diumenge, 26 de juliol del 2009

DOUBLE INDEMNITY de Billy Wilder - 1944 (Perdición)

Estem davant d'un dels films més importants del cinema negre i un dels films que va iniciar l'època daurada d'aquest gènere. Els anys 40 del segle passat van ser molt convulsos degut a la Segona Guerra Mundial. La societat (nord)americana va perdre certa inocència degut a aquest conflicte bèlic i el cinema va reflectir aquest fet. Les històries de bons i dolents van començar a deixar pas a històries de personatges normals, de carns i ossos que mostraven les seves debilitats, les seves mancances i això donava lloc a que els espectadors s'identifiquessin fàcilment amb aquests personatges.
En aquest film dirigit per un dels grans directors de la història del cinema, el gran Billy Wilder, ens trobem a un agent d'una companyia d'assegurances (Fred MacMurray que cau bojament enamorat d'una dona client seva (Barbara Stanwyck) i aquesta bogeria porta a l'agent a planejar la mort del marit d'ella. L'idea es matar a l'home fent veure que s'ha tractat d'un accident, i així poder cobrar l'assegurança de vida que ell haurà firmat sense saber-ho.
La cosa es complicarà amb la presència del cap de l'agent (Edward G. Robinson) que es un gat vell i s'ensuma qualsevol intent d'estafar a la companyia.
La història està explicada a partir d'un flash back en el qual MacMurray ens explica com va començar tot. Ràpidament ens identifiquem amb ell, el veiem patir i ens parla amb un to i unes paraules que captem que és una (bona) persona però que les coses no han anat com ell esperava i sentim certa pena per ell. Ell es una persona solitària que té una feina que potser no es mediocre, però que tampoc veiem que sigui per ell la seva passió, tot i que a la feina és un dels millors treballadors. Admira al seu cap perquè la seva excel.lència neix d'una passió per la feina que ell no té i a la vegada admira també la seva bondat. Edward G. Robinson fa una interpretació excel.lent del cap i en tot moments ens transmet una gran humanitat que es mostra més evident amb la relació que manté amb el seu treballador. Mac Murray i Robinson tenen una relació com de pare a fill, i el millor de tot per mi, és que aquesta relació mai es trenca, fins hi tot quan Robinson descobreix que Mac Murray és el que ha estafat a l'empresa. Robinson és una persona integre que però no jutja la vida del seu amic, tot i que intueix que alguna cosa no va bé en aquesta vida gris que té.
S'ha dit que el paper de Robinson seria l'alter ego de Billy Wilder, i en certa manera té sentit perquè estem davant d'una persona que comet un acte moralment injustificable com és la mort d'un èsser huma, però en cap moment jutja a aquesta persona, sinó que ens mostra la història de manera que siguim nosaltres, els espectadors, els que treiem les nostres pròpies conclusions. Aquesta visió humana o humanista dels fets és per mi un dels elements que permeten que ens fiquem tant a dins a la història i que al cap de gairebé 70 anys segueix sent un mirall de l'ànima humana.

Punt i a part és el paper de la Barbara Stanwyck, una de les millors Femme Fatales de la Història. Probablement els matissos que percebem de l'interpretació de Mac Murray no apareix en el paper de la Stanwyck. Vull dir que el paper d'ell és la d'una persona bona però dèbil, o que almenys no es capaç de frenar la temptació i justament aquesta poma podrida està simbolitzada en el paper d'ella. La bondat d'ella és més difícil de captar-la, tot i que en els moments finals de la seva vida, apareix certa humanitat, la màscara de la Femme Fatale cau per aparèixer una persona sola i trista que en cap moment ha estat capaç de tenir la vida que realment hauria volgut.

