Ozu fou un director que sobretot estimava les històries que en podríem dir mundanes. No l'interessava les històries soprenents o amb grans fets extraordinaris, sinó que l'interessaven les persones que viuen el seu dia a dia, amb els seus problemes, les seves alegries, etc. Contes de Tokyo es un exemple clar d'aquesta manera de veure el cinema. Una sèrie de personatges que viuen fets que són importants sobretot per ells mateixos, i que justament això és el que produeix un efecte mirall sobre els espectadors que miren(m) els seus films. Les pelis de Ozu tenien molt d'èxit a la taquilla per això que ara comentavem, la gent s'identificava amb aquells personatges que acabaven esdevenint persones de carn i ossos.
Per poder aconseguir això Ozu mou molt poc la càmera, la posa sempre en un posició fixa i el que sí dóna és molts importància a allò que surt en pantalla, a l'enquadrament (com si fos una pintura en la qual cada element està en aquell lloc per alguna cosa). A la vegada dóna més importància no tant a les accions, sinó al resultat d'aquestes. Per exemple el viatge d'una família del món rural a la ciutat amb tren, no dóna importància al viatge en si, no veiem l'acció d'aquest viatge, sinó que sí que dóna importància a l'impacte que aquest viatge (canvi) ha tingut en els personatges. Per a ell l'important no es que passin coses, sinó l'impacte que té en les persones aquests canvis. Ell va voler mostrar que succeïx en les persones quan passen de viure en un entorn rural (relacions més properes, mesura més humana..) a un entorn urbà (massificació, ciment, fredor en les relacions...). A la vegada també l'interessa reflexar les diferències generacionals (la pèrdua de respecte dels joves envers els grans) i les diferències socials.
Ozu és un director que tenia una visió naturalista de la vida i entenia que a la vida les coses passen i que més que dramatizatr-les, ell creu que es qüestió d'acceptar-les. Un exemple clar d'això és com Ozu mostra una escena en la qual una família acaba d'enterrar la seva mare i es veu aquesta família dinant. Un altre director hauria mostrat una escena trista, amb una música i uns colors de tristor, com per remarcar (artificialment) aquest tristor, per remarcar el seu dramatisme, doncs bé Ozu mostra un dinar en el qual les persones xerren de forma normal i sí que parlen de la mare que ja no hi és, però en certa manera mostra una naturalitat, que es justament el que realment passa.
Reconec que no he vist aquest film i no tardaré gaire a fer-ho, perquè ja no tinc cap dubte que m'agradarà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada