EL CINEMA DE CLINT EASTWOOD (1930-...)

 

Seguint amb la línia encetada en el post sobre el cinema de Ford de revisar i donar un cop d'ull al cinema de grans directors, en aquesta (podríem dir) segona part m'he aturat a degustar el cinema de Clint Eastwood. L'anomenat últim cineasta clàssic del cinema nord-americà segueix als seus 80 anys al peu del canó regalant-nos obres mestres com per exemple la (gran) Gran Torino i com el millor vi que com més madur millor, Eastwood cada dia fa les coses més ben fetes.

Per poder fer aquesta revisió he visionat els films següents: Harry el sucio (1972-aquesta nomes com a actor),El Jinete Pálido (1985), Bird (1988), Los puentes de Madison (1995), Mystic River (2003), Million Dollar Baby (2004), Gran Torino (2008). A la vegada he repassat films que havia vist en l'últim any com Sin Perdón (1992), Banderas de nuestros padres (2006), Cartas desde Iwo Jima (2006) i El Intercambio (2008). A la vegada i tal com ja vaig fer amb la revisió del cinema de Ford m'he servit de material escrit per fer aquesta anàlisis. Els llibres que he anat consultant són els següents: 

Clint Eastwood de Carlos Aguilar (Ediciones Cátedra) i El libro de Clint Eastwood de Bernard Benoliel (Colección Grandes directores -Cahiers du Cinema).

S'ha de dir que el millor de fer una revisió d'un director o un gènere es que, almenys és el que em passa a  mi, et permet treure més suc de les pelis perquè es com si estiguessis més centrat amb el que estàs veient, més connectat i per tant disfrutes més de les obres.

Bé, tal com vaig fer en el post sobre Ford, l'objectiu no es fer una revisió del cinema entesa com una revisió film a film de la filmografia de l'autor, sinó més aviat  posar l'accent en aquelles coses que permeten defninir en certa manera el tipus de cinema proposat pel cineasta i que són com petites pistes per seguir-les i veure cap a quins (nous) camins ens porten.

Com deia al començament, Clint d'Eastwood ha estat catalogat com l'últim cineasta clàssic. I  això què vol dir realment? Aquesta pregunta me l'he feta i només a mesura que vas veient els seus films vas comprenent el sentit d'aquesta paraula. Allò que crec que s'ajusta més a aquesta definició és la seva capacitat de transemtre veritat, realisme d'una manera senzilla i natural, sense forçar les coses. Els films d'Eastwood són fàcils de seguir, tant a nivell argumental com a nivell tècnic (la càmera no et mareja amb plans impossibles i estressats com els dels videoclips) i a la vegada però no són films buits, sinó que marquen a l'espectador atent. Recordo molt bé l'impacte que ha tingut en mi el veure films com Million Dollar Baby o Mystic River. Són pelis que ja havia vist però aquest cop he notat que feien un espai a dins meu d'una manera (aparentment) senzilla. Aquesta capacitat de connectar amb l'espectador fent-ho fàcil és crec allò que defineix el cinema d'Eastwood, i per això se'l defineix com l'últim clàssic. 

S'entèn doncs que per Eastwood el cinema no es un simple divertimento, un simple pasatemps, sinó que la seva maduresa el porta a valorar el cinema com una eina d'expressió i comunicació de i per a les persones.  I per posar paraules a això  deixem que sigui el mateix Eastwood que ens parli de la seva manera d'entendre el cinema : "...Aprendí que hace falta fiarse del instinto. Hay un momento en el que un actor tiene una intuición, y lo sé. Detrás de la cámara lo puedes sentir aún más claramente. Y a partir del momento en que posees este instinto, que lo sientes, ya no puedes tener dudas..... Podemos encontrar un millón de razones susceptibles de explicar por qué algo no funciona. Pero si lo sientes, y tiene pinta de ir bien, entonces funciona..... El cerebro anlítico puede matarte como artista. Hay que permanacer en contacto con un nivel más profundo.".

Aquesta filosofia sobre el cinema (sobre la vida) es tradueix en una manera concreta de filmar, en la qual res està deixat a l'atzar i  a la vegada però tot flueix sense encorsataments intelectuals que forci les coses de forma artificial. Clàssic no vol dir encarquerat i antic, sinó més aviat tot el contrari, vol dir naturalitat i modernitat perquè es capaç de captar la veritat de les coses a partir d'un artafecte ficcional (el cinema) que no artificiós. 

L'important es poder explicar una història, allò que els hi passa a una sèrie de personatges i així  l'espectador connecta de tal manera que allò que es fals (ficció) esdevé real perquè passa no a fora, sinó a dins nostre. I aquesta és la clau del seu cinema, que al fer unes pel.lis en les quals no es nota que el director és un as de la tècnica fent plans impossibles, provoca que l'espectador es vagi mullan sota una pluja fina com si res estigués passant i sense saber com, de sobte et sents atrapat d'una manera molt intensa. Ell no et diu el que has de pensar, ell només et suggereix i és l'espectador que ha de posar de la seva part, però no en el sentit de que necessitar entendre que passa, sinó en el sentit més inconscient de que estàs posant de la teva part perquè et sents identificat amb el que està passant.