Us enllaço el video de l'inici de la peli, i aneu al minut 7 i fixeu-vos amb la cara de MacMurray quan veu aparèixer per les escales a la Stanwyck, mireu la seva cara com li canvia i com, sense ser-ne ell conscient, acaba d'entrar en una teranyina d'on ja mai més en sortirà. I fixeu-vos amb com ella baixa les escales i com la càmera s'apropa al turmell d'ella i veiem una cadena. Per mi aquesta cadena simbolitza l'atracció sexual i eròtica que atraparà com una cadena a l'"inoccent" agent d'assegurances. Com deia abans però, ella també està atrapada però diria que ell cau en la xarxa d'ella i ella ja porta la teranyina d'abans, com si fos una persona que sempre ha estat atrapada i justament perquè l'engany ve de més lluny ella es tant perillosa.
També en aquest video podeu apreciar un dels elements mési importants que el gènere negre va aportar al cinema, i és el contrast entre cla i fosc, el joc de les llums, de les ombres. Fixeu-vos com a fora de la casa, quan arriba amb el cotxe es de dia i la llum es total i encanvi a dins de la casa la llum ja no entra amb la mateixa força, sinó que està esmorteïda, "tallada" per les persianes que reflecteixen unes línies blanques i negres sobre les parets que recorden a unes reixes d'una presó. Aquest toc poètic, aquests elements tècnics són fascinants perquè t'estan explicant moltes coses sense cap paraula, només a partir de les imatges.
A mesura que les coses es van complicant en el fim, a mesura que el cap de MacMurray està cada cop menys clar i les coses es precipiten sense control, la llum cada cop serà més fosca, i en certes escenes, com l'escena de la trobada final entre ella i ell, gairebé no es veu res, no saben excatament que està passant, i això permet transmet aquesta sensació d'ofuscació a la que han arribat els personatges principals.



Ja ho he apuntat més amunt però hi torno i em refereixo a la (gran) interpretació dels actors. Edward G Robinson era en aquell moment ja un actor amb molta reputació i els seus papers eren d'actor principal i quan se li va oferir el paper cap de Macmurray es va pensar que no l'acceptaria, perquè no era un paper principal, sinó que tot i que té el seu pes en la història, no deixa de ser un paper secundari. Doncs G. Robinson va tenir la intel.ligència d'intuir que aquell era un gran paper i va decidir tirar-ho endavant i s'ha acabat sumant a la llista de grans interpretacions de la història del cinema. La seva interpretació es perfecta, transmet humanitat , credibilitat, força i profunditat. Us enllaço un segon video i mireu a partir del minut 1 la presentació de Robinson als espectadors. Està desenmascarant a un home que d'amagat ha calat foc a la seva furgoneta per guanyar la indemnització, fixeu-vos amb la seguretat que transmet G Robinson i a la vegada però, després de fotre-li una bronca a l'home, tampoc el matxaca, sinó que el tracta de forma justa.



El paper de Fed MacMurray també es força sorprenent si tenen en compte les seves pel.lícules anteriors. Aquest actor estava classificat en el gènere de la comèdia i les pel.lícules familiars i quan es va saber que aquest actor faria el paper d'un home que comet un assassinat van aparèixer dubtes de que realment pogués funcionar. Però i tant que va funcionar! Estem davant el paper pel qual es recorda la carrera cinematogràfica de MacMurray. El més genial de tot va ser agafar un actor que el públic associava a un bon pare de família, a un bon marit i sense canviar això, sense deixar de ser bona persona, convertir-lo en una persona que comet un assassinat i una estafa. Això va fer possible que els espectadors s'identifiquessin tant amb aquest personatge perquè algú com ells, bon ciutadà però també amb desitjos ocults, amb coses a amagar, i la pel.lícula donava permís a que això sortís a la llum. La interpretació de MacMurray es excel.lent perquè sap transmetre naturalitat i credibilitat i no grinyola gens que sigui algú amb bon cor i que a la vegada mati a una persona i enganyi al seu millor amic.

