EL CINEMA DE CLINT EASTWOOD (1930-...)

 

Seguint amb la línia encetada en el post sobre el cinema de Ford de revisar i donar un cop d'ull al cinema de grans directors, en aquesta (podríem dir) segona part m'he aturat a degustar el cinema de Clint Eastwood. L'anomenat últim cineasta clàssic del cinema nord-americà segueix als seus 80 anys al peu del canó regalant-nos obres mestres com per exemple la (gran) Gran Torino i com el millor vi que com més madur millor, Eastwood cada dia fa les coses més ben fetes.

Per poder fer aquesta revisió he visionat els films següents: Harry el sucio (1972-aquesta nomes com a actor),El Jinete Pálido (1985), Bird (1988), Los puentes de Madison (1995), Mystic River (2003), Million Dollar Baby (2004), Gran Torino (2008). A la vegada he repassat films que havia vist en l'últim any com Sin Perdón (1992), Banderas de nuestros padres (2006), Cartas desde Iwo Jima (2006) i El Intercambio (2008). A la vegada i tal com ja vaig fer amb la revisió del cinema de Ford m'he servit de material escrit per fer aquesta anàlisis. Els llibres que he anat consultant són els següents: 

Clint Eastwood de Carlos Aguilar (Ediciones Cátedra) i El libro de Clint Eastwood de Bernard Benoliel (Colección Grandes directores -Cahiers du Cinema).

S'ha de dir que el millor de fer una revisió d'un director o un gènere es que, almenys és el que em passa a  mi, et permet treure més suc de les pelis perquè es com si estiguessis més centrat amb el que estàs veient, més connectat i per tant disfrutes més de les obres.

Bé, tal com vaig fer en el post sobre Ford, l'objectiu no es fer una revisió del cinema entesa com una revisió film a film de la filmografia de l'autor, sinó més aviat  posar l'accent en aquelles coses que permeten defninir en certa manera el tipus de cinema proposat pel cineasta i que són com petites pistes per seguir-les i veure cap a quins (nous) camins ens porten.

Com deia al començament, Clint d'Eastwood ha estat catalogat com l'últim cineasta clàssic. I  això què vol dir realment? Aquesta pregunta me l'he feta i només a mesura que vas veient els seus films vas comprenent el sentit d'aquesta paraula. Allò que crec que s'ajusta més a aquesta definició és la seva capacitat de transemtre veritat, realisme d'una manera senzilla i natural, sense forçar les coses. Els films d'Eastwood són fàcils de seguir, tant a nivell argumental com a nivell tècnic (la càmera no et mareja amb plans impossibles i estressats com els dels videoclips) i a la vegada però no són films buits, sinó que marquen a l'espectador atent. Recordo molt bé l'impacte que ha tingut en mi el veure films com Million Dollar Baby o Mystic River. Són pelis que ja havia vist però aquest cop he notat que feien un espai a dins meu d'una manera (aparentment) senzilla. Aquesta capacitat de connectar amb l'espectador fent-ho fàcil és crec allò que defineix el cinema d'Eastwood, i per això se'l defineix com l'últim clàssic. 

S'entèn doncs que per Eastwood el cinema no es un simple divertimento, un simple pasatemps, sinó que la seva maduresa el porta a valorar el cinema com una eina d'expressió i comunicació de i per a les persones.  I per posar paraules a això  deixem que sigui el mateix Eastwood que ens parli de la seva manera d'entendre el cinema : "...Aprendí que hace falta fiarse del instinto. Hay un momento en el que un actor tiene una intuición, y lo sé. Detrás de la cámara lo puedes sentir aún más claramente. Y a partir del momento en que posees este instinto, que lo sientes, ya no puedes tener dudas..... Podemos encontrar un millón de razones susceptibles de explicar por qué algo no funciona. Pero si lo sientes, y tiene pinta de ir bien, entonces funciona..... El cerebro anlítico puede matarte como artista. Hay que permanacer en contacto con un nivel más profundo.".

Aquesta filosofia sobre el cinema (sobre la vida) es tradueix en una manera concreta de filmar, en la qual res està deixat a l'atzar i  a la vegada però tot flueix sense encorsataments intelectuals que forci les coses de forma artificial. Clàssic no vol dir encarquerat i antic, sinó més aviat tot el contrari, vol dir naturalitat i modernitat perquè es capaç de captar la veritat de les coses a partir d'un artafecte ficcional (el cinema) que no artificiós. 

L'important es poder explicar una història, allò que els hi passa a una sèrie de personatges i així  l'espectador connecta de tal manera que allò que es fals (ficció) esdevé real perquè passa no a fora, sinó a dins nostre. I aquesta és la clau del seu cinema, que al fer unes pel.lis en les quals no es nota que el director és un as de la tècnica fent plans impossibles, provoca que l'espectador es vagi mullan sota una pluja fina com si res estigués passant i sense saber com, de sobte et sents atrapat d'una manera molt intensa. Ell no et diu el que has de pensar, ell només et suggereix i és l'espectador que ha de posar de la seva part, però no en el sentit de que necessitar entendre que passa, sinó en el sentit més inconscient de que estàs posant de la teva part perquè et sents identificat amb el que està passant.