I com ho fa això Eastwood? A partir de la comunió de tota una sèrie d'elements com són l'ús expressiu de la fotografia i la llum, el donar llibertat a l'actor perquè s'expressi  a partir del fet de donar-li tot el temps del món....

Per exemple si parlem de fotografia podem dir que Eastwood creu que l'important no es que una escena estigui molt ben il.luminada perquè es pogui veure tot, sinó ben al contrari, utlitza  la llum natural  per mostrar-amagar les coses tal no com es veuen que són, sinó com les vivim. Moltes de les escenes que passen en interiors normalment estan molt poc il.luminades, a vegades costa molt veure la cara a l'actor i encanvi les escenes exteriors a vegades són més iluminades, com un contrast entre l'interior (l'intimitat de la persona) i l'exterior (allò fora nostre que sempre ens és més fàcil de veure). Aquest contrast es doncs un recurs expressiu fet però de manera natural, no artificiosa. Que les escenes estiguin poc iluminades no vol dir que en la realitat necessàriament hauria de ser així, sinó que ell les planteja així per poder expressar una sèrie d'estats emocionals. Evidentment molts directors fan això però ell ho fa d'una manera molt natural, molt sàvia. 

Posem alguns d'exemples d'això que hem comentat:

Aquí tenim un  imatge extreta del film Million Dollar Baby i en aquest cas Eastwood juga amb el contrast entre la llum i la foscor, per representar un moment emocional important del film perquè és quan l'entrenador de boxa (el mateix Eastwood) decideix que sí que entrenarà a la jove cambrera (Hillary Swank). És un moment important en el film perquè s'estableix una relació de pare-filla entre els dos personatges i això canviarà per sempre les seves vides. No he pogut trobar l'escena en que es veu com mentre's ella entrena sola a la foscor, apareix Eastwood, que en un primer moment la llum només il.lumina les cames i aleshores ell fa un pas endavant i se li veu tot el cos i es quan ell de fet fa el pas d'ajudar a aquesta noia, és el primer pas perquè ell surti de les seves tenebres i vagi cap a la llum.

Aquí tenim un fragment de Sin Perdón en el qual l'ús d'una il.luminació esmorteïda, amb molts pocs punts de llum i tot de forma natural emocionalment ens transmet odi i venjança, res a veure amb l'escena anterior de Million Dollar Baby. És l'hora de la venjança, és l'hora de que el mite esdevingui realitat per augmentar encara més el mite i la foscor transmet aquesta sensació de malestar interior. Tot sembla brut, i en certa manera irreal, com un conte de fantasmes que esdevenen reals. Pluja i tempesta que anuncia el moment de la venjança...

Com deiem abans Eastwood també juga amb la paleta de colors  buscant un naturalisme i  a la vegada però fent-ho des de l'ús expressiu dels colors. És a dir, les escenes tenen un color que expressa l'estat emocional del que està passant i això vol dir que en la realitat aquella situació no la veuríem d'aquella manera, no tindria aquell to, però justament el fet d'usar el color d'aquesta manera és el que aconsegueix un connexió emocional amb l'espectador, i per contra si mostrés les coses com són, amb els colors reals no tindria el mateix impacte i provocaria que no ens creguessim el que està passant.

Veiem  un parell d'exemples de dues seqüències de dos films seus: Million Dollar Baby i Banderas de nuestros padres.

Em aquest video de Million Dollar Baby veiem que els colors estan com apagats, i que el verd i el blau apagats predominen sobre  altres colors. A la realitat les coses no són, així però justament com dèiem, el cinema utilitza el color per expressar un estat d'ànim i Eastwood i els seus tècnics saben com fer-ho de manera que no sigui forçat ni artificial. (la música del video evidentment no es de la peli).

Aquesta altre clip es de Banderas de nuestros padres i veiem també com el color està tan apagat que sembla gairebé en blanc i negre, tot i que no es així, es més aviat gris i ocre. Spielberg en el film Saves privates Ryan ja va  utilitzar aquesta paleta de colors en un film bèlic i les crítiques positives foren perquè mai un director havia mostrat la guerra de forma tant realista com Spielberg i una de les causes fou l'ús del color.


 Bé per acabar parlar de l'ús que Eastwood fa de la música, i de fet ell participa en la creació de diferents bandes sonores. La música en Eastwood sempre acompanya el que està passant, no "tapa" el que passa, sinó que punteja allò que ja està passant, de forma delicada però ferma. Us deixo un fragment de la banda sonora de Gran Torino amb una canço feta per Jamie Cullum.

INSPIRA per Marçal Solé

Us deixo un curt que ha fet un bon amic meu, el Marçal, més conegut com Maxi.
Està fet amb un mòbil i espero que us agradi tant com a mi ho ha fet.

