La setmana passada vaig començar un curs que organitza el Museu del Cinema sobre obres mestres del cinema (d'ahir i d'avui). El curs el realitza en Josep Mir que entre d'altres coses es membre del Col.lectiu de Crítics de Cinema de Girona. Aquest és un curs de 5 sessions en les quals es repassa l'importància de 10 pel.lícules que per diverses raons es poden catalogar com obres mestres.
La llista per a qui li cridi l'atenció és la següent:
1.Amanecer (Sunrise, EUA, 1927), de F.W. Murnau
2.Ciudadano Kane (Citizen Kane, EUA, 1941), d'Orson Welles
3.Eva al desnudo (All About Eve, EUA, 1950), de Joseph L. Mankiewicz
4.Cantando bajo la lluvia (Singing in the rain, EUA, 1952), de Stanley Donen i Gene Kelly
5.La Strada (Itàlia, 1954), de Federico Fellini
6.Ordet (Dinamarca, 1955), de Carl Theodor Dreyer
7.Trilogia d'Apu (Índia, 1955-1959, de Satyajit Ray)
8.2001 (UK-EUA, 1968), de Stanley Kubrick
9.El Padrino (The Godfather, EUA, 1972-1974), de Francis Ford Coppola
10.Ran (Japó, 1986), d'Akira Kurosawa
El sistema que utilitza en Josep Mir m'agrada perquè el que fa és una introducció al moment històric i cinemàtogràfic i a la vegada utilitza el DVD de forma intel.ligent. Al tenir només hora i mitja per peli, el que fa es utilitzar un DVD en el qual hi ha diferents escenes que ell ja ha "muntat" per anar directament al gra i no és allò d'anar amunt i avall de la peli, cosa que fa perdre molt de temps. A més m'agrada el seu estil perquè tot i que es veu que de cinema en sap un tros llarg, no va de sabut i sap explicar les coses de forma planera i amb un punt d'humor.
El primer dissabte vam parlar de les dues primeres pelis, Sunrise de Murnau i Citizen Kane de Welles.
De la peli de Murnau no n'havia sentit a parlar mai, tot i que em sonava el director perquè és el que va fer Nosferatu. El que més em va cridar l'atenció de Sunrise (Amanecer en spanish) és que, tot i ser una pel.lícula muda, les escenes que vam veure em van emocionai i impactar i quan les recordo m'en oblido de que era una peli muda. El que vull dir es que quan els actors ho fan bé i el director sap com fer servir la càmera, les imatges visuals poden arribar a tenir la suficient força com perquè el diàleg no sigui imprescindible. Us imagineu anar al cine i que la peli no tingui diàlegs?. La veritat es costa de creure que una peli així pogui atreure algú i probablement avui dia la gent no (ja) no està preparada per veure una obra d'aquestes característiques. El que puc dir però és que com sempre val la pena fer un esforç i deixar-se portar de la mà del director, sobretot si és algú de la talla de Murnau.
Justament ahir en el curs es parlava de que la majoria del cinema actual abusa de l'espectacularitat i el sensacionalisme, fent que els films avancin a cops d'efecte i acabes tenint la sensació com si anessis en el Dragon Khan. Visca l'adrenalina i el fastfilm!
Abans d'acabar només fer un petit apunt, i es que tot i que a mi no m'agraden el musicals (no sabria dir el perquè, ja que m'encanta el cinema i la música!) doncs ahir en el curs vam estar parlant de Singing In The Rain i les escenes que vaig veure em van agradar molt i molt. A més el Josep explicava que aquest film és un mirada crítica al pas que va suposar pel cinema passar del cinema mut al parlat. Tot i que, com ja apuntava abans, ens costa pensar que una peli no sigui parlada, quan el cinema va fer aquest pas, les pel.lícules mudes havien aconseguit fer un llarg camí i es feien pel.lícules molt bones, els directors sabien com filmar i eren uns mestres en el llenguatge visual. L'entrada del so va fer que l'atreviment visual i tècnic deixés pas a un cinema que era més com una obra de teatre, en la qual els actors es plantaven davant d'una càmera fixa i feien parlar als seus personatge. Això en part es feia perquè per un costat es donava molta importància al fet de que es podia escoltar la veu dels actors i a la vegada les càmeres utilitzades en les pelis sonores eren molt més grans i menys manejables que les utilitzades en el cinema mut. A més a més, alguns dels millors actors del cinema mut, van caure en l'oblit perquè la seva veu no era gens bona i per tant no funcionaven segons la lògica del sonor. Van haver de passar uns quants anys perquè el cinema sonor o parlat arribés al nivell de les millors obres del cinema mut.
Així com us deia, la peli Cantando Bajo La LLuvia és una peli que ara me la miro amb uns ulls diferents i que li donaré una oprtunitat a veure que tal.
