Ahir vam tenir el plaer de parlar dels fims Ace in the Hole (1951) de Wilder i Tôkyô monogatari (1953) de Yasujiro Ozu (pronunciar Òzu i no Ozú).
De Wilder es va dir que fou un director amb un sentit de l'humor molt punyent, un sentit de l'humor que es reflexava en les seves pel.lícules de manera que primer reies però després et quedaves pensant que allò que havia passat era força seriòs. Com a exemple d'això es aquest film de l'any 1951 en el qual Wilder fa un retrat mordaç i contundent sobre el món de la premsa i dels mitjans de comunicació en general. El personatge principal interpretat per Kirk Douglas és un penques, una persona que fa riure quan te'l mires, però a la vegada se't gela el somriure quan veus que s'aprofita de la desgràcia d'un pobre individu per treure'n un rèdit econòmic: un home cau en un pou, una cova, i està atrapat, quan això s'ha sap es crear un show al seu voltant, com un peregrinatge del morbo i s'acaba creant una fira l voltant de l'home que està morint-se de gana en el pou. Kirk Douglas que es qui sap exactament a on està, al veure els diners que s'està fent al voltant d'aquest fet, fa que enlloc de cavar pel lloc més curt, es posin a cavar per un lloc que està molt lluny d'aquesta cova. Diguessim que l'actitud del personatge periodista interpretat per Douglas, no es precisament altruïsta, però es que el circ que els mitjans i les persones han organitzat al voltant de la desgràcia del pobre home, tampoc neix de la bondat...
Mireu el trailer i en fareu una idea...
A part del film vam parlar d'en Wilder i es va comentar que era un director que mai es va sentir que era un artista, sinó que sempre va creure que ell era un persona que entretenia a la gent, que el que volia era poder connectar amb la gent i fer per tant un cinema popular (que no populista). Per poder arribar a aquest objectiu, els seus films estaven filmats de la forma més natural possible, sense que es notés la càmara. No volia per exemple introduir plans extrans perquè el públic pensés que maco era aquell pla, sinó que tot estava al servei de la història i que l'espectador no havia de notar l'artifici del film.
També es va parlar de l'importància del guió en el seus films, guions molt ferms, sense improvitzacions i amb uns diàlegs molt treballats, molt rics (en aquest sentit es va comentar la similitud amb el director d'Eva al desnudo, de J. L. Mankiewicz). Això també feia que donés molta importància i valorés molt el paper dels actors, ja que exigia una gran interpretació, que els actors es creguessin els seus diàlegs. En aquest sentit un dels actors que millor va saber connectar amb el mestre fou Jack Lemon. Els dos van realitzar varis films que van arribar a ser obres mestres com The Apartment o Some Like Hot (Con Faldas y a lo loco o Ningú no es perfecte).
A nivell d'influències es va dir que Wilder va reconèixer que un dels directors que més l'havien influenciat fou Ernst Lubich (Ser o no ser del 1942).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada