He tornat a veure aquest film aprofitant que la feien per la tv i un cop més hem tret el barret davant del Clint Eastwood. A la resenya que feia el crític de La Vanguardia, Jordi Batlle Caminal, comparava el senyor Eastwood amb els grans John Ford i Akira Kurosawa, quan aquests van arribar a la seva maduresa personal i cinematogràfica. Totalment d'acord amb aquesta apreciació, perquè si alguna aconsegueix aquest film, tal com succeix amb els films dels mestres citats, es captar amb profunditat i sensibilitat l'ànima humana.
Algú pot pensar que aquest film es molt ensucrat i que per això agrada tant a les dones (sobretot a les dones de 40 anys cap amunt) i la veritat es que el més normal és que això fos així, perquè té tots els elements per ser-ho: dona abnegada que tot ho dóna per la família, aparició al mig d'aquest (avorrida) vida d'un home que VIU la VIDA al màxim i que no tè lligams amb ningú, lliure com un ocell. Evidentment ella s'enamora d'ell i aprofitant que té l'home i els fills uns dies a fora, es deixa d'històries i s'ho passa bé amb el senyor fotògraf que l'enlluerna amb les històries que ha viscut al voltant del món. Uns dies de diversió, de parèntesis en la vida monòtona i un cop s'acaba la setmana, tornada a la normalitat amb aquella sensació de que les coses són com són i per tant no poden canviar-se.
I aquest és l'argument i a fe de deu que si jo només hagués llegit l'argument del film, segur que no l'hauria vist. Però clar quan sabem qui és el director, que a més encarna al fotògraf i que la mestressa de casa es la (gran) Meryl Streep, la cosa canvia i força.
Potser allò que més m'agrada de com Eastwood mostra la relació entre aquestes dues persones és que ho fa de manera tan delicada i sincera que en cap moment et surt de jutjar-los, com si estiguessin fen un pecat. Al contrari, mostra dues persones que s'estimen genuïnament, com a persones, d'una manera que és real, vull dir que no es una història maca per poder somiar una mica i com que és fantasis doncs ho comprem, sinó que i aquesta és la gran virtud de la peli ( i en general del cinema d'Eastwood) et mostra com son (poden ser) les coses a la realitat. I això crec que costa molt de fer perquè és molt fàcil crear una cosa que com deia abans fos ensucrada i empalagosa (cosa que passa amb el 90% de les pelis que mostren relacions d'amor).
Hi ha moltes coses que trobo genials d'aquesta peli i una d'elles és com Eastwood mostra el canvi que es produeix en el personatge que representa la Meryl Streep al llarg de la peli. Ens trobem amb un personatge que és una mestressa de casa que sempre ha fet allò pel qual ha estat educada i que justament per això no ha pogut mostrar mai la seva autèntica personalitat. La presència del fotògraf despertarà en aquesta dona una necessitat d'expressar els autèntics sentiments i això la portarà a canviar la seva manera de ser i de fet a ser més ella mateixa com ho havia pogut ser. I aquest es per mi l'esència d'aquest film, és un cant a la vida, una crida, un exemple per animar a les persones a donar-se el permís per viure la vida i fer aquelles coses que per por o perquè no toquen deixem de fer-les. Per això el personatge per mi principal del film és de la Meryl Streep i no tant el del Clint Eastwood que seria més aviat el detonant que provocarà els canvis en el personatge d'ella. Lligat a això m'agrada el fet de que no estem parlant d'una dona que com que té un matrimoni avorrit decideix donar-se una alegria i s'ajunta amb el fotògraf. Això seria una lectura molt simplista del film cosa que no m'extranya que s'hagi fet perquè vivim temps una mica simples en aquest sentit, les coses sembla que no tenen importància i tot és relatiu. Doncs bé, jo crec que per un costat la relació que ella té amb seu marit i la seva família no es falsa ni artificial, potser sí que està condicionada per uns automatismes que tothom té molt après, però tot i així l'amor d'ella cap al seu home i els seus dos fills és real i autèntic. A la vegada ella aquesta "trobada" amb aquest fotògraf, am aquest home, l'ajudarà a fer passos endavant en la seva vida i en cap moment li produirà ràbia o frustració el seguir amb la seva família (cal dir també que és un film ambientat als anys 60). Vull dir que no es convertirà amb una dona resentida de 60 anys, sinó amb una persona més lúcida i més autèntica, fins al punt de que no explicarà mai el que ha fet (excepte a una amiga seva que ha estat marginada per la societat conservadora del poble pel fet d'haver tingut una relació amb un home casat) però deixarà que la seva història sigui revelada un cop ella sigui morta als seus dos fills.