EL CINEMA DE JOHN FORD (1894-1973)

Aquest estiu he aprofitat per sumergir-me en el cinema de John Ford i com era d'esperar ha sigut una experiència molt profitosa. Fent servir el llibre del Quim Casas sobre el director com a guia, he visionat els següents films: La Legión Invencible, El Hombre Tranquilo, Rio Grande i Que Verde era mi Valle.

A la vegada he revisat (que no visionat) també altres films que havia vist ja fa un cert temps  com Fort Apatxe, Centauros del Desierto, Las Uvas de la Ira, Pasión de los fuertes i El Hombre que mató a Liberty Valance.

Acostumats tots plegats a consumir productes de fàcil digestió i que no et suposin un (gran) esforç, val la pena  justament fer un esforç per dedicar temps a obres com les de John Ford perquè realment l'esforç es veu ben recompensat.  El cinema considerat clàssic és un cinema que no sembla que tingui cabuda en la societat (post) moderna actual, la societat del segle XXI. I probablement això és així, en el sentit de que el cinema clàssic, en general, és un cinema que comparat a l'actual, és un cinema lent, que no impacta a cada moment i per tant diria que no pot ser vist amb els ulls actuals. Això no vol dir, clar, que no pogui ser disfrutable, ans al contrari, però justament demana a l'espectador un cert canvi de mentalitat, una mirada més obervadora, més pacient, menys compulsiva i això demana .... un esforç! (i ja sabem que això  ens costa a tots).
A la vegada el redescobriment del cinema anomenat clàssic es produeix en una societat de la informacio, en la qual el fil de les coses es fragmentat, els famosos links de la xarxa, i costa més tenir una visió global i lineal de les coses. Això té les seves coses bones i d'altres que no ho són, i potser una de les coses que s'ha perdut en l'actualitat es justament tenir una visió històrica de les coses. Una visió que t'ajudi a compendre i a valorar més  les coses en la seva manera justa, a entendre que per exemple per poder valorar el cinema de Ford cal tenir certa noció sobre el valor del cinema mut (aquest cinema arribà a crear cinema pur, cinema que explicava bàsicament les coses a través de la imatge i no tant del guio o dels diàlges).
Es podria dir que en el segle XX ens era més fàcil veure el bosc, la nostra mirada era més històrica, i que  encanvi en l'actualitat  veiem molt fàcilment els arbres, no hi ha cap arbre que no pogui ser escrutat i això es bo, però es més fàcil perdre  la perspectiva de quin paper juga aquell arbre en aquell bosc i per tant de comprendre com és que aquell arbre, aquella obra,  ha pogut sorgir i quina importància té realment.
I es en aquest context que pren valor els llibres, el material imprès en el sentit de usar obres que mostren una visió lineal, històrica de qualsevol autor. Són com brújules en un mar infinit de contingut com és la xarxa. La combinació d'aquests dos elements permet, crec, una visió global i detallada de l'obra d'un artista i això té com a conseqüència un goig més profund d'aquestes obres.

I es per això que dono molt de valor a llibres com el de Quim Casas, perquè realment t'ajuden a compendre millor el cinema i en aquest cas en concret el cinema de John Ford i  crec que si realment et trobes amb un llibre ben escrit , rigurós, personal i vernisat d'amor cap allò que s'escriu, et dóna forces i exemple per poder valorar les coses en la seva justa mesura, cosa que jo almenys li dóno una gran importància. Allò que en un primer moment es només intuició, que penses (o millor dit sents) que és realment bo, amb la brújula de persones com en Quim Casas, et permet posar llum i nom a aquesta intuició.

D'aquest (petit) estudi que he fet del cinema de Ford allò que més m'agradria resaltar és la força moral dels seus relats. Aquest força moral transmet una gran passió per les persones i les seves circumstàncies. Pot sorprende que pel.lícules fetes fa més de 50 anys parlin millor de l'home que moltes de les pel.lícules actuals. I això que Ford era considerat un persona d'ideologia més aviat conservadora i en certs àmbits del Hollywood més progressista mai va estar ben vist. Però si alguna cosa té el seu cinema és que es progressista perquè en el fons creu en l'èsser humà, sense idealitzar-lo, ans el contrari, el mostra amb totes les seves contradiccions i justament per això els seus personatges són persones de carns i ossos. I es en aquest sentit de creure en l'home que el porta a ser conservador d'aquells valors que fan que la persona no deixi de ser humana, valors com l'amistat, les arrels familiars, l'arrelament a una terra.. Són aquests els valors que donen autenticitat als seus films perquè estan fets des de l'humilitat i la naturalitat, mai forçant les coses,però tampoc sense amagar com són les coses.

Com a exemple d'això us poso un fragment del film Que Verde era mi valle.

Aquesta escena sintetitza per mi el  cinema de Ford: sensibilitat, sentit festiu i d'humor i a la vegada seriositat en el sentit de mostrar un gran respecte  pel que passa, fugint del tot s'hi val, l'amistat i les relacions socials, els llaços familiars, la terra com arrel profunda que dóna entitat a la persona...