I com ho fa això Eastwood? A partir de la comunió de tota una sèrie d'elements com són l'ús expressiu de la fotografia i la llum, el donar llibertat a l'actor perquè s'expressi  a partir del fet de donar-li tot el temps del món....

Per exemple si parlem de fotografia podem dir que Eastwood creu que l'important no es que una escena estigui molt ben il.luminada perquè es pogui veure tot, sinó ben al contrari, utlitza  la llum natural  per mostrar-amagar les coses tal no com es veuen que són, sinó com les vivim. Moltes de les escenes que passen en interiors normalment estan molt poc il.luminades, a vegades costa molt veure la cara a l'actor i encanvi les escenes exteriors a vegades són més iluminades, com un contrast entre l'interior (l'intimitat de la persona) i l'exterior (allò fora nostre que sempre ens és més fàcil de veure). Aquest contrast es doncs un recurs expressiu fet però de manera natural, no artificiosa. Que les escenes estiguin poc iluminades no vol dir que en la realitat necessàriament hauria de ser així, sinó que ell les planteja així per poder expressar una sèrie d'estats emocionals. Evidentment molts directors fan això però ell ho fa d'una manera molt natural, molt sàvia. 

Posem alguns d'exemples d'això que hem comentat:

Aquí tenim un  imatge extreta del film Million Dollar Baby i en aquest cas Eastwood juga amb el contrast entre la llum i la foscor, per representar un moment emocional important del film perquè és quan l'entrenador de boxa (el mateix Eastwood) decideix que sí que entrenarà a la jove cambrera (Hillary Swank). És un moment important en el film perquè s'estableix una relació de pare-filla entre els dos personatges i això canviarà per sempre les seves vides. No he pogut trobar l'escena en que es veu com mentre's ella entrena sola a la foscor, apareix Eastwood, que en un primer moment la llum només il.lumina les cames i aleshores ell fa un pas endavant i se li veu tot el cos i es quan ell de fet fa el pas d'ajudar a aquesta noia, és el primer pas perquè ell surti de les seves tenebres i vagi cap a la llum.

Aquí tenim un fragment de Sin Perdón en el qual l'ús d'una il.luminació esmorteïda, amb molts pocs punts de llum i tot de forma natural emocionalment ens transmet odi i venjança, res a veure amb l'escena anterior de Million Dollar Baby. És l'hora de la venjança, és l'hora de que el mite esdevingui realitat per augmentar encara més el mite i la foscor transmet aquesta sensació de malestar interior. Tot sembla brut, i en certa manera irreal, com un conte de fantasmes que esdevenen reals. Pluja i tempesta que anuncia el moment de la venjança...

Com deiem abans Eastwood també juga amb la paleta de colors  buscant un naturalisme i  a la vegada però fent-ho des de l'ús expressiu dels colors. És a dir, les escenes tenen un color que expressa l'estat emocional del que està passant i això vol dir que en la realitat aquella situació no la veuríem d'aquella manera, no tindria aquell to, però justament el fet d'usar el color d'aquesta manera és el que aconsegueix un connexió emocional amb l'espectador, i per contra si mostrés les coses com són, amb els colors reals no tindria el mateix impacte i provocaria que no ens creguessim el que està passant.

Veiem  un parell d'exemples de dues seqüències de dos films seus: Million Dollar Baby i Banderas de nuestros padres.

Em aquest video de Million Dollar Baby veiem que els colors estan com apagats, i que el verd i el blau apagats predominen sobre  altres colors. A la realitat les coses no són, així però justament com dèiem, el cinema utilitza el color per expressar un estat d'ànim i Eastwood i els seus tècnics saben com fer-ho de manera que no sigui forçat ni artificial. (la música del video evidentment no es de la peli).

Aquesta altre clip es de Banderas de nuestros padres i veiem també com el color està tan apagat que sembla gairebé en blanc i negre, tot i que no es així, es més aviat gris i ocre. Spielberg en el film Saves privates Ryan ja va  utilitzar aquesta paleta de colors en un film bèlic i les crítiques positives foren perquè mai un director havia mostrat la guerra de forma tant realista com Spielberg i una de les causes fou l'ús del color.


 Bé per acabar parlar de l'ús que Eastwood fa de la música, i de fet ell participa en la creació de diferents bandes sonores. La música en Eastwood sempre acompanya el que està passant, no "tapa" el que passa, sinó que punteja allò que ja està passant, de forma delicada però ferma. Us deixo un fragment de la banda sonora de Gran Torino amb una canço feta per Jamie Cullum.