De fet el film comença amb aquest dos fills ja grans, un home i una dona amb problemes importants en les seves relacions respectives de casats i que "activen" la història llegint les cartes de la seva mare. La mirada que tenen fill (home) i filla (dona) quan comencen a saber que és el que va fer realment la seva mare en aquells dies d'estiu es força diferent. L'home li surt de jutjar a la seva mare i més aviat no es capaç d'assimilar que la seva mare pogués ser, el que realment era, una PERSONA (una dona) i al començament rebutja llegir cap carta hi ho ha de fer la germana. Ella es més receptiva al que va descobrint, tot i que també se'n fa creus del que realment va fer la seva mare. El més maco de tot, i que Clint Eastwood aconsegueix, es transformar la mirada dels dos germans sobre la seva mare i que aquesta mirada no moralista els ajudi a ells dos a acceptar millor els seus autèntics sentiments. La transformació que veiem (vivim) els espectadors del personatge de la Meryl Streep també l'estant vivint els seus fills. És a dir, després de la mort, allò que ella va viure en aquell moment va donar sentit a la seva vida en aquell moment però també un cop ella ja no hi és, i es com si el cercle s'hagués tancat (per a tothom inclòs l'espectador).
Realment és un film que aparentment en podríem dir una peli menor, fins hi tot algú podria pensar que és la típica peli dels dissabtes a la tarde i veritablement estaríem molt i molt equivocats.
Hi ha moltes més coses a dir però bé millor veieu la peli i disfruteu de les magnifiques interpretacions de la Meryl Streep i del Clint Eastwood i també de la música que la trobo genial.
Us deixo amb alguns dels fragments del film.
Trailer del film que es presenta el film com una història passional, bé jo com he dit abans crec que la cosa va força més enllà però ja sabem que és el que ven i fa anar a la gent al cinema...
I aquest és l'argument i a fe de deu que si jo només hagués llegit l'argument del film, segur que no l'hauria vist. Però clar quan sabem qui és el director, que a més encarna al fotògraf i que la mestressa de casa es la (gran) Meryl Streep, la cosa canvia i força.
Potser allò que més m'agrada de com Eastwood mostra la relació entre aquestes dues persones és que ho fa de manera tan delicada i sincera que en cap moment et surt de jutjar-los, com si estiguessin fen un pecat. Al contrari, mostra dues persones que s'estimen genuïnament, com a persones, d'una manera que és real, vull dir que no es una història maca per poder somiar una mica i com que és fantasis doncs ho comprem, sinó que i aquesta és la gran virtud de la peli ( i en general del cinema d'Eastwood) et mostra com son (poden ser) les coses a la realitat. I això crec que costa molt de fer perquè és molt fàcil crear una cosa que com deia abans fos ensucrada i empalagosa (cosa que passa amb el 90% de les pelis que mostren relacions d'amor).
Hi ha moltes coses que trobo genials d'aquesta peli i una d'elles és com Eastwood mostra el canvi que es produeix en el personatge que representa la Meryl Streep al llarg de la peli. Ens trobem amb un personatge que és una mestressa de casa que sempre ha fet allò pel qual ha estat educada i que justament per això no ha pogut mostrar mai la seva autèntica personalitat. La presència del fotògraf despertarà en aquesta dona una necessitat d'expressar els autèntics sentiments i això la portarà a canviar la seva manera de ser i de fet a ser més ella mateixa com ho havia pogut ser. I aquest es per mi l'esència d'aquest film, és un cant a la vida, una crida, un exemple per animar a les persones a donar-se el permís per viure la vida i fer aquelles coses que per por o perquè no toquen deixem de fer-les. Per això el personatge per mi principal del film és de la Meryl Streep i no tant el del Clint Eastwood que seria més aviat el detonant que provocarà els canvis en el personatge d'ella. Lligat a això m'agrada el fet de que no estem parlant d'una dona que com que té un matrimoni avorrit decideix donar-se una alegria i s'ajunta amb el fotògraf. Això seria una lectura molt simplista del film cosa que no m'extranya que s'hagi fet perquè vivim temps una mica simples en aquest sentit, les coses sembla que no tenen importància i tot és relatiu. Doncs bé, jo crec que per un costat la relació que ella té amb seu marit i la seva família no es falsa ni artificial, potser sí que està condicionada per uns automatismes que tothom té molt après, però tot i així l'amor d'ella cap al seu home i els seus dos fills és real i autèntic. A la vegada ella aquesta "trobada" amb aquest fotògraf, am aquest home, l'ajudarà a fer passos endavant en la seva vida i en cap moment li produirà ràbia o frustració el seguir amb la seva família (cal dir també que és un film ambientat als anys 60). Vull dir que no es convertirà amb una dona resentida de 60 anys, sinó amb una persona més lúcida i més autèntica, fins al punt de que no explicarà mai el que ha fet (excepte a una amiga seva que ha estat marginada per la societat conservadora del poble pel fet d'haver tingut una relació amb un home casat) però deixarà que la seva història sigui revelada un cop ella sigui morta als seus dos fills.