El gran mèrit de Ford es presentar tots aquests valors que podríem dir que són clàssics (que estan en l'origen de l'home com a home) d'una manera natural, fent fàcil i senzill allò que no ho és, sense imposar res i tot plegat transmés amb una gran convicció (que no dogmatisme). Es un cinema fet des de l'honestedat.

Es crec un cinema que el podríem definir de cinema pur, un cinema capaç de destilar els elements fins a deixar només allò que realment importa, i això en cinema es una capacitat a l'abast de molts pocs directors.

PD: Un petit apunt final, amb aquests films he descobert una actriu que es diu Maureen O'Hara que és una meravella. Una dona forta, segura i insegura de si mateixa, una força de la naturalesa i d'una gran bellesa.

The Bridges of Madison County de Clint Eastwood (1995)

He tornat a veure aquest film aprofitant que la feien per la tv i un cop més hem tret el barret davant del Clint Eastwood. A la resenya que feia el crític de La  Vanguardia, Jordi Batlle Caminal, comparava el senyor Eastwood amb els grans John Ford i Akira Kurosawa, quan aquests van arribar a la seva maduresa personal i cinematogràfica.  Totalment d'acord amb aquesta apreciació, perquè si alguna aconsegueix aquest film, tal com succeix amb els films dels mestres citats, es captar amb profunditat i sensibilitat l'ànima humana.

Algú pot pensar que aquest film es molt ensucrat i que per això agrada tant a les dones (sobretot a les dones de 40 anys cap amunt) i la veritat es que el més normal és que això fos així, perquè té tots els elements per ser-ho: dona abnegada que tot ho dóna per la família, aparició al mig d'aquest (avorrida) vida d'un home que VIU la VIDA al màxim i que no tè lligams amb ningú, lliure com un ocell. Evidentment ella s'enamora d'ell i aprofitant que té l'home i els fills uns dies a fora, es deixa d'històries i s'ho passa bé amb el senyor fotògraf que l'enlluerna amb les històries que ha viscut al voltant del món. Uns dies de diversió, de parèntesis en la vida monòtona i un cop s'acaba la setmana, tornada a la normalitat amb aquella sensació de que les coses són com són i per tant no poden canviar-se.
I aquest és l'argument i a fe de deu que si jo només hagués llegit l'argument del film, segur que no l'hauria vist. Però clar quan sabem qui és el director, que a més encarna al fotògraf i que la mestressa de casa es la (gran) Meryl Streep, la cosa canvia i força.
Potser allò que més m'agrada de com Eastwood mostra la relació entre aquestes dues persones és que ho fa de manera tan delicada i sincera que en cap moment et surt de jutjar-los, com si estiguessin fen un pecat. Al contrari, mostra dues persones que s'estimen genuïnament, com a persones, d'una manera que és real, vull dir que no es una història maca per poder somiar una mica i com que és fantasis doncs ho comprem, sinó que i aquesta és la gran virtud de la peli ( i en general del cinema d'Eastwood) et  mostra com son (poden ser) les coses a la realitat. I això crec que costa molt de fer perquè és molt fàcil crear una cosa que com deia abans fos ensucrada i empalagosa (cosa que passa amb el 90% de les pelis que mostren relacions d'amor).

Hi ha moltes coses que trobo genials d'aquesta peli i una d'elles és com Eastwood mostra el canvi que es produeix en el personatge que representa la Meryl Streep al llarg de la peli. Ens trobem amb un personatge  que és una mestressa de casa que sempre ha fet allò pel qual  ha estat educada i que justament per això no ha pogut mostrar mai la seva autèntica personalitat. La presència del fotògraf despertarà en aquesta dona una necessitat d'expressar els autèntics sentiments i això la portarà a canviar la seva manera de ser i de fet a ser més ella mateixa com ho havia pogut ser. I aquest es per mi l'esència d'aquest film, és un cant a la vida, una crida, un exemple per animar a les persones a donar-se el permís per viure la vida i fer aquelles coses que per por o perquè no toquen deixem de fer-les. Per això el personatge per mi principal del film és de la Meryl Streep i no tant el del Clint Eastwood que seria més aviat el detonant que provocarà els canvis en el personatge d'ella. Lligat a això m'agrada el fet de que no estem parlant d'una dona que com que té un matrimoni avorrit decideix donar-se una alegria i s'ajunta amb el fotògraf. Això seria una lectura molt simplista del film cosa que no m'extranya que s'hagi fet perquè vivim temps una mica simples en aquest sentit, les coses sembla que no tenen importància i tot és relatiu. Doncs bé, jo crec que per un costat la relació que ella té amb seu marit i la seva família no es falsa ni artificial, potser sí que està condicionada per uns automatismes que tothom té molt après, però tot i així l'amor d'ella cap al seu home i els seus dos fills és real i autèntic. A la vegada ella aquesta "trobada" amb aquest fotògraf, am aquest home, l'ajudarà a fer passos endavant en la seva vida i en cap moment li produirà ràbia o frustració el seguir amb la seva família (cal dir també que és un film ambientat als anys 60). Vull dir que no es convertirà amb una dona resentida de 60 anys, sinó amb una persona més lúcida i més autèntica, fins al punt de que no explicarà mai el que ha fet (excepte a una amiga seva que ha estat marginada per la societat conservadora del poble pel fet d'haver tingut una relació amb un home casat) però deixarà que la seva història sigui revelada un cop ella sigui morta als seus dos fills.

