Fi del Cicle sobre Obres Mestres

Aquest dissabte vam fer l'última sessió del curs de cinema i vam estar parlant sobre El Padrino i Ran.
Ara que el curs ja s'ha acabat puc fer una mica de balanç i deixar apuntats algunes de les coses que m'han cridat l'atenció.
Primer de tot m'ha sorprès molt la gran presència de gent, erem unes 25 persones i la veritat es que no contava pas amb aquest èxit. Vaig acabar-me apuntant els últims dies i gairebé em quedo sense plaça, sort que van ampliar de 20 a 25, perquè si no... Però com deia, me'n alregro molt de l'èxit del curs i em fa pensar que des del Museu de Cinema s'està convertint mica en mica en un referent pels amants del setè art i dóna peu a que les persones no deixem d'aprofundir en aquest món del cine i a més ho poguem compartir. Referent a la gent que participava en el curs vaig veure que la gent està molt ficada i té molta cultura de cine, i això vol dir que les persones tenen el cinema com una autèntica afició i això m'agrada perquè és el que em passa a mi. Sembla que no però és una manera de deixar de sentir-te una mica raro i encara et dóna més ganes per seguir aquest camí.

Gràcies al curs també m'ha fet crèixer les ganes per descobrir el cinema mut, el cinema dels origens. Ja vaig comentar arrel de la peli Amanecer de Murnau de com els directors del cinema no parlat eren molt bons en la creació del llenguatge purament visual, i eren capaços de transmetre emocions sense l'ús de la paraula. Com deia però en Josep Mir cal fer un esforça i ficar-se a la pell dels espectadors d'aquell moment per compendre el bon nivell de les pel.lícules.
També el curs m'ha permés descobrir un dels millors directors indis: Satyajit Ray, autor de La Trilogia d'Apu (ok, segur que més d'un ja ha caigut que hi ha un botiguer que ven material caducat sense cap mirament i que si no recordo malament viu a Springfield). No he pogut veure encara aquesta triologia però segur que no tardaré massa perquè tot el que vaig sentir i veure durant el curs em va fascinar. Els personatges actuen de forma molt natural i tot i que els diàlegs són més aviat d'acompanyament, són les expressions dels actors les que donen profunditat a les escenes. El llenguatge d'aquest director indi té una aire poètic, donant temps a que les coses passin i la natura i els paisatges tenen la seva importància. Una de les escenes que vam visionar és una en la que el protagonista està amb la seva germana passejant per uns camps i s'aproximen a la via del tren. Sense paraules i fent servir els elements de la natura com el vent dóna molt de sentit a l'escena i almenys a mi em va atrapar.
A veure que us sembla.

Pather Panchali (1955) - The train scene

Una altre director que m'han fet entrar ganes de conèixer es l'Akira Kurosawa. Havia vist alguna pel.lícula seva ja fa temps, però ara hi tornaré amb més atenció. Es va comentar en el curs que aquest director era una persona molt inquieta a nivell cultural i estava molt arrelat a la seva cultura japonesa (la seva família era hereu dels antics samurais) i a la vegada però estava molt interessat en el món occidental hi havia admirat a directors com Godard, Vittorio De Sica, John Ford... i les seves pel.lícules era capaç d'unir aquests dos móns tant diferents. En Josep Mir va recomanar que seria bo començar per tres de les seves obres mestres com Rashomon (1950) ,Vivir (1952) i Los Siete Samurais (1954). Bé doncs així ho faré i ja us dirés que m'han semblat. Ah, també arrel de parlar de Kurosawa vam parlar d'altres directors japonesos que són tant bons com Kurosawa com són Kenji Mizoguchi i Yasujiro Ozu. Del primer director les pelis més conegudes són Vida de O'Haru, mujer galante (1952) i Cuentos de la luna pálida de Agosto (1953). I de Yasujiro Ozu la més coneguda es Los Cuentos de Tokio (1953).
Us deixo un video curiós en el que apareixen uns (joves) Lucas i Spielberg fent un homenatge a Akira Kurosawa en la cerimònica dels oscars.


Aquest curs ha fet que la meva llista de pel.lícules pendents per veure encara s'hagi augmentat més... Aquests dies veuré Eva al Desnudo (All about Eve) de Joseph L. Mankiewicz (he (re) descobert aquest film gràcies al curs i reconec que tot i que el director era conegut per mi, no sabia massa més i ara es el moment de conèixer-lo. I la llista seguirà amb les pelis d'aquests directors japonesos. Banzai!!