De fet el film comença amb aquest dos fills ja grans, un home i una dona amb problemes importants en les seves relacions respectives de casats i que "activen" la història llegint les cartes de la seva mare. La mirada que tenen fill (home) i filla (dona) quan comencen a saber que és el que va fer realment la seva mare en aquells dies d'estiu es força diferent. L'home li surt de jutjar a la seva mare i més aviat no es capaç d'assimilar que la seva mare pogués ser, el que realment era, una PERSONA (una dona) i al començament rebutja llegir cap carta hi ho ha de fer la germana. Ella es més receptiva al que va descobrint, tot i que també se'n fa creus del que realment va fer la seva mare. El més maco de tot, i que Clint Eastwood aconsegueix, es transformar la mirada dels dos germans sobre la seva mare i que aquesta mirada no moralista els ajudi a ells dos a acceptar millor els seus autèntics sentiments. La transformació que veiem (vivim) els espectadors del personatge de la Meryl Streep també l'estant vivint els seus fills. És a dir, després de la mort, allò que ella va viure en aquell moment va donar sentit a la seva vida en aquell moment però també un cop ella ja no hi és, i es com si el cercle s'hagués tancat (per a tothom inclòs l'espectador).
Realment és un film que aparentment en podríem dir una peli menor, fins hi tot algú podria pensar que és la típica peli dels dissabtes a la tarde i veritablement estaríem molt i molt equivocats.
Hi ha moltes més coses a dir però bé millor veieu la peli i disfruteu de les magnifiques interpretacions de la Meryl Streep i del Clint Eastwood i també de la música que la trobo genial.
Us deixo amb alguns dels fragments del film.
Trailer del film que es presenta el film com una història passional, bé jo com he dit abans crec que la cosa va força més enllà però ja sabem que és el que ven i fa anar a la gent al cinema...
Primeres escenes del film. Aquí ja es produeix el primer canvi i es que ella acabarà acompanyant a un desconegut en el seu cotxe (ella no es conscient però acaba de fer la primera cosa que no hauria de fer sent quí es, i a més el que trobo més bo és que no és ell el que l'enlluerna o la mainpula per atraure-la i que caigui en la seva trampa, simplement les coses passen si deixem que passin esclar).
Una altre cosa interessant es com ell parla de lo maco que es Iowa i de quina olor tant bona fa i ella es queda com desconcertada perquè ella no veu (perquè no viu) les coses com són (realment) i és ell el que sense voler li (re) descobreix la seva pròpia terra.
I per acabar un altre video d'un fragment del film. Hi ha moltes coses interessants i una d'elles es com la càmara del fotògraf fa de revelador de l'autenticitat del personatge de la Meryl Streep. La manera en com ella es queda astorada quan ell li fa fotos però després es capaç de relaxar-se i es deixa anar, mostra com la mirada natural d'ell l'ajuda (inconscientment) a transformar-la amb ella i per sort ella és deixa (minut 5:10).
4 comentaris:
Vaig descobrir el llibre quan vaig conéixer que Spielberg l'havia de dirigir(finalment en va ser productor)i que l'actual entrenador del primer equip l'havia llegit i emocionat tant. El llibre recordo que em va agradar i després d'"Unforgiven" vaig esperar la pel.lícula amb moltes ganes, però no podia esperar que m'emocionés tant com ho va fer.
Sempre l'han tractada com un film menor d'Eastwood i encara no ho entenc.
Quan hi penso em ve al cap una seqüència on els semàfors i intermitents em van posar un nus al coll i quasi alguna cosa més.
sí, com dius és un peli que alguns la veuen com menor i realment no és així. L'escena dels semàfors suposo que et refereixes a l'escena final, quan està plovent. Realment sents una emoció molt intensa, molt forta, està feta amb una gran delicadesa.
El llibre no l'he llegit mai però pel que dius també ha d'estar molt bé.
salut Xavi!
De fet t'anava a preguntar quin porcentatge de crèdit creus que caldria donar-li a la novel.la pel que fa a l'argument, personatges, etc.. és la història de sempre. Jo sempre he cregut que en aquests casos s'ha de veure com dues coses independents de dos creadors amb dos tipus de llenguatges diferents etc. però és inevitable fer comparacions i en la majoria de casos el cinema surt mal parat (amb notables excepcions, potser aquesta una d'elles)
Recordo que la novel.la ja era molt popular però encara ho va ser més quan per la tele la va recomanar en Guardiola. Jo sempre l'he considerat literatura per dones, mai vaig connectar amb els personatges, cap dels dos, però també és que la vaig llegir molt jove i tota la temàtica aquesta em sonava a xino.. potser ara la veuria diferent.
Salut i felicitats pels anàlisis del blog.. molt currats i interessants sempre!
d'això que dius del llibre i el film, pel que he llegit quan es va estrenar el film, els "seguidors" de l'obre literària van fer el crit al cel perquè Eastwood va fer certs canvis significatius. Bàsicament va afegir la figura dels dos fills perquè fessin el paper de veu en off, com si el film fos un (gran) flashback. Això de ser llibre per dones jo justament també tenia aquesta sensació i per això és un film que sempre l'havia observat des de la distància, amb recel.
Al final penso que l'important ja no es tant els arguments o els punts de partida com la manera en com ho construeixes i en aquest cas crec que Eastwood ho fa genialment. Ajuda molt també les grans interpretacions, sobretot la de la Meryl Streep que crec que és la més difícil de fer perquè hauria pogut caure amb una snsibleria de por.
Merci pels ànims, sempre ajuda!
pd: a veure també si tu recuperes el pols blogger
Publica un comentari a l'entrada