De fet el film comença amb aquest dos fills ja grans, un home i una dona amb problemes importants en les seves relacions respectives de casats i que "activen" la història llegint les cartes de la seva mare. La mirada que tenen fill (home) i filla (dona) quan comencen a saber que és el que va fer realment la seva mare en aquells dies d'estiu es força diferent. L'home li surt de jutjar a la seva mare i més aviat no es capaç d'assimilar que la seva mare pogués ser, el que realment era, una PERSONA (una dona) i al començament rebutja llegir cap carta hi ho ha de fer la germana. Ella es més receptiva al que va descobrint, tot i que també se'n fa creus del que realment va fer la seva mare. El més maco de tot, i que Clint Eastwood aconsegueix, es transformar la mirada dels dos germans sobre la seva mare i que aquesta mirada no moralista els ajudi a ells dos a acceptar millor els seus autèntics sentiments.  La transformació que veiem (vivim) els espectadors del personatge de la Meryl Streep també l'estant vivint els seus fills. És a dir, després de la mort, allò que ella va viure en aquell moment va donar sentit a la seva vida en aquell moment però també un cop ella ja no hi és, i es com si el cercle s'hagués tancat (per a tothom inclòs l'espectador).

Realment és un film que aparentment en podríem dir una peli menor, fins hi tot algú podria pensar que és la típica peli dels dissabtes a la tarde i veritablement estaríem molt i molt equivocats.
Hi ha moltes més coses a dir però bé millor veieu la peli i disfruteu de les magnifiques interpretacions de la Meryl Streep i del Clint Eastwood i també de la música que la trobo genial.
Us deixo amb alguns dels fragments del film.
Trailer del film que es presenta el film com una història passional, bé jo com he dit abans crec que la cosa va força més enllà però ja sabem que és el que ven i fa anar a la gent al cinema...

Primeres escenes del film. Aquí ja es produeix el primer canvi i es que ella acabarà acompanyant a un desconegut en el seu cotxe (ella no es conscient però acaba de fer la primera cosa que no hauria de fer sent quí es, i a més el que trobo més bo és que no és ell el que l'enlluerna o la mainpula per atraure-la i que caigui en la seva trampa, simplement les coses passen si deixem que passin esclar). 
Una altre cosa interessant es com ell parla de lo maco que es Iowa i de quina olor tant bona fa i ella es queda com desconcertada perquè ella no veu (perquè no viu) les coses com són (realment) i és ell el que sense voler li (re) descobreix la seva pròpia terra.

I per acabar un altre video d'un fragment del film. Hi ha moltes coses interessants i una d'elles es com la càmara del fotògraf fa de revelador de l'autenticitat del personatge de la Meryl Streep. La manera en com ella es queda astorada quan ell li fa fotos però després es capaç de relaxar-se i es deixa anar, mostra com la mirada natural d'ell l'ajuda (inconscientment) a transformar-la amb ella i per sort ella és deixa (minut 5:10).

NOVES ADQUISICIONS

CODIGO DEL HAMPA (The Killers) de Don Siegel (1964)


COFFEE AND CIGARETTES de Jim Jarmusch (2004)


PULP FICTION de Quentin Tarantino (1994)


¿QUE OCURRIÓ ENTRE MI PADRE Y TU MADRE?  (Avanti) de Billy Wilder (1972)


EL HOMBRE QUE MATÓ A LIBERTY VALANCE (The Man Who Shot Liberty Valance" de John Ford (1962)


HORIZONTES DE GRANDEZA (The Big Country) de William Wyler (1958)

Fi del Cicle d'Obres Mestres

Ja han passat 5 sessions i el curs ha arribat al seu final. Crec que és una bona durada, estàs unes quantes setmanes ficat a fons i després necessites temps per anar assimilant el que s'ha anat dient i donar temps a les pel.lícules que no s'han pogut veure. 

Crec que si alguna cosa he après del curs, a part de conèixer coses concretes de cada film, es sobretot la manera de mirar el cine. Me'n adono que no només és important fixar-te amb el què t'estant explicant, el què passa, sinó també la manera en com està fet i en aquest com hi ha milers de coses, aspectes tècnics, de moviments de càmara,  ús dels decorats, ús de la música, l'ús del color o la fotografia, etc.. Evidentment no vull dir que abans no sabia que això era important, però si que quan parles d'un film i per exemple es parla de com un director enfoca allò que passa a davant però també allò que passa en un segon pla i per tant no t'està dirigint sinó que t'està deixant la llibertat de focalitzar allà a on tu creguis més important, això et desperta una manera de mirar les pelis amb més atenció, com si el fet d'anar a aquest curs m'ajudés a despertar la meva curiositat, com si millorés la meva visió del que passa.

