Tot lo bo s'acaba i ahir vam fer la última sessió del curs de crítica de cinema amb el Pep Prieto. Ahir va ser dia de conclusions i reflexions en veu alta i va ser molt interessant. Una de les coses que més m'emporto d'aquest curs es que sí un vol dedicar-se a això de la crítica és bàsic una bona formació i això passa, entre d'altres coses, per tenir una bona base teòrica, és a dir llegir, llegir i llegir teoria ( i clar mirar pelis també!). I tots sabem que costa llegir llibres teòrics, sigui del camp que sigui, però sense una base teòrica no es possible tenir unes bones ulleres per veure les coses. El més difícil de la teoria es que no es pot fer amb presses, demana temps i tranquilitat, a poc a poc, sense correr perquè sino bàsicament és una pèrdua de temps.
Ara he començat un llibre que tenia abandonat a la llibreria i que el Pep va dir que valia la pena llegir, és diu Fabulas de lo Visible de l'Àngel Quintana.
La Filmoteca presenta un cicle sobre Billy Wilder. Una gran notícia el poder veure aquestes grans pel.lícules en pantalla gran, ja que només les he pogut veure en DVD i aniré a totes les pogui. La primera és una de les meves preferides, Perdición, si podeu aneu-la a veure. Us deixo l'enllaç amb el calendari de les pelis.
En Pep Prieto va parlar molt bé d'en Quim Casas i realment és un tio que sap ser planer i a la vegada profund, cosa que ha de ser molt i molt difícil d'aconseguir. Us deixo un link d'una entrevista que he trobat per la xarxa.
Estem a punt d'acabar el curs que ha organitzat el Museu del Cinema sobre la crítica de cinema. En Pep Prieto n'és el conductor i mestre de cerimònies i al llarg de 5 sessions hem xerrat sobre què vol dir fer crítica de cinema i bé, això m'ha permès compendre més el sentit d'aquesta tasca i volia compartir aquestes (petites) reflexions.
El Pep ha parlat de l'importància dels directors que amb un sol plà son capaços d'explicar-te el que està passant i que no s'aferren al diàleg per explicitar el que és important. Això em va fer pensar en una cosa que es obvia, però que no hi havia caigut i es que el cinema és per sobre de tot un llenguatge visual, i el (bon) director és aquell que es capaç d'explicar les coses només amb imatges, ser més implícit que expliícit perquè és aquesta la manera que permet a l'espectador fer-se seva la pel.lícula. Així a l'hora de fer una crítica d'una peli és important remarcar alguna escena que mostra la capacitat narrativa del director i a la vegada dóna pistes sobre la pel.lícula. També m'ha agradat la idea de que es pot apendre molt veient pelis dolentes, una cosa que mai m'havia passat pel cap i que realment és així. Una peli dolenta et demana ser conscient dels elements que justament fan que una peli sigui bona, i fa de mirall perfecte per contrastar allò bo d'allò dolent. I lligat amb això també vaig trobar interessant l'idea de que si realment t'agrada el cinema, gairebé de qualsevol peli un pot trobar quelcom d'interessant, ja sigui perquè realment té alguna cosa bona (un pla, una interpretació, la música...) o pel que dèiem de que et permet confirmar allò que sí que està bé. A mi el Pep Prieto em va recordar als crítics de TV, que veuen coses que jo en principi no penso veure, i que en treuen reflexions molt interessant sobre el mòn de la TV. Per exemple em venen al cap persones com l'Alfons Arús o el Víctor Amela que sobretot el que transmeten és amor per la TV i el mateix li he vist al Pep Prieto i de fet ell mateix ho deia, que per fer aquesta feina has d'estimar al cinema, sinó perd el sentit. M'ha semblat que és molt important això, i que moltes vegades un decideix ja no provar certs films perquè creus que no valen la pena i molts cops no es realment així. Una altre cosa es el temps lliure que un té i si pot o no veure tot el que vol i pagar-ho, però si que almenys a mi, m'ha ajudat a poder veure coses que d'altre manera no les hauria vist.