Sunrise de Murnau
Singing In The Rain
La llista per a qui li cridi l'atenció és la següent:
1.Amanecer (Sunrise, EUA, 1927), de F.W. Murnau
2.Ciudadano Kane (Citizen Kane, EUA, 1941), d'Orson Welles
3.Eva al desnudo (All About Eve, EUA, 1950), de Joseph L. Mankiewicz
4.Cantando bajo la lluvia (Singing in the rain, EUA, 1952), de Stanley Donen i Gene Kelly
5.La Strada (Itàlia, 1954), de Federico Fellini
6.Ordet (Dinamarca, 1955), de Carl Theodor Dreyer
7.Trilogia d'Apu (Índia, 1955-1959, de Satyajit Ray)
8.2001 (UK-EUA, 1968), de Stanley Kubrick
9.El Padrino (The Godfather, EUA, 1972-1974), de Francis Ford Coppola
10.Ran (Japó, 1986), d'Akira Kurosawa
El sistema que utilitza en Josep Mir m'agrada perquè el que fa és una introducció al moment històric i cinemàtogràfic i a la vegada utilitza el DVD de forma intel.ligent. Al tenir només hora i mitja per peli, el que fa es utilitzar un DVD en el qual hi ha diferents escenes que ell ja ha "muntat" per anar directament al gra i no és allò d'anar amunt i avall de la peli, cosa que fa perdre molt de temps. A més m'agrada el seu estil perquè tot i que es veu que de cinema en sap un tros llarg, no va de sabut i sap explicar les coses de forma planera i amb un punt d'humor.
El primer dissabte vam parlar de les dues primeres pelis, Sunrise de Murnau i Citizen Kane de Welles.
De la peli de Murnau no n'havia sentit a parlar mai, tot i que em sonava el director perquè és el que va fer Nosferatu. El que més em va cridar l'atenció de Sunrise (Amanecer en spanish) és que, tot i ser una pel.lícula muda, les escenes que vam veure em van emocionai i impactar i quan les recordo m'en oblido de que era una peli muda. El que vull dir es que quan els actors ho fan bé i el director sap com fer servir la càmera, les imatges visuals poden arribar a tenir la suficient força com perquè el diàleg no sigui imprescindible. Us imagineu anar al cine i que la peli no tingui diàlegs?. La veritat es costa de creure que una peli així pogui atreure algú i probablement avui dia la gent no (ja) no està preparada per veure una obra d'aquestes característiques. El que puc dir però és que com sempre val la pena fer un esforç i deixar-se portar de la mà del director, sobretot si és algú de la talla de Murnau.
Justament ahir en el curs es parlava de que la majoria del cinema actual abusa de l'espectacularitat i el sensacionalisme, fent que els films avancin a cops d'efecte i acabes tenint la sensació com si anessis en el Dragon Khan. Visca l'adrenalina i el fastfilm!
Abans d'acabar només fer un petit apunt, i es que tot i que a mi no m'agraden el musicals (no sabria dir el perquè, ja que m'encanta el cinema i la música!) doncs ahir en el curs vam estar parlant de Singing In The Rain i les escenes que vaig veure em van agradar molt i molt. A més el Josep explicava que aquest film és un mirada crítica al pas que va suposar pel cinema passar del cinema mut al parlat. Tot i que, com ja apuntava abans, ens costa pensar que una peli no sigui parlada, quan el cinema va fer aquest pas, les pel.lícules mudes havien aconseguit fer un llarg camí i es feien pel.lícules molt bones, els directors sabien com filmar i eren uns mestres en el llenguatge visual. L'entrada del so va fer que l'atreviment visual i tècnic deixés pas a un cinema que era més com una obra de teatre, en la qual els actors es plantaven davant d'una càmera fixa i feien parlar als seus personatge. Això en part es feia perquè per un costat es donava molta importància al fet de que es podia escoltar la veu dels actors i a la vegada les càmeres utilitzades en les pelis sonores eren molt més grans i menys manejables que les utilitzades en el cinema mut. A més a més, alguns dels millors actors del cinema mut, van caure en l'oblit perquè la seva veu no era gens bona i per tant no funcionaven segons la lògica del sonor. Van haver de passar uns quants anys perquè el cinema sonor o parlat arribés al nivell de les millors obres del cinema mut.
Així com us deia, la peli Cantando Bajo La LLuvia és una peli que ara me la miro amb uns ulls diferents i que li donaré una oprtunitat a veure que tal.
Sunrise de Murnau
Singing In The Rain
2 comentaris:
Bones Oscar,
M'apunto al teu bloc i em posa la gallina de piel els teus films preferits, sobretot VERTIGO. També vaig tindre la sort de fer classe amb el director de una altra de les teves pelis preferides: En construcción.
Sobre aquest post, vaig descobrir Sunrise a l'escola i des de llavors és una de les meves preferides. És brutal la barreja de géneres que trobes dins del film, a més d'aconseguir sorprendre't molt. Estic totalment d'acord amb el que parles sobre "singin' in the rain". Crec que al llibre de Truffaut sobre Hitchcock també es parla de la perdua de creativitat quan va apareixer el sonor. Si t'hi fixes, tots els clàssics del cinema van començar amb el mut i això sembla que és el que els dóna un valor afegit.
Hola Òscar,
m'ha cridat molt l'atenció aquest post perquè precisament hi ha un bloc que ensenya el cinema tal i com tu ho expliques. Et recomano que el visitis i que posis l'enllaç a la teva pàgina (si t'agrada). Estic segur que el seu autor no tindrà cap problema en posar el teu...
El bloc és Benvinguts a les obres mestres del cinema: ( obresmestres.blogspot.es ), i en poques entrades s'aprén molt i molt de com veure una pel·lícula.
Salut
Natalia
Publica un comentari a l'entrada