A nivell més concret m'han vingut moltes ganes de recuperar les pelis d'en Víctor Erice, sobretot El Sur i El espiritu de la colmena. He estat veient unes entrevistes que hi ha al Youtube i és un director que diu coses molt interessants, tot i que a la vegada diu que no li agrada gens fer entrevistes i parlar dels seus films (igual que en David Lynch). Aprofito per deixar un curt fet per ell, molt poètic, molt visual, utilitzant els sons naturals per explicar les coses.

 Comentar per acabar que tinc ganes de veure Innocents d'en Jack Clayton, una peli de la qual Amenabar en va "agafar" unes quantes idees i que pel que vaig veure és una molt bona peli de por i misteri (l'autèntica Los Otros).

NOVES ADQUISICIONS

HULK d'Ang Lee (2003)


A BRIDGE TOO FAR (Un puente lejano) de Richard Attenborough (1977)


ROSEMARY'S BABY (La semilla del diablo) de Roman Polansky (1968)


THE DEAD (Els dublinesos) de John Huston (1987)


FORT APACHE de John Ford (1948)

TÔKYÔ MONOGATARI de YASUJIRO OZU (1953)

Ozu fou un director que sobretot estimava les històries que en podríem dir mundanes. No l'interessava les històries soprenents o amb grans fets extraordinaris, sinó que l'interessaven les persones que viuen el seu dia a dia, amb els seus problemes, les seves alegries, etc. Contes de Tokyo es un exemple clar d'aquesta manera de veure el cinema. Una sèrie de personatges que viuen fets que són importants sobretot per ells mateixos, i que justament això és el que produeix un efecte mirall sobre els espectadors que miren(m) els seus films. Les pelis de Ozu tenien molt d'èxit a la taquilla per això que ara comentavem, la gent s'identificava amb aquells personatges que acabaven esdevenint persones de carn i ossos. 

Per poder aconseguir això Ozu mou molt poc la càmera, la posa sempre en un posició fixa i el que sí dóna és molts importància a allò que surt en pantalla, a l'enquadrament (com si fos una pintura en la qual cada element està en aquell lloc per alguna cosa). A la vegada dóna més importància no tant a les accions, sinó al resultat d'aquestes. Per exemple el viatge d'una família del món rural a la ciutat amb tren, no dóna importància al viatge en si, no veiem l'acció d'aquest viatge, sinó que sí que dóna importància a l'impacte que aquest viatge (canvi) ha tingut en els personatges. Per a ell l'important no es que passin coses, sinó l'impacte que té en les persones aquests canvis. Ell va voler mostrar que succeïx en les persones quan passen de viure en un entorn rural (relacions més properes, mesura més humana..) a un entorn urbà (massificació, ciment, fredor en les relacions...). A la vegada també l'interessa reflexar les diferències generacionals (la pèrdua de respecte dels joves envers els grans) i les diferències socials.

Ozu és un director que tenia una visió naturalista de la vida i entenia que a la vida les coses passen i que més que dramatizatr-les, ell creu que es qüestió d'acceptar-les. Un exemple clar d'això és com Ozu mostra una escena en la qual una família acaba d'enterrar la seva mare i es veu aquesta família dinant. Un altre director hauria mostrat una escena trista, amb una música i uns colors de tristor, com per remarcar (artificialment) aquest tristor, per remarcar el seu dramatisme, doncs bé Ozu mostra un dinar en el qual les persones xerren de forma normal i sí que parlen de la mare que ja no hi és, però en certa manera mostra una naturalitat, que es justament el que realment passa. 

Reconec que no he vist aquest film i no tardaré gaire a fer-ho, perquè ja no tinc cap dubte que m'agradarà.

2º dia del CICLE D'OBRES MESTRES '10

Ahir vam tenir el plaer de parlar dels fims Ace in the Hole (1951) de Wilder i Tôkyô monogatari (1953) de Yasujiro Ozu (pronunciar Òzu i no Ozú).

De Wilder es va dir que fou un director amb un sentit de l'humor molt punyent, un sentit de l'humor que es reflexava en les seves pel.lícules de manera que primer reies però després et quedaves pensant que allò que havia passat era força seriòs. Com a exemple d'això es aquest film de l'any 1951 en el qual Wilder fa un retrat mordaç i contundent sobre el món de la premsa i dels mitjans de comunicació en general. El personatge principal interpretat per Kirk Douglas és un penques, una persona que fa riure quan te'l mires, però a la vegada se't gela el somriure quan veus  que s'aprofita de la desgràcia d'un pobre individu per treure'n un rèdit econòmic: un home cau en un pou, una cova, i està atrapat, quan això s'ha sap es crear un show al seu voltant, com un peregrinatge del morbo i s'acaba creant una fira l voltant de l'home que està morint-se de gana en el pou. Kirk Douglas que es qui sap exactament a on està, al veure els diners que s'està fent al voltant d'aquest fet, fa que enlloc de cavar pel lloc més curt, es posin a cavar per un lloc que està molt lluny d'aquesta cova. Diguessim que l'actitud del personatge periodista interpretat per Douglas, no es precisament altruïsta, però es que el circ que els mitjans i les persones han organitzat al voltant de la desgràcia del pobre home, tampoc neix de la bondat... 