Estem davant d’una pel.lícula de terror firmada per un dels més grans directors de la història del cinema, Stanley Kubrick. El director nord-americà fou un dels directors més personals en l’art de fer cinema, una personalitat que es traduïa més en la manera en com filmava i no tant pel fet de tractar una temàtica de forma recurrent. De fet fou un director que tocà diferents gèneres com per exemple el gènere bèlic amb Senderos de Gloria i La Chaqueta metálicao el gènere de la ciència ficció com 2001 Una odisea en el espacio i per tant no s’el pot encasellar en cap gènere o temàtica concreta. Més aviat era capaç de trascendir els gèneres, partir d’ells, fer pel.lícules que les podem fàcilment identificar amb un gènere concret però que a la vegada tenien alguna cosa més, potser difícil de definir però que donava una profunditat més gran que les típiques pel.lícules de gènere.
Així doncs podem dir que estem davant d’un film netament de terror però queva més enllà. L’argument del film és el següent:Jack Torrance (interpretat magistralment per Jack Nicholson)és un escriptor que en plena sequia creativa decideix acceptar la feina de manteniment d’un hotel que està tancat durant l’hivern. En aquesta aventura l’acompanyen la seva lleial esposa, Wendy Torrance (interpretada per Shelley Duval) i el seu “especial” fill, Danny (interpretat per Danny Lloyd).
Evidentment el que hauria d’haver estat uns mesos de tranquilitat i recolliment creatiu va esdevenint, mica en mica, en una malsom de por i violència.
Jack Nicholson com a Jack Torrance va embogint mica en mica, a mesura que es va perdent dins la seva ment, en busca de l’esperit creatiu, cau en un pou sense fons del qual no en podrà sortir.
La mare i el fill esdevenen presoners d’aquesta bogeria, i intentaran sortint-ne nen vida. En Danny, el fill, té l’eina de la inocència i la imaginació i es capaç de captar allò que s’amaga davant l’aparent normalitat de les coses, per contra a la mare, li costa molt més adonar-se del que realment està passant, no té el sisé sentit del seu fill.
Hi ha una imatge que defineix molt bé la pel.lícula i es quan veiem la mare i el nen passejant-se pel laberint que hi ha fora l’hotel, un laberint fet amb parets d’arbres i en un moment la imatge la veiem des d’alt, com una vista aèrea i apareix el pare observant la maqueta del laberint que hi ha dins l’hotel.També l’hotel és una metàfora del laberint que és la ment, els seus passadissos interminables i el terra enmoquetat amb un disseny amb dibuixos de formes geomètriques que es repeteixen de forma... obsessiva. Les escenes del fill conduint amb el seu car de joguet per aquests laberint de passadissos ens mostra a la víctima atrapada en la teranyina de la bogeria.
I d’on neix aquesta bogeria? Kubrick va tenir sempre la fama de ser un director, una persona, obsessiva, que havia de tenir el control de tot i justament aquesta necessitat de control pot arribar a ser una malaltia, es com aquell que vol tenir ben net el terra de casa iun cop escombrat i fregat, agafa la lupa s’ho mira de prop i se’n adona que segueix havent-hi brutícia i això pot acabar sent com un pou sense fons, la búsqueda d’una perfecció que no existeix. I aquest es, crec, el motiu principal del film, el perill que té la ment quan es perd a si mateixa, i el món de la creació necessita justament que el creador es perdi en la seva ment. I això pot ser perillòs. Haruki Murakami, un escriptor japonès, parlava del perill de quedar-se perdut en la part fosca de la ment, i la necessitat saber sortir a temps del fons del pou.Probablement la inocència del nen, que els adults perden(m) pel camí sigui la clau per no quedar-se a l’altre banda del mirall.
Així doncs, i per acabar dir que és un film totalment recomanable pels que volguin disfrutar d’una (bona) peli de terror, de por en fa i t’ho passes malament, cosa que tots busquem quan anem a veure una peli d’aquest gènere, però també, i a la vegada, és un film que justament és com un pou sense fons, que hi ha mil detalls que van apareixent i que quan els captes enriqueixen molt el seu visionatge.