De la Barbara Stanwyck ja he dit algunes coses, i potser sí que cal dir que fou una actriu tot terreny, podia fer papers molt diferents i en cap moment va estar encasellada en el de Femme Fatale. També dir que la seva bellesa potser no és la canònica, no podríem dir que es una dona espectacularment bella com si que ho era la Lauren Bacall, però sí que transmet intel.ligència, sensualitat i quelcom d'ocult de misteriós que la feia una figura molt atractiva.

Per acabar dir que en el guió hi va intervenir no només en Billy Wilder sinó també l'escriptor de novela negra, Raymond Chandler. Aquest escriptor és un dels més grans exponents de la novel.la negra i alguna de les seves obres van ser portades al cinema (ex El Sueño Eterno). Sembla que la relació entre director i escriptor fou un desastre i en cap moment van congeniar, però la veritat es que a l'hora de la veritat la cosa no deuria anar tant malament si veiem el resultat final. Es diu que una de les millors coses que va aportar Chandler eren els diàlegs, i com a mostra fixeu-vos en el video que vaig postejar fa uns dies en el qual apareixen MacMurray i Stanwyck parlaven sobre els límits de velocitat. Les grans obres del cinema negre es caracterítzen per grans diàlegs, precisos, directes com una bala.

Espero que us dongueu el permís per veure aquesta gran pel.licula i si ho feu quedareu per sempre més atrapats pel cinema negre!.


dissabte, 11 de juliol del 2009

FEMME FATALE (i 5) - BARBARA STANWYCK

FEMME FATALE (4) - GLORIA GRAHAME

FEMME FATALE (3) - LAUREN BACALL

FEMME FATALE (2) - LIZABETH SCOTT

FEMME FATALE (1) - IDA LUPINO

Una de gèneres: EL CINEMA NEGRE

Ja fa temps que volia parlar-vos sobre l'anomenat cinema Noir, perquè és un dels gèneres que sempre m'ha atret més.
Aquest gènere va tenir la seva màxima vigència entre els anys 40 i fins mitjans del 50 del segle passat i va donar lloc a grans obres mestres com El Halcón Maltés, Perdición, Sed de Mal, Los Sobornados, Laura, El Sueño Eterno, Retorno al pasado, La Jungla del asfalto, Atraco Perfecto, Scarface.. Entre els directors més importants hi trobem: Fritz Lang, Orson Welles, Otto Preminger, Howard Hawks, Raoul Walsh, John Huston, Billy Wilder, Jacques Tourneur...
Vaja aquestes pelis i directors sí que són cracks galàctics, no com d'altres...
El que m'atrau d'aquest gènere es que mostra al gènere humà amb tots els matissos i mai mostra uns personatges molt bons i uns altres molt dolents. Hi ha tot un ventall de personatges que sí que n'hi ha que estan en un extrem de la maldat i d'altres que s'acosten més al costat de la bondat però a la vegada ens acaba mostrant que les persones som més iguals del que ens pensem. El personatge que encarna aquesta dualitat és el del perdedor (el looser) que no ha tingut una vida fàcil, i que normalment viu sol i aïllat. És aquest un personatge que estar entre dos mons, per un costat el món de la normalitat en el qual ell no s'hi sent còmode perquè hi reconeix la superficialitat i la hipocresia d'aquestes persones i per altre està en contacte amb el submón de l'ilegalitat i tampoc s'hi sent còmode perquè en aquest no hi ha ni un mínim de decència ni moral. Normalment aquest personatge el representa un detectiu o un poli, una persona que ha d'aplicar la llei envoltat de servidors de l'ordre que són uns corruptes i estafadors, i que per tant es planteja moltes vegades el sentit de la seva feina, el sentit de la seva responsabilitat.
Els dos mons, el correcte i l'ilegal s'assemblen en que cap dels dos es planteja quina és la seva responsbilitat i l'únic objectiu es sortir-se'n amb la seva al preu que sigui, encanvi el solitari es qüestiona contínuament quin és el seu paper en aquest món (de merda) que li ha tocat viure.
El protagonista d'aquests films normalment es una persona que fora de la dicotomia falsa entre bons i dolents és el que acaba representant certa esperança de que sempre es pot fer quelcom de bo, tot i que a ulls de la societat pot no ser reconegut ni premiat. Aquest individu té certa ètica personal que és autèntica perquè neix del contacte directe amb allò que passa darrera de la bastida de la normalitat. Només aquell que es mou entre la merda i es capaç de no contaminar-se pot ser valorat com algú realment bo.
El cineme negre ens parla doncs de les contradiccions que tenim les persones, les contradiccions de la societat i per fer-ho utilitza un llenguatge que s'apropa més al món de la poesia (com l'expressionisme). Quan veig alguna d'aquestes pelis tinc una sensació semblant a la que tinc quan llegeixo còmics o quan veig una fotografia. La textura, la llum, les ombres, els encuadraments són eines que expressen molt més que els diàlegs, tot i que hi ha certs diàlegs que són impagables.

