les pelis que més m'ha marcat (oh David Lynch!).
Aquest disabte vam parlar de City Of Lights, una peli que no recordo haver vist, tot i que hi ha certes escenes que sí que em sonaven. Vam parlar del film però també d'en Chaplin i la seva obsessió perquè totes les escenes funcionessin realment i per això filmava hores i hores de metratge. Es va dir que Chaplin era un director que va tenir la sort i la vista de ser copropietari dels estudis en els quals es feien els seus films, i per tant tenia el control absolut sobre el seu film, direcció i muntatge. A la vegada era un director que s'agafava el temps que fos necessari per trobar la manera concreta de plasmar una idea i això es traduia en que hi havies vegades en que els actors anaven al set de rodatge, i Chaplin no es presentava, estava a casa seva treballant sobre alguna escena. I com deia abans, també rodava hores i hores de metratge, per després poder fer el millor muntatge possible i que les escenes realment encaixessin amb la idea que volia transmetre. Això però equivalia a gastar molts diners amb cinta, però com que després les seves pelis feien molts diners, es podia compensar.
Una altre cosa interessant que es va dir, es que Chaplin va mantenir el fet de que les pelis fossin mudes i no parlades, quan justament el públic anava al cinema a veures pelis parlades, per poder veure quina veu tenies els actors que durant anys havien vist a la pantalla sense parlar. Chaplin era un director que per sobre de tot volia transmetre històries humanes que enganxessin emocionalment als espectadors, per sobre dels excelents gags i les rialles que provocaven els seus films, darrera d'això hi havia la voluntat de que els espectadors s'impliquessin amb els personatges. Per això creia que l'introducció del sonor desvirtuava el seu miisatge perquè els espectadors estarien més pendents de quina veu tenen els actors (les estrelles) i no va ser fins al Gran Dictador quan va realitzar una peli parlada.
Vam veure alguns fragments de la peli i un cop més t'en adones de que l'esència del cinema es poder "parlar" a través de les imatges i que si una escena es pot explicar visualment, tindrà mil vegades més força que si es fa mitjançant el diàleg.
Us enllaço un parell de videos de la peli. El primer es l'exemple de la gran capacitat de Chaplin per fer riure i crear gags còmics boníssims, mireu el combat de boxa i ja em direu el què. I el segon es l'exemple també de com podem emocionar-nos sense la necessitat de paraules.
Del film de Hitchcok no vam poder-ne parlar tant perquè se'ns va tirar el temps a sobre. Encadenados és una peli que justament vaig comprar i veure fa poc i em va agradar molt. Cary Grant fa el paper de persona dura però que a la vegada se li veu un gran cor i la Ingrid Bergman fa el paper de persones en moments fràgils i a la vegada però mostra una gran fortalesa.
Del film es va dir que es no es tan espectacular com per exemple Con la muerte en los talones o Psicosis, sinó que és un film més subtil, en que el valor està en els petits detalls. Per exemple les mirades que fa en Cary Grant cap a Ingrid Bergman són molt subtils i ens estan donant molta informació. O un altre exemple d'aquesta subtilesa es que al començar la peli Cary Grant està enfocar per l'esquena, no li veiem la cara i això en aquell moment va sorprendre perquè una estrella com ell s'havia d'ensenyar sempre de cara.
Una altre cosa que es va comentar és el sempre important paper del macguffin, aquell element de la trama que sembla que és molt important a nivell de la història, però que en el fons només és un catalitzador per l'acció mateixa. En aquesta peli aquest paper el juga una clau, i durant una bona estona estem tots pendent d'aquesta clau, però de fet l'important és allò que provoca en els personatges, com afecta això a la relació entre per exemple Ingrid Bergman i el seu home i la reacció d'aquest.... El que li interessava a Hitchcock era els problemes o dilemas morals dels seus personatges i provocava situacions en les quals aquestes persones havien de triar d'actuar d'una manera que els provoqués dilemes morals, fer coses potser moralment poc correctes però a la vegada necessàries (per exemple mentir).
Us poso un video en el qual es parla d'axiò fent servir l'exemple del macguffin de la clau en la peli Notorious.
Bé, la setmana que ve, nova sessió amb les pelis de Wilder i Yasujiro Ozu.