Mireu el trailer i en fareu una idea...

A part del film vam parlar d'en Wilder i es va comentar que era un director que mai es va sentir que era un artista, sinó que sempre va creure que ell era un persona que entretenia a la gent, que el que volia era poder connectar amb la gent i fer per tant un cinema popular (que no populista). Per poder arribar a aquest objectiu, els seus films estaven filmats de la forma més natural possible, sense que es notés la càmara. No volia per exemple introduir plans extrans perquè el públic pensés que maco era aquell pla, sinó que tot estava al servei de la història i que l'espectador no havia de notar l'artifici del film.
També es va parlar de l'importància del guió en el seus films, guions molt ferms, sense improvitzacions i amb uns diàlegs molt treballats, molt rics (en aquest sentit es va comentar la similitud amb el director d'Eva al desnudo, de J. L. Mankiewicz). Això també feia que donés molta importància i valorés molt el paper dels actors, ja que exigia una gran interpretació, que els actors es creguessin els seus diàlegs. En aquest sentit un dels actors que millor va saber connectar amb el mestre fou Jack Lemon. Els dos van realitzar varis films que van arribar a ser obres mestres com The Apartment o Some Like Hot (Con Faldas y a lo loco o Ningú no es perfecte).
A nivell d'influències es va dir que Wilder va reconèixer que un dels directors que més l'havien influenciat fou Ernst Lubich (Ser o no ser del 1942).

LLIBRERIA MUSEU CINEMA

Al Museu del cinema a part d'una gran videoteca, hi ha una llibreria sobre cinema molt completa, el problema fins fa poc, era que no es podien treure llibres i per tant només els podies consultar en el mateix museu. Des de fa uns pocs mesos ja es permet poder treure els llibres i ahir vaig agafar el primer. La vertitat es que vaig tenir una grata sorpresa, perquè vaig trobar un llibre que m'havien recomanat molt però que era impossible de trobar a les llibrerirs perquè està descatalogat. Aquest llibre és el que va escriure el crític Quim Casas ja fa uns quants anys (el primer llibre que es va fer sobre John Ford a l'estat espanyol) i que ara que està a les meves mans el devoraré de dalt a baix. Segur que no em defraudarà!

A la vegada també vaig trobar un llibre que tampoc havia pogut aconseguir perquè està descatalogat, i és un llibre sobre la peli Vertigo escrit pel filòsfo català Eugenio Trias. El seu títol és: Vertigo y pasión: Un ensayo sobre la pelicula vertigo. N'he sentit molt bones coses d'aquest llibre,  però com deia no hi havia manera de trobar-lo i ara el podré llegir gràcies al museu. La veritat es que per les persones que ens estimem el cinema tenim una gran sort de que al costat de casa tinguem un museu com aquest. La gent que viu a Barcelona ho té bé, però fora d'aquesta ciutat sembla que només Girona és la ciutat en la qual un amant del cine té bones opcions per formar-se.

2º CICLE D'OBRES MESTRES '10

Per segon any consecutiu el Museu del Cinema de Girona organitza un cicle en el qual s'analitzen 10 obres mestres de la història del cinema i com no podia ser d'altre manera, m'hi he apuntat i ahir vam començar la primera de les 5 sessions setmanals. 

El curs el realitza en Josep Mir i com ja vaig comentar l'altre vegada que vaig parlar d'aquest cicle, el que més m'agrada d'ell és que per sobre de tot és un apasionat del setè art, es nota que s'estima el cinema i a la vegada sap transmetre de forma planera i clara, cosa que s'agraeix perquè et permet compendre el què diu, i a la vegada t'enganxa el com ho diu . M'agrada les pinzellades d'humor que acompanya les serioses explicacions (erioses no en el sentit d'enfadat sinó en el sentit de ser comentaris fruït d'una profunda reflexió) i que ajuden a mantenir l'atenció sobre el que es diu.

Us passo el llsitat de les pelis que es comentaran:

-Llums de la Ciutat (City Of Lights EUA, 1931) de Charles Chaplin

-Encadenats (Notorious, EUA) d'Alfred Hitchcock

-El gran carnaval (Ace in the Hole, EUA, 1951) de Billy Wilder

-Contes de Toquio (Tôkyô monogatari, Japó 1953) de Yasujiro Ozu

-Jules i Jim (Jules et Jim, França, 1962) de François Truffaut

-The Innocents (Regne Unit, 1961) de Jack Clayton

-El espiritu de la colmena (Espanya, 1973) de Víctor Erice

-Vellut blau (Blue Velvet, EUA, 1986) de David Lynch

-Inseparables (Dead Ringers, Canadà, 1988) de David Cronenberg

-In the Mood for Love (Fa yeung nin wa, Honk-Kong/França, 2000) , de Wong Kar Wai

