EL RESPLANDOR de Stanley Kubrick (1980)

Estem davant d’una pel.lícula de terror firmada per un dels més grans directors de la història del cinema, Stanley Kubrick. El director nord-americà fou un dels directors més personals en l’art de fer cinema, una personalitat que es traduïa més en la manera en com filmava i no tant pel fet de tractar una temàtica de forma recurrent. De fet fou un director que tocà diferents gèneres com per exemple el gènere bèlic amb Senderos de Gloria i La Chaqueta metálica o el gènere de la ciència ficció com 2001 Una odisea en el espacio i per tant no s’el pot encasellar en cap gènere o temàtica concreta. Més aviat era capaç de trascendir els gèneres, partir d’ells, fer pel.lícules que les podem fàcilment identificar amb un gènere concret però que a la vegada tenien alguna cosa més, potser difícil de definir però que donava una profunditat més gran que les típiques pel.lícules de gènere.

Així doncs podem dir que estem davant d’un film netament de terror però que va més enllà. L’argument del film és el següent: Jack Torrance (interpretat magistralment per Jack Nicholson) és un escriptor que en plena sequia creativa decideix acceptar la feina de manteniment d’un hotel que està tancat durant l’hivern. En aquesta aventura l’acompanyen la seva lleial esposa, Wendy Torrance (interpretada per Shelley Duval) i el seu “especial” fill, Danny (interpretat per Danny Lloyd).

Evidentment el que hauria d’haver estat uns mesos de tranquilitat i recolliment creatiu va esdevenint, mica en mica, en una malsom de por i violència.

Jack Nicholson com a Jack Torrance va embogint mica en mica, a mesura que es va perdent dins la seva ment, en busca de l’esperit creatiu, cau en un pou sense fons del qual no en podrà sortir.

La mare i el fill esdevenen presoners d’aquesta bogeria, i intentaran sortint-ne nen vida. En Danny, el fill, té l’eina de la inocència i la imaginació i es capaç de captar allò que s’amaga davant l’aparent normalitat de les coses, per contra a la mare, li costa molt més adonar-se del que realment està passant, no té el sisé sentit del seu fill.

Hi ha una imatge que defineix molt bé la pel.lícula i es quan veiem la mare i el nen passejant-se pel laberint que hi ha fora l’hotel, un laberint fet amb parets d’arbres i en un moment la imatge la veiem des d’alt, com una vista aèrea i apareix el pare observant la maqueta del laberint que hi ha dins l’hotel. També l’hotel és una metàfora del laberint que és la ment, els seus passadissos interminables i el terra enmoquetat amb un disseny amb dibuixos de formes geomètriques que es repeteixen de forma... obsessiva. Les escenes del fill conduint amb el seu car de joguet per aquests laberint de passadissos ens mostra a la víctima atrapada en la teranyina de la bogeria.

I d’on neix aquesta bogeria? Kubrick va tenir sempre la fama de ser un director, una persona, obsessiva, que havia de tenir el control de tot i justament aquesta necessitat de control pot arribar a ser una malaltia, es com aquell que vol tenir ben net el terra de casa i un cop escombrat i fregat, agafa la lupa s’ho mira de prop i se’n adona que segueix havent-hi brutícia i això pot acabar sent com un pou sense fons, la búsqueda d’una perfecció que no existeix. I aquest es, crec, el motiu principal del film, el perill que té la ment quan es perd a si mateixa, i el món de la creació necessita justament que el creador es perdi en la seva ment. I això pot ser perillòs. Haruki Murakami, un escriptor japonès, parlava del perill de quedar-se perdut en la part fosca de la ment, i la necessitat saber sortir a temps del fons del pou. Probablement la inocència del nen, que els adults perden(m) pel camí sigui la clau per no quedar-se a l’altre banda del mirall.

Així doncs, i per acabar dir que és un film totalment recomanable pels que volguin disfrutar d’una (bona) peli de terror, de por en fa i t’ho passes malament, cosa que tots busquem quan anem a veure una peli d’aquest gènere, però també, i a la vegada, és un film que justament és com un pou sense fons, que hi ha mil detalls que van apareixent i que quan els captes enriqueixen molt el seu visionatge.