I com a exemple d'aquests diálegs veieu aquesta escena de Perdición (Double Indemnity). A vegades la censura pot ser una cosa bona!


Ah i no ens oblidem de les femme fatale, ai, aquestes dones que són la perdició del nostre (anti)heroi. Les femme fatale reprsenten la temptació cap al costat fosc (darth vader femení?) i són com la serp que enganya a l'heroi amb perfums i petons de llavis pintats...
Una petita llista de Femmes fatale: Lauren Bacall, Gloria Grahame, Ida Lupino, Lizabeth Scott, Barbara Stanwyck. Qualsevol no es deixa enredar per dones com aquestes!!!

Les pròximes setmanes penjaré crítiques d'algunes de les pelis més importants que s'inscriuen dins el génere Noir. Perversidad, Sed de Mal, Sobornados...




dijous, 9 de juliol del 2009

Programació de l'estiu dels cinemes Truffaut


Us deixo l'enllaç de la programació que cada any fa el cinemes Truffaut per l'estiu. Bones pelis que s'han fet al llarg de l'any i que ara podem veure en versió original.
De les pelis les que segur que intentaré no perdrem són la de Control sobre la vida de l'Ian Curtis el que fou lider de Joy Division i que va acabar suicidant-se i l'altre es l'última de Clint Eastwood, Gran Torino que encara no he vist.

Au a disfrutar-ho!

http://www.cinematruffaut.com/cartellera/proximes-pelicules.html

HITCHCOCK I TRUFFAUT

M'estic llegint aquest llibre que va fer en Truffaut a partir de les entrevistes que li va a fer al (gran) Alfred Hitchcock. Qualsevol amant al cinema hauria de llegir algun cop a la seva vida aquest llibre, ni que només fos un cop. És un llibre que ja porta anys convertit en un clàssic i bé, per alguna cosa deu ser.
Ara ja estic gairebé al final i la sensació però que tinc es que m'el aniré llegint al llarg del temps perquè és un pou que no té fons, sempre hi trobes aigua fresca i abundant.
Una de les reflexions que m'han fet pensar més es sobre el fet de que el cinema es bàsicament un llenguatge visual i per tant tot allò que el director pogui expressar només amb l'imatge no cal introduir-hi les paraules, els diàlegs. El director anglès explica que quan les persones parlen, moltes vegades es com un soroll que no mostra realment allò que pensa o sent aquella persona i per això ell posa l'èmfasis en allò que no es diu però es veu, amb els gestos, les mirades, les postures, els silencis, etc. Com diu ell el cinema no es teatre filmat, sinó que la imatge ho és tot.
I com a exemple d'això us deixo una de les escenes més conegudes de la peli Nort By Nortwest, l'escena en la que Cary Grant ha de fugir de l'atac d'una avioneta.