Es una llista que no sorprèn massa en el sentit que són pelis més o menys conegudes i que realment es mereixen el calificatiu d'obres mestres, potser la que sorprèn més es la The Innocents perquè jo almenys no n'havia sentit mai parlar, i d'en Billy Wilder jo almenys conec més altres pelis que no la que apareix a la llista, el Gran Carnaval. Però bé, totes són pelis que valen la pena de conèixer o tornar-hi a parar atenció, tot i que sempre n'hi ha que et criden més l'atenció. En aquest cas espero de forma especial el dia en que parlarem de Contes de Toqui perquè tinc la sensació que és una peli que ser que m'agradarà molt, i també com a dia especial es el dia que parlem de Blue Velvet, una de les pelis que més m'ha marcat (oh David Lynch!).

Aquest disabte vam parlar de City Of Lights, una peli que no recordo haver vist, tot i que hi ha certes escenes que sí que em sonaven. Vam parlar del film però també d'en Chaplin i la seva obsessió perquè totes les escenes funcionessin realment i per això filmava hores i hores de metratge. Es va dir que Chaplin era un director que va tenir la sort i la vista de ser copropietari dels estudis en els quals es feien els seus films, i per tant tenia el control absolut sobre el seu film, direcció i muntatge. A la vegada era un director que s'agafava el temps que fos necessari per trobar la manera concreta de plasmar una idea i això es traduia en que hi havies vegades en que els actors anaven al set de rodatge, i Chaplin no es presentava, estava a casa seva treballant sobre alguna escena. I com deia abans, també rodava hores i hores de metratge, per després poder fer el millor muntatge possible i que les escenes realment encaixessin amb la idea que volia transmetre. Això però equivalia a gastar molts diners amb cinta, però com que després les seves pelis feien molts diners, es podia compensar.

Una altre cosa interessant que es va dir, es que Chaplin va mantenir el fet de que les pelis fossin mudes i no parlades, quan justament el públic anava al cinema a veures pelis parlades, per poder veure quina veu tenies els actors que durant anys havien vist a la pantalla sense parlar. Chaplin era un director que per sobre de tot volia transmetre històries humanes que enganxessin emocionalment als espectadors, per sobre dels excelents gags i les rialles que provocaven els seus films, darrera d'això hi havia la voluntat de que els espectadors s'impliquessin amb els personatges. Per això creia que l'introducció del sonor desvirtuava el seu miisatge perquè els espectadors estarien més pendents de quina veu tenen els actors (les estrelles) i no va ser fins al Gran Dictador quan va realitzar una peli parlada.

Vam veure alguns fragments de la peli i un cop més t'en adones de que l'esència del cinema es poder "parlar" a través de les imatges i que si una escena es pot explicar visualment, tindrà mil vegades més força que si es fa mitjançant el diàleg. 

Us enllaço un parell de videos de la peli. El primer es l'exemple de la gran capacitat de Chaplin per fer riure i crear gags còmics boníssims, mireu el combat de boxa i ja em direu el què. I el segon es l'exemple també de com podem emocionar-nos sense la necessitat de paraules.

Del film de Hitchcok no vam poder-ne parlar tant perquè se'ns va tirar el temps a sobre. Encadenados és una peli que justament vaig comprar i veure fa poc i em va agradar molt. Cary Grant fa el paper de persona dura però que a la vegada se li veu un gran cor i la Ingrid Bergman fa el paper de persones en moments fràgils i a la vegada però mostra una gran fortalesa.

Del film es va dir que es no es tan espectacular com per exemple Con la muerte en los talones o Psicosis, sinó que és un film més subtil, en que el valor està en els petits detalls. Per exemple les mirades que fa en Cary Grant cap a Ingrid Bergman són molt subtils i ens estan donant molta informació. O un altre exemple d'aquesta subtilesa es que al començar la peli Cary Grant està enfocar per l'esquena, no li veiem la cara i això en aquell moment va sorprendre perquè una estrella com ell s'havia d'ensenyar sempre de cara.

Una altre cosa que es va comentar és el sempre important paper del macguffin, aquell element de la trama que sembla que és molt important a nivell de la història, però que en el fons només és un catalitzador per l'acció mateixa. En aquesta peli aquest paper el juga una clau, i durant una bona estona estem tots pendent d'aquesta clau, però de fet l'important és allò que provoca en els personatges, com afecta això a la relació entre per exemple Ingrid Bergman i el seu home i la reacció d'aquest.... El que li interessava a Hitchcock era els problemes o dilemas morals dels seus personatges i provocava situacions en les quals aquestes persones havien de triar d'actuar d'una manera que els provoqués dilemes morals, fer coses potser moralment poc correctes però a la vegada necessàries (per exemple mentir).

Us poso un video en el qual es parla d'axiò fent servir l'exemple del macguffin de la clau en la peli Notorious.

Bé, la setmana que ve, nova sessió amb les pelis de Wilder i Yasujiro Ozu.